diumenge, de maig 11, 2008

TURMENT...


TURMENT


Perquè no t’adormis?
Perquè la nit baixa
i s’apodera del meu cor.
El fa dansar en l’ombra
i jo em quedo inerme a mirar
entre somriures de mussols
i ratpenats ensopits.
Perquè la nit baixa,
turmenta el meu cos,
arrossega la seva blancor a les fosques,
entre carícies i sospirs de plaer,
mentre jo em quedo inerme a mirar.
Tanco els ulls en la terranyina nocturna,
tanco les portes al torbament.
Però la nit s’apodera dels meus ulls
i s’immergeix dins l’iridià.
L’ombra que canta acaronant les pestanyes,
fixa la mirada cap la immensitat
i pinta de blau una tímida llàgrima.

13 Comments:

Blogger onatge said...

Hola Cinzia, ja em coneixes..., no he pogut resistir la temptació de intentar respondre al teu bell poema amb un humil poema, escrit ara mateix.

I si m’adormo?
Perquè la nit ha arribat
i tot és enyor.
I l’ombra dansa a la flama
i miro les guspires com un sol
en els núvols de la nit.
Perquè la nit ha arribat,
i sembra el meu cos,
es desfulla la rosa que era nostra,
el desig és un estel ple,
mentre perdo el respirar.
Obro els ulls a la realitat diürna,
obro les portes al vent.
I la nit em penetra
tan si vull com si no vull.
L’ombra acarona les muntanyes
en l’horitzó dibuixat
i la rosada és una dolça llàgrima.

Una abraçada que clama el perdó.
onatge

7:29 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Com fas? en pocs minuts a fer un poema aixi precio's que fa de eco al meu?
infinides gràcies al vent( i a la xarxa) que em condueix les teves paraules...

8:38 p. m.  
Anonymous novesflors said...

Preciosos poemes els de tots dos, lliri blanc i onatge. Em commoveu.

10:00 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Una abraçada Novesflors i encara gràcies per la visita

10:08 p. m.  
Anonymous Carme said...

Jo també m'apunto a les respostes en forma de poema, tot i que el llistó està molt alt...

El meu cor es fa nit
es fa silenci
en els colors de la fosca
i la màgia que acompanya
tots els camins del cel.

Somio sense dormir
aquelles carícies
que vull i que desitjo
m'hi apropo tant
per què siguin realitat.

I la nit sóc jo,
una immensitat que no puc veure
i el meu cos las
s'enlaira per sobre el món
per recollir
en un llac blau
totes les llàgrimes vesades
en la intimitat de la nit.

11:36 p. m.  
Blogger onatge said...

Et felicito Carme, aquest poema té el somriure d'una àvia feliç.

onatge

11:44 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

...el meu cor es fa nit...
somio les caricies i m'hi apropon perquè siguin realitat...
gràcies Carme, m'has commogut!
i felicitat també de part meva.

12:34 p. m.  
Blogger Cèlia said...

Aquests dies les nits són especialment llargues per a mi, sóc asmàtica (al·lèrgia) i estic en plena crisi. El teu poema podria ser ben bé allò que sento...
No dormo, tinc por de no despertar més, però quan llegeixo aquests poemes l'aire arriba millor als meus pulmons i la pluja un bell regal a la terra...

6:16 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Hola Cèlia,
em sap greu per la teva asma, ja et comprenc perquè a vegades també a mi passa això...però em fa plaer que am les meves paraules pugui alleugerir aquestes dolents sensacions.
Amb afecte.
Cinzia

6:31 p. m.  
Blogger Joan deu Peiroton said...

M'agradaria ser capaç d'afegir-hi un poema jo també, però no en tinc i els que acabo de llegir aquí són tan preciosos que mai gosaria fer-ne un !!!

8:52 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

Joan ets sempre el benvingut i la teva presència i el teu calor ja son poesia...

9:50 p. m.  
Blogger Striper said...

M'agrada venir al teu bloc i esbozar un somriure a l'anima amb els teus poemes.

10:20 p. m.  
Blogger Lliri blanc said...

I jo agafo el teu somriure amb molt plaer...

7:44 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home