dimecres, d’octubre 29, 2008

DERROTA/SCONFITTA



DERROTA

Plouen ulls sobre la terra
ja humida de derrota.
El cel és tancat i boirós,
fusells ressonen dins la vall
i parlen de tardor.
Ànimes salvatges s’uneixen
Dins l’abraçada del bosc.
La derrota atemoreix,
la sensació d’impotència trasbalsa
i la tristor senyala
l’avançada de l’enemic.
Proejctils travessen el cor,
paraules trencan els somnis,
tiràns capturen respirs.
Vindrà l’hivern que congelarà el dolor,
sereu miserables i despullats com la terra.
Oblidarem les joies desil.lusionades
quan sobre els vostres passos pesats
tornaran a créixer les flors.




SCONFITTA

Piovono occhi sulla terra
già umida di sconfitta.
Il cielo è chiuso e nebbioso,
fucili risuonano nella valle
e parlano d’autunno.
Anime selvagge si uniscono
nell’abbraccio del bosco.
La sconfitta intimorisce,
il senso di impotenza sbigottisce,
la tristezza scandisce
l’incedere del nemico.
Proiettili attraversano il cuore,
parole spezzano i sogni,
tiranni catturano respiri.
Verrà l’inverno che congelerà il dolore,
sarete squallidi e nudi come la terra.
Oblieremo le deluse gioie
quando sui vostri passi pesanti
cresceranno nuovamente i fiori.
Enviat d'en Onatge :
De la derrota en naixerà
la llavor de l'esperança
d'una nova vida,
una nova il·lusió.
Els fusells sempre
són una mala aixada
només caven tombes de mort...
Totes les ànimes bones
faran una gran abraçada
i encerclaran a l'enemic.
Després de l'hivern
vindrà la nostra primavera
fondrà neus i freds.
Serem veu i clam
sembrat en terra bona.
La tristesa també
tindrà la seva tardor.
Serem flama del mateix foc...
Enviat de Cèlia:
de l'esperança nascuda
s'uniran les cordes
contra els miserables.
Cels enfosquits
cridaran noves ànimes
hivernals i solitàries
fins que arribi,de nou,
seguint el seu cicle,
la primavera,el sol,la pluja,
l'amor,la solitud,la pluja.
De nou, els projectils
capturaran l'angoixa- oprimida
encara-dels vostres cors.
I una flor vermella
s'obrirà de cop.
Enviat del Rockpoeta:
CORAZONES DE TRAPO
No hay Esperanza
Derrota y muerte
Com en corazones de trapo
No hay esperanza
E ti preleveranno dal nulla
Senza potersi voltare indietro.
E senza più poter alzare lo sguardo
Verso il futuro.
Un soffio
Il Buio.
DANIELE VERZETTI, ROCKPOETA

dimecres, d’octubre 22, 2008

TXAU ANGELA/CIAO ANGELA


TXAU ANGELA

EL PÈNDOL TRENCA EL PROFUND SILENCI,
PER RITMAR EL TEMPS QUE PASSA.
FORA, LA NATURA S’INQUIETA,S’AGITA
EN EL VENT D’AQUEST DIA TARDORENC.
L’ONA ENRABIADA MOSSEGA LA SORRA,
MENTRE UNA GRAN PENA M’OMPLE EL COR.
I TU ANGELA,AJEGUDA EN AQUELL LLIT,
AMB ELS ULLS PRIVATS DE LLUM I PENSAMENT,
NO CONTESTES MÉS A LES MEVES PARAULES.
EM DEIES SEMPRE: “BELLA DE OR!” “BEN MEU!”I ARA……
EL PÈNDOL CONTINUA MARCANT HORES, MINUTS, SECONDS,
SUBTIL RATLLA QUE DIVIDEIX LA VIDA DE LA FOSCOR,
PASSAT I PRESENT, JOIA I DOLOR.
T’HE ESTIMAT MOLT ANGELA,I VULL ENCARA DIR-T’HO,
MENTRE LA MORT ARRIBA A PASSES LLARGUES,
MENTRE EL MAL ET CONSUMA, ET GASTA, T’ESPEDAÇA.
AQUEST PUTO MAL QUE TRENCA LA NOSTRA UNIÓ,
EM DEIXA AQUÍ SENSE PARAULES EN EL VEURE’T DE TOTA MANERA AIXÍ SERENA.
ACARICIO LA TEVA CARA DE VELLUT,I EM PREGUNTO SI EN EL TEU PROFUND SON,
ADVERTEIXES ENCARA LA VIDA O ETS JA AMB EL TEU ESTIMAT ESPÒS,
DINS L’INESCRUTABLE PROFUNDITAT DE LA NIT.
SURTO DE L’HOSPITAL I T’ADREÇO EL MEU SALUT
DE CARA AL CEL LÍVID I AL MAR NEGRE,
LLIURANT EL MEU TRIST POEMA AL VENT, UN QUADRE D’AMOR QUE DESCOLORA AL CREPUSCLE




