diumenge, d’abril 06, 2008

Hi ha moments...


HI HA MOMENTS

Hi ha moments
on voldria parar el temps.
Respirar el cel
per cantar-te el meu deliri
i fer fluir el riu de paraules que tinc a dins.
Focalitzar els meus ulls
dins el teu bru somriure
per robar-li frescor i profunditat.
Hi ha moments
on voldria sentir-me menys sola.
Fondre’m amb l’harmonia del creat
per cantar-te dels meus silencis.
Fregar-me amb el teu cos
per sentir tots els tremolors del món.
Aspergir perles de llum dins la foscor
i cridar èbria de tant amor.
Hi ha moments
on voldria elevar-me sobre cada pensament.
Refusar les meves pors.
Sentir-me fort i segura sota la muntanya,
abandonada dins la teva suau abraçada.
Obliar-me dins les tenebres de l’ardor
mentre la lluna plou
sobre els nostres cors
acariciant els cossos delectats.
Hi ha moments……..

7 Comments:

Blogger onatge said...

Potser els moments, ja ho diu la paraula només són moments. Però estic dacord amb tu, hi ha moments que els voldríem eterns... i donat que no ho són, per això els desitgem i enyorem...

Una abraçada.
onatge

11:26 p. m.  
Anonymous Carme said...

Que bonic!
Després d'un moment en ve un altre. Moments que voldríem aturar i moments que voldríem empènyer i fer córrer. Moment s que ens sentim capaços de tot i moments que estem peduts. Però potse r el millor de tot é viure i veure i escolktar com passen tots els moments.

12:09 a. m.  
Blogger Dumuro said...

See Please Here

2:05 a. m.  
Blogger Joan deu Peiroton said...

Molt bonic, Cinzia!
Com sempre són molt bonics tota la trilogia: el poema, el païsatge i la persona (encantadora) de la foto.
Bona setmana!

7:41 a. m.  
Anonymous Jacob said...

Molta densitat desprèn aquest poema, Cinzia.
Hi ha moments que la vida és així.
El lloc de la foto és una Balma preciosa!!

10:48 a. m.  
Blogger Henry The VIII said...

Hola Lliri! Maco el poema, com sempre.

És un problema que els millors moments passin tan ràpid, que se'ns facin tan curts.

Escolta algueresa, hi ha una foto de l'excursió a Tiscali, la tercera, que fa una mica de vertigen de mirar. Aquelles muntanyes allà baix. Bufa!

Una abraçada per a la catosfèrica italiana.

8:51 a. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Regalar un tros de la meva illa a persones aixi precioses per a mi és una plaer!
Henry ..pateixes per la meva incolumitat fisica?
Una abraçada a tothom

1:02 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home