divendres, de desembre 04, 2009

La tardor dins el cor/ L'autunno nel cuore


LA TARDOR DINS EL COR


La plaja desolada
és flagellada pel mar mogut.
Contemplo la meva vida
dins el gris horitzó
a través les barres del
record de tu que m’empresona.
Estimo la tardor que
confon llàgrimes i pluja,
cel i mar,
amor i dolor.
L’ímpetu estiuenc s’aplaca
dins l’ombra del bosc
on el riu dispersa el so argentí
en la molsa tova.
S’aplaca en el cor
guardat dins el cau
protegit del llamp i del tro.
En letargia per no pensar,
per no sentir el temps que passa
i m’allunya de tu.
De tu que ets solitud sobre la pell,
gust de nespra selvàtica sobre els llavis,
boira envoltant que embraça el meu cos,
aquell velari de malenconia dins la mirada.
Ignars, els teus passos lleugers
prossegueixen el camí
sobre catifes de fulles daurades.
El teu somriure és el capvespre més bell pintat al cor.



L’AUTUNNO NEL CUORE


La spiaggia desolata
è flagellata dal mare agitato.
Contemplo la mia vita
nel grigio orizzonte,
attraverso le sbarre del
ricordo di te che m’imprigiona.
Amo l’autunno che
confonde lacrime e pioggia,
cielo e mare,
amore e dolore.
L’impeto estivo si placa
nell’ombra del bosco
dove il rio disperde
il suono argentino
nel soffice muschio.
Si placa nel cuore racchiuso nel covo
al riparo dal lampo e dal tuono.
In letargo per non pensare,
per non sentire il tempo che scorre
e mi allontana da te.
Da te che sei solitudine sulla pelle,
sapore di nespola selvatica sulle labbra,
nebbia avvolgente che abbraccia il mio corpo,
quel velario di malinconia nello sguardo.
Ignari, i tuoi passi leggeri
proseguono il cammino
su tappeti di foglie dorate.
Il tuo sorriso è il tramonto più bello dipinto nel cuore.

6 Comments:

Blogger onatge said...

Bressol d’enyor...


Tota desolació
té la seva platja i mar.

Els records de plom
els has de deixar
ran de camí, sinó
no podràs volar.

La tardor només
és un temps d’espera
i cada llàgrima vesada
dintre teu florirà...

El foc de l’estiu
és fa flama i caliu
al cos de l’hivern...

El temps sempre passa,
per això hem de respirar amb ell.

De tot el que Ell era
te’n queda la besada amarga,
el gel de l’absència,
en les ninetes no hi
pots veure el sol de l’ara.


Si la vesprada du somriure,
la nit serà bressol d’enyor...


Una abraçada de primavera.
onatge

11:44 p. m.  
Blogger Striper said...

Crec nota certa tristessa al poema espero que nomessigui al poema i no al teu cor.

10:06 p. m.  
Blogger novesflors said...

Tot i això la tardor atrau...

11:29 p. m.  
Blogger Cèlia said...

Preciosos versos, com sempre... Records des de Roma!

10:06 p. m.  
Blogger Rafel said...

Llàgrimes i pluja? L'olor de la terra ens porta una nova naixença.
La tardor ens torna la màgia de la natura i les persones.
Que la malenconia t'ajudi a sembrar síl·labes, però que no et fermi els peus a terra.

Una abraçada tardoral

10:51 p. m.  
Blogger Henry The VIII said...

"El teu somriure és el capvespre més bell pintat al cor."

Gran poema i un final apoteòsic.

Una abraçada Lliri-blogger!

11:59 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home