L’AMOR PANSIT
Pau, un home d’uns trenta anys, ateu, treballador i una mica bleda, va arribar al poble on havia de fer-se càrrec d’un nou treball.
El caràcter salvatge del jove rossenc , limitava les seves relacions socials. Tenia orígens nobles però havia assecat tota la limfa del patrimoni heretat dels avis. Durant el recorregut accidentat de la joventut, no havia estat mai capaç de cap sentiment. Con un paràsit s’havia aprofitat dels amics i parents, com una heura que s’enrama pertot arreu.No s’havia preguntat mai el motiu que l’allunyava de les persones que l’estimaven. En el seu cor germinava la indiferència i l’arrogància.
La gent d’aquest poble però era diferent, regalimava alegria i simplicitat. Pau va quedar-se sorprès en veure com sempre hi havia solidaritat entre els pagesos. Ells li donaven atenció encara que ell els rebutgés.
Passava les tardes a prop del foc ballant i cantant sota el cel estrellat.
La fotosíntesi dels elements va fer que s’enamorés de la Rosa, una flor de noia que però estava compromesa amb Joan Roure.
La Rosa començà a jugar amb ell per tastar quelcom de nou. Pau no havia vist mai tanta candor i no havia olorat mai un perfum tan suau.Tenia el cap als núvols pensant en els besos robats dins el vell graner.
Cada abraçada era una tortura, cada adéu una espina dins el cor.
Essent un amor impossible, ell va enfrontar-se amb la frustració de no poder cultivar cap il.lusió i despullat de totes les esperances , decideix anar-se’n a treballar a lluny.
Després d’un temps va tornar al poble mantenint la seva pena per l’amor no correspost.
Aquest sofriment constant va degastar la seva moral i el seu ànim.
A l’horta dels seus somnis van trobar-lo pansit amb un punxó d’abella dins el cor.
11 comentaris:
És veritat, l'amor es pot pansir, però sempre pot tornar a florir... L'amor és com una flor que té molts pètals.... Ens fa patir, ens fa respira, ens ofega, ens fa viure. Però mentre el cor canta els seus batecs, és el bressol per l'amor.
Una abraçada.
onatge
Jo penso com onatge, no ens hauríem de deixar pansir per un amor no correspost. L'amor ens espera, i si anem amb els ulls oberts el tornarem a trobar.
ÉS una història molt bonica i molt ben explicada:
Amor pansit, sí que és veritat que passa,però fora espines. Com diu na Carme, s'ha de recomençar.
mmm preciós...
hortícola i pagesívol, molt primaveral.
Una bonica història per fer-nos valorar les coses senzilles i a les persones que tenim a prop.
Bon dia Lliri, molt bonica la història.
Si és un relat, m'agrada el final, tan inesperat, tan literari. Però en la vida real no ens hem de deixar pansir.
Aquest és un microrelat de menys de 300 paraules que havia enviat a un concurs.Ara que no ha passat l'he penjat al blog.Estic fent classes d'escrptura creativa en català ( que torno a explicar que no és la meva mare llengua). Em queda dificil esciure relats i sobretot amb un tema especific...només he intentat i demano perdo' per les meves nombroses faltes.
Una abraçada a tothom.
Cadascu de vosaltres sou preciosos perquè amb els vostres comentaris, consells , compliments i critiques feu de manera que pugui anar endavant.
Txau!
Les ferides del cor sempre van amb nosaltres, tant és si viatgem lluny o no. Molt bonic.
Un conte tan ple de sensibilitat i tan especialment expressat i al final... m'ha fet entristir!
Sí, fa dolor però mai em deixaria punxar el cor! ni la vida!
Publica un comentari a l'entrada