CIAO ANGELA
IL PENDOLO ROMPE IL CUPO SILENZIO,
PER SCANDIRE IL TEMPO CHE PASSA.
FUORI LA NATURA FREME, SI AGITA
NEL VENTO DI QUESTO GIORNO D’AUTUNNO.
L’ONDA RABBIOSA MORDE LA SABBIA,
MENTRE IL DOLORA MI COLMA IL CUORE.
E TU ANGELA, DISTESA IN QUEL LETTO,
CON GLI OCCHI PRIVI DI LUCE E PENSIERO,
NON RISPONDI PIÚ ALLE MIE PAROLE.
NON MI DICI PIÙ :”BELLA DE OR” O “BEN MEU!”……
E IL PENDOLO CONTINUA A SEGNARE ORE, MINUTI, SECONDI,
SOTTILE LINEA CHE DIVIDE LA VITA DAL BUIO,
PASSATO E PRESENTE, GIOIA E DOLORE.
TI HO AMATO TANTO ANGELA, VOGLIO DIRTELO ANCORA ,
MENTRE LA NERA SIGNORA GIUNGE A GRANDI PASSI,
MENTRE IL MALE TI CONSUMA, TI ESAURISCE, TI SPEZZA.
QUESTO MALEDETTO MALE CHE SPEZZA ANCHE LA NOSTRA UNIONE
E MI LASCIA QUI SENZA PAROLE,
NEL VEDERTI COMUNQUE COSÍ SERENA.
ACCAREZZO IL VOLTO VELLUTATO
E MI CHIEDO SE NEL TUO SONNO PROFONDO,
AVVERTI ANCORA LA VITA O SEI GIÀ CON IL TUO AMATO SPOSO
NELL’IMPERSCRUTABILE PROFONDITÀ DELLA NOTTE.
ESCO DALL’OSPEDALE E TI RIVOLGO IL MIO SALUTO
IN FACCIA AL LIVIDO CIELO E AL MARE NERO,
CONSEGNANDO LA MIA POESIA AL VENTO,
UN QUADRO D’AMORE CHE TRASCOLORA AL TRAMONTO.
Poema d'Onatge
Les llàgrimes faran
néixer roses i de
cada pètal en
floriran noves il·lusions.
La mort és la caducitat
de la nostra vida,
però no pas del nostre record.
I és veritat que cada
dia surt el sol i la lluna...
i els éssers estimats
que van marxar
ja no ho veuen,
però nosaltres
som els fidels
guardians del seu record.
La mort és la
lladre més lladre,
ja que ens roba la vida.

dilluns, d’octubre 20, 2008

ESCURSIONE A SEDINI/ VALLE DEL SILANIS






















ESCURSIONE A SEDINI/ VALLE DEL SILANIS

Sedini è un paesino di 1400 abitanti che si trova al centro dell’Anglona, regione del nord Sardegna,all’interno rispetto alla costa del golfo dell’Asinara.Il territorio è collinare con tratti di pianura. Lungo il tragitto si trova la roccia dell’elefante, una delle tante rocce presenti nell’isola che l’erosione dei venti ha trasformato in sculture di animali.
Nella valle del rio Silanis sono presenti testimonianze d’importanza storica ed artistica. Fra queste, la chiesa di S. Nicola di Silanos(XI sec.) è seminascosta in fondo alla valle tra la rigogliosa vegetazione.
S.Barbara espressione del romanico in Sardegna. S. Pancrazio esempio di chiesa fortificata .Posta sulla cima del colle, volge le spalle alla strada.Fu donata da un nobile ai monaci guerrieri medievali noti come Templari.Del grande Monastero non è rimasta alcuna traccia.
Sulla collina di “Lu Padru” si trovano i resti dell’omonimo nuraghe sullo splendido panorama della Valle Concaniedda e Silanis.
Sulla strada principale di Sedini è ubicata la DOMUS DE JANAS risalente al neolitio recente 3500/2700a.c.
Scavata in un enorme masso calcareo, stata anticamte utilizzata come prigione spagnola, successivamente come abitazione civile e attualmente come museo etnografico.
EXCURSIÓ CAP SEDINI/ VALL DEL SILANIS

