dissabte, de gener 21, 2017

LES TUES MANS

LES TUES MANS

Tot era al propi lloc, salvo que tu.
Era l'estiu i lo froment onejava lleuger en els camps,
lo gra dorat era prompt per ésser posat al reparo.
Les arbres regalaven fruits,
l'hort en flor reposava sota l'ombra del llorer perfumat.

Tu reposaves a l'hospital,
me demenaves dels tous estimats, de los fruits de la morera,
si les pomates eren madures.
Jo te dieva de la nostra casa a la muntanyeta,
pobre, tendre cor malalt...

Tot era al propi lloc, salvo que mi mateixa.
Era l'atunjo i el bosc era una eufòria de colors,
les castanyes eren a terra, ulls marrons oberts al cel.
Les ginestres regalaven grogues poesies,
l'hort no emprat, reposava sota les branques despullades de la pomera.

Tu no has vist més los meus ulls, los tous estimats,
ni manco les pomates vermelles, les mores,
de les tues roses han restat solament les espines.
L'octubre t'ha empresonat als núvols,
en els colors del bosc.

Tot era al propri lloc, salvo que nosaltres.
De l'hospital sem baixats al país al mig de la vall
en un sèguit dens com riu de llàgrimes.
Les tues mans regalaven fruits a la mia vida,
ara en los meus ulls solament somnis de paper.

Tot és al propi lloc pare meu,
són passats tants anys d'aquell dia,
octubre me regala encara los tous somriures en les postes del sol,
trèmits a l'esquena i demés les espines en el cor
d'una rosa en l'hort en pregària.

LE TUE MANI

Tutto era al proprio posto, tranne tu.
Era d'estate e il frumento ondeggiava leggero nei campi,
il grano dorato era pronto per essere messo al riparo.
Gli alberi regalavano frutti,
l'orto in fiore riposava sotto l'ombra dell'alloro profumato.

Tu riposavi in ospedale,
mi chiedevi dei tuoi cari, delle more di gelso,
se i pomodori erano maturi.
Ti parlavo della casa in collina,
povero, tenero cuore malato...

Tutto era al proprio posto, tranne io.
Era d'autunno e il bosco era una tavolozza di colori,
le castagne erano a terra, occhi marroni aperti al cielo.
Le ginestre regalavano gialle poesie,
l'orto riposava incolto sotto i rami spogli del melo.

Non vedesti più i miei occhi, i tuoi cari,
né i pomodori rossi, le more di gelso,
delle tue rose rimasero soltanto le spine.
Ottobre ti ha imprigionato nelle sue nuvole,
nei colori del bosco.

Tutto era al proprio posto, tranne noi.
Dall'ospedale in collina scendemmo al paese nella valle
in un corteo denso come fiume di lacrime.
Le tue mani regalavano frutti alla mia vita
ora nei miei occhi solo sogni di carta.

Tutto è a posto padre mio,
sono trascorsi molti anni da allora,
ottobre mi regala ancora i tuoi sorrisi nei tramonti della sera,
brividi lungo la schiena e le spine nel cuore
di una rosa nell'orto in preghiera.

ANNA CINZIA PAOLUCCI
1° CLASSIFICATA AL PREMIO DI POESIA PIETRO CASU DI BERCHIDDA 20/01/2017