dimecres, de maig 19, 2010

BON ANIVERSARI ANTONI CANU!


un poema d'Antoni Canu


L'altre cel


La falç talla les testes grogues

del forment.

Esverades

miren les sàvies rugues de la terra

i l'infinit.

Una bandera de calandries

s'agita en el cel,

vola sobre l'humiliada esperança

que vaga entre els rostolls

i el cruixir del sol.

En l'aire el fresc olor de la palla

pareix purificar les ànimes

que vanen vers l'altre cel

on no hi ha germà de matar,

on la secreta llum

ostenta tot el seu poder

a segellar la Veritaten el silenci.

divendres, de maig 07, 2010

L'amor pansit



L’AMOR PANSIT

Pau, un home d’uns trenta anys, ateu, treballador i una mica bleda, va arribar al poble on havia de fer-se càrrec d’un nou treball.
El caràcter salvatge del jove rossenc , limitava les seves relacions socials. Tenia orígens nobles però havia assecat tota la limfa del patrimoni heretat dels avis. Durant el recorregut accidentat de la joventut, no havia estat mai capaç de cap sentiment. Con un paràsit s’havia aprofitat dels amics i parents, com una heura que s’enrama pertot arreu.No s’havia preguntat mai el motiu que l’allunyava de les persones que l’estimaven. En el seu cor germinava la indiferència i l’arrogància.
La gent d’aquest poble però era diferent, regalimava alegria i simplicitat. Pau va quedar-se sorprès en veure com sempre hi havia solidaritat entre els pagesos. Ells li donaven atenció encara que ell els rebutgés.
Passava les tardes a prop del foc ballant i cantant sota el cel estrellat.
La fotosíntesi dels elements va fer que s’enamorés de la Rosa, una flor de noia que però estava compromesa amb Joan Roure.
La Rosa començà a jugar amb ell per tastar quelcom de nou. Pau no havia vist mai tanta candor i no havia olorat mai un perfum tan suau.Tenia el cap als núvols pensant en els besos robats dins el vell graner.
Cada abraçada era una tortura, cada adéu una espina dins el cor.
Essent un amor impossible, ell va enfrontar-se amb la frustració de no poder cultivar cap il.lusió i despullat de totes les esperances , decideix anar-se’n a treballar a lluny.
Després d’un temps va tornar al poble mantenint la seva pena per l’amor no correspost.
Aquest sofriment constant va degastar la seva moral i el seu ànim.
A l’horta dels seus somnis van trobar-lo pansit amb un punxó d’abella dins el cor.