Sedini és un poblet de 1400 habitants que es troba al centre de l’Anglona, regió del nord Sardenya a l’interior respecte a la costa del golf de l’Asinara.El territori és de pujols amb braços de planura.
Al llarg del trajecte es troba la roca de l’elefant, una de les moltituds de roques a l’illa que l’erosió dels vents ha transformat en escultures d’animals.
A la vall del riu Silanis hi ha la presència de testimonis d’importància històrica i artística. Entre aquestes l’esglesia de S.Nicola de Silanos (XI sec.) amagada al fons de la vall entre la florida vegetació. S. Barbara expressió del romànic a Sardenya. S. Pancrazio exemple d‘esglesia fortificada. Situada sobre un puig, dóna l’esquena al carrer. Va ser donada per un noble als monjos guerrers medievals coneguts com Templars.Del gran monestir avui no n’hi ha rastres. Sobre el puig de “Lu Padru” es troben les restes de l’homònim nurac amb el mirador cap la vall de Concaniedda i Silanis.
Al carrer major del poble de Sedini hi ha la DOMUS DE JANAS del neolític recent 3500/2700 a.c. ,excavada dins una roca calcària. Antigament ha estat utilitzada com presó espanyola, després com habitació civil i ara com museu etnogràfic.




dissabte, d’octubre 18, 2008

SIMFONIA D’OCTUBRE


SIMFONIA D’OCTUBRE

Avions que travessen els meus pensaments,
aigualejar d’onades cansades,
gavines que juguen amb els núvols,
corbs que riuen sobre troncs de pi.
La sorra és fresca
sota el meu cos calent.
Passa una serp apressada,
sospira un mussol esperant la lluna
ja penjada al cel blau.
L’aigua és fresca
sobre la pell calenta.
Acords de vent entre els cabells,
notes de lleugeresa dins el cor,
harmonia de sol i sal entre les mans…
rodola una pinya al final
de simfonia d’un octubre al mar.




SINFONIA D’ OTTOBRE

Aerei che attraversano i miei pensieri,
sciabordio di onde stanche,
gabbiani che giocano con le nuvole,
corvi che ridono su tronchi di pino.
La sabbia è fresca
sotto il mio corpo caldo.
Passa una serpe frettolosa,
sospira un gufo aspettando la luna
già appesa nel cielo blu.
L’acqua è fresca
sulla mia pelle calda.
Accordi di vento fra i capelli,
note di leggerezza nel cuore,
armonia di sole e sale tra le mani…
rotola una pigna sul finale
di sinfonia d’un ottobre al mare.
Comentaris en poesia:
Resposta de Onatge:
Els meus pensaments
semblen avions,
amb les cames cansades
sec a ran de les onades
i en cada núvol hi
veig el teu somriure
Resposta de Novesflors:
En cada núvol
veig el teu somriure
i la veu de les gavines,
harmonia discordant,
m'omple el cor de paraules,
concert miraculós dels teus ulls.
Resposta de Carme:
M'omplo el cor de paraules,
concert miraculós dels teus ulls.
Simfonia de l'aigua sobre la pell,
lleugeresa d'una trobada d'octubre
sota les teves paraules.
Resposta de Cèlia:
Notes de lleugeresa al cor
que batega en groc,
en marró, en vermell...
tonalitats de la felicitat de tardor!
Resposta del Rockpoeta Daniele Verzetti :
ARCHIVOLTI DI LUCE"
Scivolano note sull'acqua
Attraversano paure
Purificano dolori
Ed annientano foglie morte
Di un autunno cadente
Mai esistito.
Per avere speranza
Voci nella notte
Come un gospel sussurato
Dentro archivolti di luce.

dimecres, d’octubre 15, 2008

CORRE PER LA TEVA VIDA

http://www.youtube.com/watch?v=tF23fzBTdeU


CORRE PER LA TEVA VIDA

He demolit murs
d’avorriment i hipocresia.
He desfet vidres que
oprimien el respir.
A poc a poc sento sospirs
entre les ruïnes i
passatges em condueixen cap a la llum.
Demà correré nua en el vent,
perdré la mirada en el sol.
Mai més cinturons als flancs,
mai més cadenes al cor.
He renegat també el desig i la passió
per por de l’amor.
Quan la lluna sospira,
podries robar-me un bes
profund com la nit.
Podries mirar-me en silenci per hores i hores
i des dels meus ulls relliscar en el cor.
A l’alba però correré nua en el vent,
i només els meus ulls es perdran en el sol.










