diumenge, de novembre 26, 2006

Una paraula...



Una paraula

El teu silenci és més profund que la nit,
la tristesa té la grisor del ciment.
Després de la foscor, torna la llum,
i sobre l’asfalt pot néixer una flor.
Cal només una paraula…

divendres, de novembre 17, 2006

JOCS D’AIGUA...



JOCS D’AIGUA

A la claror del capvespre,
entre crestes escumoses i fragors d’aigua,
tu domines la rebel.lió
superba de la mar.
El vent es perd
dins els teus cabells,
mentre que solques les aigues
besat pel tímid sol.
Entre matisos de llum,
les ones vibren
al teu esguard calent,
en un joc de dansa.
Al misteri de la natura,
s’obre el teu resolt somriure,
i sota el cel ja morat,
una ona de tendresa
es difon pel cor.

L’ONA...


L’ONA

Voldria ser l’ona impertinent,
que s’abateix amb ràbia sobre el teu cos,
i ràpidament es retira,
deixant-te esquitxos de desig.
Tornaré,
quan no m’esperaràs més,
acariciant dolçament la teva pell,
relliscant a poc a poc amb perles de plaer.
Sobre la sorra calenta,
amb els ulls tancats,
sota el meu cor humit,
respiraràs profundament
noves emocions,
estrenyent dins els punys,
llàgrimes de joia i
fragments de conquilles.
L'ONA
Vorrei essere l'onda impertinente,
che s'infrange con rabbia sul tuo corpo
e rapidamente si ritira,
lasciandoti schizzi di desiderio.
Tornerò,
quando non mi aspetterai più,
accarezzando dolcemente la tua pelle,
scivolando a poco a poco con perle di piacere.
Sulla sabbia calda,
ad occhi chiusi,
sotto il mio cuore umido,
respirerai profondamente nuove emozioni,
stringendo nei pugni
lacrime di gioia e
frammenti di conchiglie.

L’ABISME...




L’ABISME

Des del puig miro la mar,
en aparença així tranquilla,
es gronxa lentament
amb un ritme constant.
Ones lentes i ajegudes
Donen pau i oblit.
Cosa es amaga dins cada racó?
Quins misteris dins l’abisme!
Ferides que tornen al pit,
turments profunds dins les goles.
Vortexos de passions o
corrents de malenconia,
bombolles de tristesa o
nits d’embriaguesa.
Quin desastre la meva vida,
en l’aparença així perfecta!
Però, també la mar
com es gronxa tranquillaavui ,en superfície.

L’ESCENARI...


L’ESCENARI

Acaba la música,
baixa el teló
sobre els ulls,
la fosc vela el rostre,
un timid aplaudiment
i…surto en silenci
de l’escenari de la
meva existència.

HIMNE A UN BOLET...


HIMNE A UN BOLET...

Sota la pluja
s’alça l’olor de la molsa,
canta la natura
transparent i agitada.
Branques conviden a la dansa
en un concert d’ombres i llums.
Entre pedres i cristalls d’aigua
s’amaga un timid bolet,
un miratge pels ulls,
un himne a la tardor.

INNO AD UN FUNGO

Sotto la pioggia
s'alza il profumo del muschio,
canta la natura
trasparente ed agitata.
Rami invitano alla danza
in un concerto di ombre e luci.
Tra pietre e cristalli d'acqua
si nasconde un timido fungo,
un miraggio per gli occhi,
un inno all'autunno.

OCTUBRE...


OCTUBRE

Les ones de la mar
lluiten amb el vent,
els núvols voguen
sobre els meus pensaments.
Gavines despreocupades
vibrant les ales
ignoren la meva tristesa.
M’abandono sobre la sorra
per gustar-ne l’ultima tebior.
Al voltant les ullades grises del cel
i la remor sorda de l’aigua.
I jo, com en un somni,
robo els ultims esguards d’amor
amagats al damunt
de la pena i l’esperança.

OTTOBRE

Le onde del mare
lottano con il vento,
le nuvole vogano
sopra i miei pensieri.
Gabbiani spensierati
vibrando le ali
ignorano la mia tristezza.
Mi abbandono sulla sabbia
per gustarne l'ultimo tepore.
D'intorno le occhiate grige del cielo
e il rumore sordo dell'acqua.
Ed io, come in un sogno,
rubo gli ultimi sguardi d'amore
nascosti sopra
la pena e la speranza.

dijous, de novembre 16, 2006

RES ÉS PER CASUALITAT






RES ÉS PER CASUALITAT

Estimat oncle Dino,et vas morir.


Fa més de seixanta anys que vas anar-te’n en la tristesa profunda d’ una postguerra que havia de significar renaixement, I és difícil acceptar la mort, quan s’és jove, fort i ple de belles esperances. Tenies vint anys, Dino, i en lloc de partir cap a Rússia, des d’on pensaves que no podries retornar a la pàtria, vas escollir d’embarcar-te cap a Sardenya. Tu eres un “fante” de l’exèrcit utilitzat en les obres de bonificació de la nostra bella illa.El més gran de cinc fills, tu eres de família pobra, però noble de sentiments. Tenies molts somnis i projectaves el teu futur: estudiar, treballar, crear la teva família. Qui sap quantes noies hauràs encantat amb aquells ulls profunds i magnètics, contornats d’ un encarnat pàl-lid ,com la cara d’un àngel, amb aquell cos prim i esvelt perdut dins els pantalons amples de llana. Com a mi, t’agradava molt escriure i tenies una escriptura precisa i elegant, tant que col-laboraves amb el personal de l’ajuntament del teu poble, escrivint als registres civils….


