dijous, de juliol 10, 2008

DAVALLAREM ENSIEME


Podeu llegir aquest poema també al blog Personatges itinerants de Carme Rosanas.
Forma part d'una roda poetica d'uns blocaires catalans
http://personatgesitinerants.blogspot.com/


DAVALLAREM ENSIEME

Davallarem ensieme,
aniguerem a lluny,
més enllà d’aquells monts blaus
que limiten l’horitzó.
Veurem l’alternar-se
de sols i llunes,
atravesarem la nit
per gosar la dolçor del dia que naix.
Les mans sempre unides,
les estajons diferents
com lo color de la nostra pell,
com la nostra terra.
Davallarem ensieme,
aniguerem a lluny,
més enllà del mur del plor,
més enllà d' un llit de joia.
Les mans unides
les cares diferents,
transfigurades en rugues
de somni i nostàlgia.
Sentirem el desig de sobreviure al viscut
excavant tombes als records.
Remors d’ondes dins les orelles,
fulgor de llum dins els ulls.
Sospirarem i davallarem sempre enesieme…

DISCENDEREMO INSIEME
Discenderemo insieme,
andremo lontano,
oltre quei monti azzurri
che limitano l’orizzonte.
Vedremo l’alternarsi
di soli e lune,
attraverseremo la notte
per assaporare la dolcezza del giorno che nasce.
Le mani sempre unite,
le stagioni differenti
come il colore della nostra pelle,
come la nostra terra.
Discenderemo insieme,
andremo lontano,
oltre il muro del pianto,
oltre un letto di gioia.
Le mani unite
i volti differenti,
trasfigurati in rughe
di sogno e nostalgia.
Sentiremo il desiderio di sopravvivere al vissuto
scavando tombe ai ricordi.
Rumore di onde nelle orecchie,
fulgore di luce negli occhi.
Sospireremo e discenderemo sempre insieme…

15 comentaris:

  1. Les mans sempre unides,Per ue per elles es transment , amor, energia, consol, sempre ben estrenyades ...

    ResponElimina
  2. M'he recordat del teu post sobre les mans...
    gràcies Striper

    ResponElimina
  3. "excavant tombes a l'enyor"

    Per títol, tota una declaració de principis, una troballa preciosa...

    Petons!

    ResponElimina
  4. Gràcies Zel i benvinguda!
    Aquest poema l'he escrit per l'intercanvi poetic al blog Personatges Itinerants.
    Txau

    ResponElimina
  5. Anirem enllà
    dels límits de
    l'horitzó i de
    les limitacions mentals...

    Tindrem sempre
    un plat a taula
    pel sol i la lluna.

    Caminarem per la platja
    i xerrarem amb les
    petxines obertes,
    ens asseurem a
    les roques i ens
    abraçarem amb
    les onades...

    I quan el far
    ens acariciï
    els sentits amb
    la seva flama
    resseguirem abraçats
    el camí deixat.

    Donarem llibertat
    a les llàgrimes
    que reposaven en almívar.
    Cada arruga és
    el vers d'un
    poema viscut...

    Aclucarem els ulls
    i amb diòptries
    de nostàlgia
    reviurem un món
    passat i volgut...

    Deixarem que els llavis
    tinguin la seva conversa
    i nosaltres escriurem
    el poema amb la gramàtica
    dels nostres cossos...

    Tot és possible
    en absència
    de la realitat...


    Salut.
    onatge

    -gràcies pel teu comentari a personatges itinerants, és veritat que feia temps que no venia, o més ben dit, venia però no deixava res... Vaig pensar que havia d'estar un temps sense dir res-

    ResponElimina
  6. ONATGE! bentornat !i ho has fet en gran estil , en la manera millor...és a dir amb les teves paraules.
    Respecto els teus silencis però vull dir-te que ets sempre el bevingut al meu blog.
    El teu poema és precios..perquè no l'envies a Personatges itinerant com he fet jo amb el meu que serà publicat entre pocs dies?
    una abraçada

    ResponElimina
  7. L'alternança de sols i llunes és una imatge preciosa per referir-se al pas dels dies.
    Arrugues de somni i nostàlgia, el pas del temps! El temps mai perdut perquè davallarem junts... Com sempre, preciós!

    ResponElimina
  8. gràcies Cèlia per escoltar la musica del temps que passa...
    petons

    ResponElimina
  9. Oh, quin poema més bell. I ara m'has fet descobrir personatges itinerants, vaig a donar-hi un cop d'ull.

    ResponElimina
  10. gràcies Gripaublau.
    Apunta't també tu a aquesta roda poetica

    ResponElimina
  11. M'ha encantat. Però ja t'ho havia dit...

    ResponElimina
  12. Molt maco tot això Giglio. Em recorda el títol a l'himne del Liverpool: you'll never walk alone (tu no caminaras mai sola) Petons!

    ResponElimina
  13. Vei, moltes gràcies i benvingut almeu blog!
    Henry, veig que millores de dia en dia el teu italià. Poliglotta!

    ResponElimina
  14. bellisima e sono riuscito a capirne molti passaggi anche letteralmente non solo per il senso.

    Gràces!!!!

    ResponElimina
  15. Errata Corrige: Gràcies!

    Ciao
    Daniele

    ResponElimina