dimarts, de setembre 24, 2019

LA MORT M'APARTÉN

Menzione al concorso nazionale di poesia “Mendrànze in poejia” riservato alle opere scritte nelle lingue minoritarie d’Italiaorganizzato dal Comune di Livinallongo del Col di Lana.


(foto web)

LA MORT M'APARTÉN


Atraversant lo silenci d'un campsant,
entre les queves,
entreveig la sàgoma d'una dona
amagada pels xufos d'herba.
La fatxa immòbil, lluna de cera...
la boca cosida, los ulls entreoberts.
A l'improvís emiti un so i assusta los viandants.
M'agenoll sobre ella i recit un respons,
lego me distenc a la sua dreta...sense temor...
La sua cara s'endolceix,
lo sou cos reprèn calor,
lo vestit negre reflecteix lo xiprès i lo sol.
Me dóna la sua mà i estrinyi fort la mia...sempre més fort...
m'estic quasi desmaiant,
ma un trèmit de vent me desperta...
l'amor sobrehumà per aquells braços oramai calents és esculpit a la mia ment...
oh lluna!
Fés que no me pugui encara perdre dins el malson d'aqueixa terra...
que pugui atraversar com una purificació la nit...
que los meus ulls celestes s'epurin de tanta pena,
puguin los meus dits, després de perfumades ablucions,
cosir los estratxos i carinyar encara la vida.



LA MORTE MI APPARTIENE


Attraversando il silenzio di un cimitero,
tra le zolle,
intravedo la sagoma di una donna
nascosta da ciuffi d'erba.
Il volto immobile, luna cerea...
la bocca cucita, gli occhi socchiusi.
All'improvviso emette un suono e spaventa i passanti.
Mi chino su di lei e recito una orazione,
poi mi stendo alla sua destra...senza timore...
Il suo volto s'addolcisce,
il suo corpo riprende calore,
il vestito nero riflette il cipresso ed il sole.
Mi porge la sua mano e stringe forte la mia...sempre più forte...
mi sento quasi mancare,
ma un fremito di brezza mi ridesta...
il sovrumano amore per quelle braccia oramai calde è scolpito nella mia mente...
oh luna!
Fai che non mi possa ancora perdere nell'incubo di questa terra...
che possa attraversare come un lavacro la notte...
che i miei occhi cerulei si purifichino da tanto dolore,
possano le mie dita, dopo profumate abluzioni,
ricucire i brandelli e carezzare nuovamente la vita.




3 Comments:

Blogger Vicent Llémena i Jambet said...

La gran tristesa de la mort, del malestar en la cultura. M'he vist en el cementeri vetllant els meus morts, tots.

Molt bon poema Cinzia.

Vicent Adsuara i Rollan

5:15 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Jo també ...però també hi ha el tema de la resurrecció

Moltes gràcies Vicent

11:10 p. m.  
Blogger Vicent Llémena i Jambet said...

De res, i Clar que sí, la resurrecció ha de ser en el futur una idea que fructifique en els hòmens i dones, no podem viure sense espiritualitat.

Vicent Adsuara i Rollan

12:26 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home