Miro l’àlbum on pacientement has col-leccionat plantes i flors seques,recollides dins la nostra terra, i l’estrenyo gelosament contra el meu cor imaginant-te a l’obra, en el complir aquells gestos tan delicats.I després et veig amb uniforme militar mentre portes el fusell que et fa por, que em fa por,que fa por….


La lluna és ben alta al cel,ja dorm la mar en el bes de la nit, i la xibeca canta immergida en un gran somni: també nosaltres anem a poc a poc, com en un somni. Les teves paraules en aquell llit d’hospital esdevenen lentes, la malària les fa cada vegada més febles, i a Sàsser el somni s’esvaeix. En va van esperar-te els teus familiars, en va, van envocar el teu nom i la teva cara amb els lineaments gentils, perquè només va restar un record en els cors de les noies.


Temps difícils, aquells de la postguerra, i la meva àvia encara jove però vídua i amb moltes boques que atipar, acceptà que fos sepultat més enllà de la mar, amb la pena de no poder plorar sobre la teva tomba. I tu ara, desprès molts anys, ets aqui davant de mi, immòbil .perdut darrere aquesta llosa de marbre, que conserva això que resta visibile de tu: un nom i un cognom. Aquest nom que amb tanta gràcia traçaves amb les mans, quan escrivies lletres plenes d’afecte als teus estimats. Miro estranyament aquell nom i em sembla inexplicable que tot sigui veritat, així al de fora de cada possibilitat humana que el destí m’hagi guiat aquí a Sardenya i ens hagi fet retrobar. Amb el silenci del cementeri militar, on ningú t’ha plorat durant decennis,penso en l’esforç de tots aquells joves,pensant en reconstruir moralment i materialment la pròpia patria.Quantes vides s’hauran estingit per devoció a l’ideal de justícia!He signat emocionada,el registre dels visitadors amb la convicció que “res és per casualitat ”.


El dia en què, després de diverses i inútils recerques, vaig presentar-me al conserge del cementeri de Sàsser per poder consultar els registres dels soldats morts. Recordo que corria com enfollida entre les làpides, per sota d’ una pluja densa que m’ofuscava la vista, quan, heus aquí el teu nom posant-se sobre els meus ulls, sobre el meu cor, travessant el meu cos amb un llarg i calent tremolor.


T’he retrobat per mi mateixa, ningú més enllà de la mar sabia on reposaves. Et creien en un ossera comuna del sud de l’illa i en canvi tu eres a prop de l’Alguer, al meu costat, i ara aleteges al meu voltant en un aire de confort. També jo, que visc lluny dels meus estimats, tinc una tomba sobre la qual plorar, sobre la qual portar una flor, d’enfront a la qual els afanys, les preocupacions i els problemes de la vida quotidiàna, semblen mesquins i insignificants. Per això ara vull donar-te honor, per a tu que en el teu breu camí, has oferit un gran tribut que t’ha fet immortal. Per allunyar els núvols de foscos pensaments, les flors de gessamí que avui t’he portat, comencen a exhalar un perfum suau: és, poster, l’alè d’un angel adormit.I el sol d’allà dalt em llança un somriure tebi.

NO PUC VOLAR MÉS


NO PUC VOLAR MÉS


No puc volar més,
miro per la finestra i el buit em confon,
m’aboco per robar un raïm d’amor,
però un fred vent d’indiferència em rebutja.
Es mouen les passes en la pols,
la solitud troba camí entre les flor i les espines
i es posa bella amb els raigs del sol.
No puc volar més,
miro en el món i no en distingeixo els colors,
m’aboco per buscar un ram de pau,
però un vent d’odi gela el meu cor.
Es mouen les divises en la pols,
el dolor troba camí en els camps minats
i escampa sang i mort en les roges postes del sol.
No puc volar més,
miro dins el meu cor per provar de comprendre,
m’aboco per aferrar l’engany dels somnis,
però el sospir de la meva ànima l’empenta fora.
Es broda al voltant un trenat de pols,
les llàgrimes troben cami en el fil espinat,
i la llibertat es fon en l’encant de la nit.

NON POSSO PIù VOLARE

Non posso più volare,
guardo dalla finestra ed il vuoto mi confonde,
mi sporgo per rubare un grappolo d'amore,
ma un vento freddo d'indifferenza mi respinge .
Si muovono i passi nella polvere,
la solitudine si fa strada tra i fiori e le spine
e si fa bella con i raggi del sole.
Non posso più volare,
guardo il mondo e non ne distinguo i colori,
mi sporgo per cercare un ramo di pace,
ma un vento d'odio gela il mio cuore.
Si muovono le divise nella polvere,
il dolore trova il percorso nei campi minati
e sparge sangue e morte nei rossi tramonti.
Non posso più volare,
guardo nel mio cuore per cercare di capire,
mi sporgo per afferrare l'inganno dei sogni,
ma il sospiro della mia anima lo spinge fuori.
Si ricama intorno un intreccio di polvere,
le lacrime si fanno strada nel filo spinato
e la libertà si fonde nell'incanto della notte.