dissabte, de novembre 22, 2008

CANÇÓ DE BRESSOL/ NINNA NANNA


CANÇÓ DE BRESSOL

 Cançó de bressol
per qui és sol.
Per qui darrera aquella porta
s’acarícia al mirall.
Busca calque furfuruja de somni
dins el reflex dels sous ulls.
Cançó de bressol
per qui és trist.
Per qui darrera aquella porta
no sap més cosa és un abraç.
Busca flames a dalt del cel
per se sentir encara viu.
Cançó de bressol
per qui plora.
Per qui darrera aquella porta
se turmenta dintre un llit .
Busca estrelles de plaer
que encenguin la nit.
Cançó de bressol
per qui s’és perdut.
Per qui darrera aquella porta
cusi trames de pecat.
Busca angels al cel
per se sentire més lleuger.
Cançó de bressol
també per a mi.
Perquè darrera als pensaments
en el silenci de la nit,
prenc argent a la lluna
i t’esparg de deliri.



NINNA NANNA
Ninna nanna
per chi è solo.
Per chi dietro quella porta
si accarezza allo specchio.
Cerca briciole di sogno
nel riflesso dei suoi occhi.
Ninna nanna
per chi è triste.
Per chi dietro quella porta
non sa più cos’è un abbraccio.
Cerca fiamme sopra il cielo
per sentirsi ancora vivo.
Ninna nanna
per chi piange.
Per chi dietro quella porta
si tormenta dentro un letto.
Cerca stelle di piacere
che riaccendano la notte.
Ninna nanna
per chi s’è perduto.
Per chi dietro quella porta
cuce trame di peccato.
Cerca angeli nel cielo
per sentirsi più leggero.
Ninna nanna
anche per me.
Perché dietro ai pensieri
nel silenzio della notte,
rubo argento alla luna
e ti cospargo di delirio.


Pubblicato da a 36 comentaris:

dissabte, de novembre 15, 2008

LA CASA DINS LA NEULA


http://www.youtube.com/watch?v=8JNYVdhFci0
LA CASA DINS LA NEULA

Amb passos atutits de gata refaç lo camí
que condueix a la mia casa.
M'encanta del cel
lo somrís de l’arc llunar,
la fantasia d’una esquinquida de llum.
Ont vaig la nit és encara més fosca,
lo plor és encara més margant.
Lo méu nom és ningú i
la mia casa és dins la neula.
Sense remor los méus passos,
sense veu les mies paraules,
sense fils la mia vida.
Recorr lo vent amb la mirada
ballant lleugera sobre l’ànsia de la tarda.
La neula s’imprimeix
com silenci a la mia pell,
m’envolta entre los sous braços freds.
Me despulla dels colors,
me priva del respir.
Me distenc en un bressol eteri
i dins lo somni me’n vol.
A fora lo vent tunxa,
lo món plora.







LA CASA NELLA NEBBIACon passi felpati di gatto
riprendo il cammino
che conduce alla mia casa.
Mi delizia dal cielo
il sorriso dell’arco lunare,
la fantasia di un burattino di luce.
Dove vado la notte è ancora più buia,
il pianto è ancora più amaro.
Il mio nome è nessuno e
la mia casa è nella nebbia.
Senza rumore i miei passi,
senza voce le mie parole,
senza fili la mia vita.
Percorro il vento con lo sguardo
ballando leggera sull’ansia della sera.
La nebbia s’imprime come
silenzio sulla mia pelle,
mi avvolge tra le sue fredde braccia.
Mi spoglia dei colori,
mi priva del respiro.
Mi adagia in una culla eterea
e nel sonno volo via.
Fuori il vento geme,
il mondo piange.



