diumenge, de maig 29, 2011

I NOSTRI SORRISI/ ELS NOSTRES SOMRIURES


I NOSTRI SORRISI

I miei passi son musica

sul sentiero antico che conduce al cielo.

Ombre di piante secolari danzano

come una ridda di fantasmi leggeri

su sentieri smaltati di fiori.

Salgo dove gli occhi brillano di sole

e dove il respiro ha il profumo del cielo.

La pace avvolge il mio cuore

e mi commuovo ascoltando l’immane silenzio.

Quando il sole splende, la quieta superficie

sembra una colata d’oro fuso

ed i sospiri son soffi di brezza.

Nulla mi fa più paura

e volo sicura come un falco re degli spazi…

Tu scendi negli anfratti della terra

con la curiosità del sole

che al tramonto si tuffa nel mare.

Lanci il tuo sguardo nelle viscere della terra,

la dove ruggisce il vento e la luce s’intorbida.

Nella penombra, la malinconia dell’anima

resta sospesa nel buio come tenero pipistrello

ed il respiro diventa profondo

nel passaggio tra le tenebre e l’azzurro.

La potenza della natura ci domina e sconfigge i nostri sensi…

Come rocce scintillanti s’incontrano i nostri sorrisi

nel tepore dell’aria, nel ronzio di un insetto,

nel balsamo di un fiore.


ELS NOSTRES SOMRIURES

Els meus passos són musica sobre l’antic camí

que condueix al cel.

Ombres d’arbres seculars

dansen com un remolí de fantasmes lleugers

sobre senderes pintades de flors.

Pujo on els ulls brillen de sol

i on el respir té el perfum del cel.

La pau envolta el meu cor

i m’emociono escoltant l’immens silenci.

Quan el sol resplendeix, la quieta superfície

pareix una colada d’or fos

i els sospirs són bufades de brisa.

Res em fa més por

i volo segura com un falcó rei de l’espai…

Tu baixes dins les gorges de la terra

amb la curiositat del sol

que al capvespre es capbussa dins la mar.

Llances la teva mirada dins les entranyes de la terra,

allà on rugeix el vent i la llum s’enterboleix.

Dins la penombra, la malenconia de l’ànima

queda suspesa dins la foscor com tendre ratpenat

i el respir es fa profund

en el passatge entre les tenebres i l’atzur.

La potència de la natura ens domina i derrota els nostres sentits…

Com roques espurnejants conflueixen els nostres somriures

dins la tebior de l’aire,dins el brunzit d’un insecte,

dins el bàlsam d’una flor.



5 Comments:

Blogger fanal blau said...

Un bonic poema que també fa somriure...
Quants dies sense regalar-nos poesia!
Una abraçada!
I un somriure cap a l'Alguer.

10:34 p. m.  
Blogger Rafel said...

Ben tornada.
Imatges plenes de pau i tendresa, som natura i amb ella fem un vol per l'atzur on es troben els somriures.

11:36 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Gràcies Fanal Blau i Rafel.
Els vostres somriures son el regal més bell...:)

12:09 a. m.  
Blogger novesflors said...

Un bonic poema per al retorn.

7:44 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Gràcies Novesflors! :)

10:55 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home