diumenge, de novembre 17, 2019

Cave Canem



CAVE CANEM


Les estrelles atraversen la nit
i filtren dins la jungla
húmida de records.
Lo cancel·lo arruȉnjat dona una admonició
a la mirada curiosa de les persones de passatge.
Dedins l'escudella abandonada
resta lo plor de l'ortiga,
lo remor del passat.
S'entén encara al corral
la veu dels minyons,
lo cant de la dona de casa,
la llamenta de la lluna,
lo silenci dels meus somnis.
Fugi de l'obscurigor
un rampicant pintat,
ulls verd esmeraldo al cel.
Lo temps s'és aturat sobre aquells gradins
coberts de danses improvisades de fulles i de formigues.
Cave Canem” recita la targa a prop del portó.
Sobre una rajola de màrbre al costat de l'entrada
lo passat se remenda feliç,
després s'amaga darrera tendines de pitzo descolorit.
Sobre la paret reflexiona una hèdera de tristura,
al coll l'ària sublim d'una antiga consolació.



CAVE CANEM


Le stelle feriscono la notte
e filtrano nella giungla
umida di ricordi.
Il cancello arrugginito ammonisce
lo sguardo inquisitore dei passanti.
Nella ciotola abbandonata
giace il pianto dell'ortica,
il frastuono del passato.
S'ode ancora nel cortile
il vociare dei bimbi,
il canto della massaia,
la nenia della luna,
il silenzio dei miei sogni.
Fugge dall'oscurità
un rampicante colorato,
occhi smeraldini al cielo.
Il tempo si è fermato su quei gradini
coperti da danze improvvisate di foglie e formiche.
Cave Canem” recita la targa vicino al portone.
Su una piastrella di marmo accanto all'ingresso
il passato si rammenda felice,
poi si nasconde dietro tendine di pizzo scolorito.
Sul muro rimugina un'edera di tristezza,
sul collo l'aria sublime di una antica consolazione.

Primera classificada al Premi de poesia sarda " A Pes de santu Padre 
de Bortigali  (NU)16/11/ 2019




2 Comments:

Blogger Vicent Llémena i Jambet said...

La malenconia, eixa que ens fa omplir fulls amb molts colors i sabors, agredolços.
Hui l'anomenen depressió, però és més que això, és el passat, el Yesterday dels poetes, i d'ella es fan els versos, un passat amb la mare, el pare, la iaia, és quelcom màgic i si a més afegim una casa, tot roda perfecte, el sentiment més poètic, la nostàlgia o la malenconia.


Gràcies Zincia, bonic poema.


Vicent Adsuara i Rollan

5:22 a. m.  
Blogger Vicent Llémena i Jambet said...

Gràcies Cinzia.

5:23 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home