Enviat d'Onatge:
Refarem el camí,
però els arbres
huaran canviat la fulla,
flors noves i pètals caiguts,
les pedres, estaran
al mateix lloc...
En la nit fosca
beurem aigua de lluna
i la vida se'ns farà clara...
El teu món ets tu
i la veu del teu eco.
L'abraçada de la boira
fa viu el nostre caliu.
Donem poemes al vent
i obren ales
com ocells i viatgen
als cors més bells.
En silenci escrivim el poema,
en la soledat l'accentuem,
i amb una mirada
el parim des de
la nostra profunditat.
Pubblicato da a 49 comentaris:

divendres, de novembre 07, 2008

ROSA DE NOVEMBRE


ROSA DE NOVEMBRE

La profunda i trist
melodia de novembre
pinta quadres en blanc i negre
de veus tendres i febles
i núvols de gris vestits.
Boires vaguen per tot el paisatge.
S’adormen sobre arbres immòbils
els pensaments esllanguits
i les penes aplacades.
El mar obre el cor
a la pluja dansant.
Una èxtasi suau es difon
sobre la tela tardorenca.
Una nota desentonada
trenca la quietud.
Rosa de novembre,
sarcàstica i indiferent
a la vellesa de l’any,
desenfunda pètals de joventut
sobre un décolleté de vellut vermell.
Una bufetada de vida
al cel fosc.





ROSA DI NOVEMBRE

La profonda e triste
melodia di novembre
dipinge quadri in bianco e nero
di voci tenere e fioche
e nuvole di grigio vestite.
Nebbie vagano per il paesaggio.
Si addormentano su alberi immoti
i pensieri sbiaditi e gli affanni placati.
Il mare apre il cuore
alla pioggia danzante.
Un’estasi soave si diffonde
sulla tela autunnale.
Una nota stonata
rompe la quiete.
Rosa di novembre
beffarda ed incurante
della vecchiaia dell’anno,
sfodera petali di giovinezza
su un décolleté di velluto rosso.
Uno schiaffo di vita
al cielo scuro.
Enviat d'en Onatge:
Novembre no és trist
potser ho és la nostra mirada,
els nostres ulls que
no arriben a l'horitzó.
Les boires embolcallen
alegries i tristeses
.Els pensaments
sempre reneixen.
El mar sempre és
la gran abraçada,
la companya fidel
que sempre ens escolta.
De la Rosa de novembre
només en quedarà
les espines, els seus
pètals aniran davallant
plens de vida,però el vent els
sembrarà en un
altre novembre...
Sota el celen rebem tantes
de bofetades,potser són per
estimular-nos i fer-nos
saber que estem vius,.
que som i serem
un renec de vida
fins que l'eco ens acalli...
Enviat del Rockpoeta Daniele Verzetti:
NOVEMBRE
Novembre ha i colori del tempo che muore
Ma non è in bianco e nero.
Novembre manca di poesia
Il Bianco e Nero invece
Accende quella nostalgia dolce come uva
E malinconie di ricordi allo zenzero.
Novembre racchiude solo colori spenti
I miei colori.
Enviat de Juan Cairos:
Tú eres un lirio y una rosa;
¡De flores que son flores!
De algún dolor que por amores,
en este jardín hallaron su fosa.
Noviembre sufre,
porque todos quisieron verlo triste...
Pero la rosa de noviembre;
¡Es un verso que resiste!
Enviat de Lluis:
comentari, amb molt d'afecte, a:
Rosa de novembre
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory

(Sonnet I)W. Shakespeare


Passat i present en un sol dels teus pètals
són presents
i encara el futur hi és
i tot el temps és eternament present en tu
d'allò que la tardor anuncia el final
tu t'entossudeixes a reviure
ara que l'any es va descolorint
i torna el novembre desmemoriat
a arrencar les fulles de la fageda
ara tu portes el més bonic regal
ressonen passos llunyans en la meva memòria:
aquella abraçada fugaç
resisteix la pols dels dies
però quan travesso la reixa del jardí
no voldria triar
-mai no podria-
entre la blancor del lliri
o l'esclat sanguini del roser.
Pubblicato da a 44 comentaris:

diumenge, de novembre 02, 2008

MAREJADA


MAREJADA

 Onades rabioses
engulin l’arena.
Brilla al vent
l'ull  demoníac d’aigua i sal.
Goles insaciables d’escuma
engulin la platja.
Una barca a la deriva
descompareix a l’horitzont.
Crineres fluents d’alga
eixuguen sobre llits d'arena,
sota el cel net propens a la quietud.
Arbres doblegats a la voluntat del temps
dansen l’oda del vent,
Fantasmes de ruïnes  d’un naufragi desvaporen en llunyania.
Tresors fins ara amagats,
regalats a la terra,
bril.len i s’emmirallen en el sol.





