divendres, d’agost 01, 2014



AVUI TAMBÉ EL CEL ÉS POESIA

Avui també el cel és poesia.
Pareix breu el camí
en el viatge entre ànima i cor.
Tempestes de vent,
camineres de glaç
i mates de ru plenes d’espines.
Albes i postes del sol,
los teus dies nets,
les mies anònimes nits.
Avui el cel és en les mies mans.
Pareix gris el recorregut
entre passat i present.
Gemecs de pedres,
tions ja apagats
i silencis plens d’oblit.
Lents los dies,
en el teu ressorgir,
en el meu crepuscle.
Avui el cel fa remor en la mia ment.
Respiro el blau,
i l’esperança fanfarrona
amb el seu pas impetuós.
Flueix la primavera en les mies mans,
llavis calents de roses i espines
i esquitxos de llum sobre el cos
aferrat a gemmes de cel.

ANNA CINZIA PAOLUCCI



Oggi anche il cielo è poesia.
Sembra breve il cammino 
nel viaggio tra anima e cuore.
Tormente di vento,
sentieri di ghiaccio
e rovi colmi di spine.
Albe e tramonti,
i tuoi giorni tersi ,
le mie anonime notti .
Oggi il cielo è nelle mie mani.
Sembra grigio il percorso
tra passato e presente. 
Gemiti di pietre,
ceppi oramai spenti
e silenzi ricolmi d’oblìo.
Lenti i giorni, 
nel tuo risorgere , 
nel mio tramonto.
Oggi il cielo fa rumore nella mia mente.
Respiro il blu,
e la spavalda speranza
col suo passo prorompente.
Scorre la primavera nelle mie mani,
calde labbra di rose e spine
e sprazzi di luce sul corpo
avvinghiato a gemme di cielo.