CORRI PER LA TUA VITA

Ho demolito muri
di noia e ipocrisia.
Ho infranto vetri che
opprimevano il respiro.
A poco a poco sento sospiri
fra le macerie e
cunicoli mi riportano alla luce.
Domani correrò nuda nel vento
e perderò il mio sguardo nel sole.
Mai più cinture ai fianchi,
mai più catene nel cuore.
Ho rinnegato anche
il desiderio e la passione
per paura dell’amore.
Quando la luna sospira,
potresti rubarmi un bacio
profondo come la notte.
Potresti guardarmi in silenzio per ore ed ore
e dai miei occhi scivolare nel cuore.
All’alba però correrò nuda nel vento
e solo i miei occhi si perderanno nel sole.

dijous, d’octubre 09, 2008

DINS L’ÀNIMA


DINS L’ÀNIMA
( Al meu pare 10 de octubre 1996***)

Avui vull encara parlar amb tu,
home únic, preciós angel.
Etern amor que resisteix
a llunyania i temps.
El meu cor derrota el silenci
i batega fort també per a tu.
I tu desplega les ales blegades,
i fes-me encara volar en alt.
Com volava de nena
per refugiar-me dins els teus braços calents,
com volava ja dona
per afferrar-me als teus consells.
Aquell octubre que va privar-me del teu somriure,
torna cada any a presentar-se,
amarg amb els seus dolços colors,
tendre en els més dolorósos records.
Amb el seu most que riu en el sol evasiu
és tot un bullir de pensaments i emocions.
Ets la consolació de la lluna
en la fosca solitud,
ets la carícia dins l’ànima
en la nit més llarga.





NELL’ANIMA
( A mio padre 10 ottobre 1996***)


Oggi voglio ancora parlare con te,
uomo unico, prezioso angelo.
Eterno amore che resiste
a lontananza e tempo.
Il mio cuore sconfigge il silenzio
e batte forte anche per te.
Tu dispiega le ali raccolte
e fammi ancora volare in alto.
Come volavo da bimba
per rifugiarmi nelle tue calde braccia,
come volavo già donna
per afferrarmi ai tuoi consigli.
Quell’ottobre che mi privò del tuo sorriso
si ripresenta ogni anno,
amaro nei suoi dolci colori,
tenero nei più dolorosi ricordi.
Col suo mosto che ride nel sole sfuggente
è tutto un ribollire di pensieri ed emozioni.
Sei la consolazione della luna
nella cupa solitudine.
Sei la carezza nell’anima
nella notte più lunga.
Un poema enviat d'en Onatge dedicat al seu pare:
Pare...
Els teus ulls
fa temps queno em miren
però jo encara et veig,
no has mort,el teu record va amb mi.
Sóc arrels de les teves arrels.
Recordo les teves mans
rudes pel dur treball,
encara sento el dringar del mall
a l’enclusa del ferrer de tall.
Recordo la festa major
passejant amb tu i la mare,
i anar a les roques a fer musclos,
i a buscar aigua i verdura
a les sínies que el progrés ha fet desaparèixer:
amb els anys hem anat perdent tots els veïns.
Els teus discos d’en Gardel
resten guardats i callats.
Les teves anades i vingudes amb la bicicleta...
Encara sento l’asma que no et deixava respirar...,
sempre pensaré que et va ofegar molt aviat.
No et vinc a dur flors,
ja saps que aquest teatre no m’agrada,
és més natural parlar una estona amb tu,
recordar el teu bon treball;
vida viscuda
.El teu bon tarannà el vas deixar sembrat.
Fins ara pare...

dissabte, d’octubre 04, 2008

ELS SILENTS


ELS SILENTS

Lenta marxa
de gel i foscor vestida.
Opaca com boira
que envolta, obscura , espanta.
Passos confegits
entre vapors i laments.
Amb el seu avançar destina tempesta,
el seu bes decideix la fi.
Desesperat el nàufrag
s’aferra a la vida
i li nega la mirada.
Dins el gemec borbollant
la por ofegada
d’una sort ja senyada.
Silents van els homes
com en un seguici fúnebre.
El regal de la nit prepara al silenci.
Cervells empedreïts
i cors confosos.
Veuen el so en l’aire,
el raig dins l’obscuritat.
Es nodreixen d’aromes de vida,
de gotes de mort.
Escruten el món amb
la curiositat d’un bes negat,
d’un desig ofegat,
d’un cor apagat.
Els silents dibuixen trames de somnis
on Ella marxa,
de gel i foscor vestida.










I SILENTI

Lenta cammina
di gelo e buio vestita.
Opaca come nebbia
che avvolge, oscura, spaventa.
Passi scanditi
tra vapori e lamenti.
Col suo incedere destina tempesta,
il suo bacio decide la fine.
Disperato il naufrago
si avvinghia alla vita
e le nega lo sguardo.
Nel rantolo gorgogliante,
la paura soffocata di
una sorte già segnata.
Silenti vanno gli uomini
come in un corteo funebre.
Il regalo della notte
li prepara al silenzio.
Cervelli impietriti
e cuori confusi.
Vedono il suono nell’aria,
il raggio nell’oscurità.
Si nutrono di effluvi di vita,
di gocce di morte.
Scrutano il mondo con
la curiosità di un bacio negato,
di un desiderio soffocato,
di un cuore ovattato.
I silenti disegnano trame di sogno
dove Lei cammina,
di gelo e buio vestita.