MAREGGIATA

 Onde rabbiose
divorano l’arena.
Brilla al vento
l'occhio demoniaco d’acqua e sale.
Fauci insaziabili di schiuma
inghiottono la spiaggia.
Una barca alla deriva
sparisce all’orizzonte.
Chiome fluenti d’alga
asciugano su letti di sabbia
sotto il cielo terso propenso alla quiete.
Alberi piegati al volere del tempo,
danzano l’ode del vento.
Fantasmi di relitti svaporano in lontananza.
Tesori finora nascosti, regalati alla terra,
scintillano e si specchiano nel sole.



Enviat d'en Onatge:
Som fràgils molt fràgils
a la força dels elements.
Les promeses a la sorra
són esborrades per
un cop de mar
.Som una fulla de vida
als llavis del vent...
Ens fem ninetes d'horitzó
perquè la tempesta
ha desfet el dibuix.
A la deriva una
barca sense rems...
Esdevenim allò que som:s
om petits petits
a la força trempada de la vida.
Després del gran silenci
obrim els ulls i mirem,
i anem apagant el gran
forat que se'ns ha obert endins.

Pubblicato da a 29 comentaris:

dissabte, de novembre 01, 2008

CAMP SANT


CAMP SANT
Silenci al llarg
 del camí solitari
sota arbres alts i foscos.
Noms i dades sobre
lastres de marbre,
estatues i creus
esparginades
a la terra nua.
Ranyes que tixin la tela,
petits ocells amagats
 entre les branques,
presències de vida
dins el gel de la mort.
I flors a profusió que coloren el silenci donen veu a les paraules sense veu,
perfumen visions que vaig buscant  amb els ulls de la ment.
I vos veig als dies plens de goig, somriures que pareixen carícies,
paraules
 llums
 plors
 pluja.
Dins les flors los colors
d' esfumadures
de malinconia,
perfums de records.
Un tebiu raig de sol
fugi a l’ombra dels pins
i pega beat
 al meu cor
mentres
bas i pos
la mia flor.




CAMPOSANTO

 Silenzio lungo
il viale solitario,
sotto alberi alti e cupi.
Nomi e date su
lastre di  marmo,
statue e croci
 sparse
 nella terra nuda.
Ragni che tessono la tela,
uccellini nascosti
 fra le fronde,
presenze di vita
nel gelo ella morte.
E fiori a profusione che colorano il silenzio, danno voce alle parole senza voce,
profumano visioni che cerco con gli occhi della mente.
E vi vedo nei giorni più lieti, sorrisi che sembrano carezze,
parole
luci
 pianti
 pioggia.
Nei fiori  sfumature di malinconia,
profumo di ricordi.
Un tiepido raggio di sole
sfugge all’ombra dei pini
e batte beato
sul mio cuore
mentre
bacio e depongo
il mio fiore.

Enviat d'en Onatge:
El xiprer que m'espera
no té pressa, jo tampoc.
Ell sap que tard o d'hora
faré el seu camí
i creixeran les meves arrels
a la mateixa terra.
M'agradaria que el vent
tombés el xipreri en lloc d'assenyalar
el cel assenyalés la mar...
Després de l'orgasme
del foc vull viatjar per mar
el far em guiarà...
Però ara tot no és més
que un pensament
no tinc projecte
ni faig equipatge,
només tincel passatge segur.
Ara m'embriago
d'olor de jardí,
tinc el poema
a les mans del sol.
Ara només sóc el mortal
que encara no ha caducat...

Pubblicato da a 12 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)