dimecres, d’abril 26, 2006

ÉS ACABAT LO TEMPS




ÉS ACABAT LO TEMPS

És acabat el nostre temps juntament.
Ara venguerà el moment
de tornar a nàixer com flor del desert
que endiusa una gota de rosada
obrint el seu color al cel nou.
O venguerà el moment de morir,
amb el desig de llibertat
afogat en les llàgrimes margantes

de l'estany de la nostra vida.



 È TERMINATO IL TEMPO

Terminato il nostro tempo insieme.
Ora verrà il momento
di rinascere come fiore del deserto
che anela una goccia di rugiada
aprendo il suo colore al cielo nuovo,
o verrà il momento di morire,
con il desiderio di libertà
affogato nelle lacrime amare
dello stagno della nostra vita.

dilluns, d’abril 17, 2006

la meva Pasqua.


LA MEVA PASQUA
Al so de les campanes que
es propaga en l'aire,
tremolen els préssecs i
les ametlles en flor.
El so festejant arriba afligit
a la meva drecera deserta
i trenada d'espines.
La llum pàl.lida,no dóna treva a les tenebres.
Massa obstacles durant el camí cap a la llum.
Moltes ombres dins el sepulcre de la meva vida.

LA MIA PASQUA
Al suono delle campane che
si propaga nell'aria,
tremano i peschi ed i mandorli in fiore.
Il suono festoso arriva afflitto
al mio sentiero deserto
ed intrecciato di spine.
La luce fioca, non dona tregua alle tenebre.
Molti ostacoli durante il cammino verso la luce.
Molte ombre nel sepolcro della mia vita.

el cami.

EL CAMÍ

Al llarg del camí dels nius d’aranya,
passa la història d’un home jove,
passa l’opció de qui se’n va anar
a les muntanyes per la resistència.
Eren els mesos després setembre,
quan el rei va fugir en vaixell,
foren anys de dol i sofriment,
de coratge i de patiments.

Quants són els carrers
que surten dels nius d’aranya,
quin ha estat el preu pagat
per qui ha escollit d’anar a lluitar.
Porta’m encara allà, on el vent
és a punt de bufar,
a trobar cada pas perdut
al llarg del camí dels nius d’aranya.

Home contra home,
el furor que creix dins el cor,
el món es divideix,
i la Guerra no deixa paraules.
Italo somnia un futur
On no caldrà més disparar,
però mentrestant, assegut al sofà,
amb els companys neteja el fusell.

Quants són els carrers
que surten dels nius d’aranya,
quin ha estat el preu pagat,
per qui ha escollit d’anar a lluitar?
Porta’m encara allà, on el vent
és a punt de bufar,
a trobar cada pas perdut
al llarg del camí dels nius d’aranya.

Al llarg del camí dels nius d’aranya,
neix la història d’aquest país,
naix del foc de la revolta,
i del somni de qui no es va rendir.

( La meva traducció de la cançó “IL SENTIERO” treta de l’àlbum “APPUNTI PARTIGIANI” de la banda italiana “MODENA CITY RAMBLERS”.

dijous, d’abril 13, 2006


LA MIRADA FERIDA
És el títol del llibre de l’escriptora Mireia Companys Tena.
Conta la història d’en Goran, un nen de deu anys que, a Sarajevo,
durant la guerra, va perdre la seva família.
Després, va passar dies difícils al camp de refugiats;
sense poder marxar enlloc i entristit,
es va sentir més presoner que mai.
Els seus somnis són plens d’odi i desig de venjança.
La guerra li ha robat tot,
li ha deixat ferides dins el cor que no es poden ensenyar.
Qui són els lladres de vides,
i on el portarà el viatge cap a l’esperança?
Obriu les pagines d’aquest llibre,
molt fàcil de llegir i agradable, i ho sabreu!!

dijous, d’abril 06, 2006

LES VERGIES


LES VERGIES

Les vergies són tornades!
Canten per nos diure que és primavera,
que el cel és seré, l'ària perfumada.
No olviden mai aqueixa estajó,
la recorrin d'un cap a l'altre de la terra,
volen i viuen per ella.
I la mia fantasia de minyona,
corr i vola amb elles,
  dins  gemes de flors,
 respirant la terra generosa
 lo seu fervor,
los seus colors,
la sua eterna novetat.

dimarts, d’abril 04, 2006


Excursió a la Torre de la Penya
I Excursió per la llengua catalana de l'Alguer 2 d’abril de 2006

Nosaltres, estudiants de català, tenim la cita a les 9.30, a la plaça de la pau. Tot comença allà, amb la música llatinoamericana que prové del cotxe d’en Paolo, que no ens permet de poder continuar dormint amb els ulls oberts, i un vent fresc de mestral, que ens despentina les idees.Partença a les 10 cap el parc natural “Arca de Noè” de Port del Comte.
L’entrada és lliure, però regulada, cal deixar un document vàlid al conserge, que ens dóna totes les recomanacions possibles, tant per començar!
Aparquem els cotxes i anem tot de sobte a veure la “ Cala de la barca”. L’espectacle és impressionant: de front, en el blau de la marina, hi ha l’Illa Plana, em sembla l’illa de les gavines, perquè n’hi ha moltes que a distància fan un gran soroll. Comencem a fer fotos, semblem tots més bells en aquell paisatge idíl.lic. En el cel, el sol és ja massa calent, i decidim de començar la pujada. Paolo puja al costat de la marina amb dos homes de l’Alguer, jo i la resta del grup, s’enfilem en els matolls entre les espines i les pedres i pugem, pugem, pugem……..:però no havia de ser una passejada? Sempre ho dic que la vida és dura! Millor és caminar en el silenci de la natura, sense mirar la meta llunyana: la torre envoltada en la boira, que d’allà a dalt ens mira rient amb befa.
El silenci és interromput per les queixes de les noies, no acostumades a aquests esforços, i que de tant en tant, rodolen per terra. L’aire també rep bufetades dels raonaments, discussions, i cançons d’en Pasquale, el simpàtic personatge de la diada. Jo continuo a pujar, i de tant en tant, m’aturo per contemplar el paisatge, les flors que hi ha pel camí: el groc de la rama (lleterassa), el blanc del lliri de mar, el rosa de l’asfòdel, el vermell de la quessa (llentiscle), el verd de l’espàrrec, de l’orella de frare (umbilicus rupestris), el blau de la flor de romaní, el marro…… Ah! no perdoneu, però aquesta no és vegetació, sinó fem dels animals del lloc!!
Finalment Paolo puja sobre la torre amb la bandera catalana, i nosaltres orgullosos, mirem el nostre lloc de conquesta.
Mosseguem de pressa un entrepà, bevem un glop d’aigua, no deixem escombraries perquè el conserge està amagat en els nostres pensaments a guaitar en posa de prohibició, com si fóssim uns incivils certificats! Després la boira baixa i m'adono que puc tocar els núvols amb els dits de la mà, la meva pell té el sabor de la marina, els meus ulls el color del cel. Si no fos pel fred que condueix el vent, que destrueix l'encant, podria restar allà a dalt durant llarg temps.
Decidim de davallar i després, fem una copa al Cap de la Caça. De seguida anem a prop de la Gruta Verda que està tancada, però no té res d'envejar a les Coves de Neptú: ara tothom es troba cansat, i retornem a l'Alguer i a Sàsser amb el bagatge d'una nova experiència i nous amics.

Fins a la propera vegada!
Cinzia