CAVE
CANEM
Les
estrelles atraversen la nit
i
filtren dins la jungla
húmida
de records.
Lo
cancel·lo arruȉnjat dona una admonició
a
la mirada curiosa de les persones de passatge.
Dedins
l'escudella abandonada
resta
lo plor de l'ortiga,
lo
remor del passat.
S'entén
encara al corral
la
veu dels minyons,
lo
cant de la dona de casa,
la
llamenta de la lluna,
lo
silenci dels meus somnis.
Fugi
de l'obscurigor
un
rampicant pintat,
ulls
verd esmeraldo al cel.
Lo
temps s'és aturat sobre aquells gradins
coberts
de danses improvisades de fulles i de formigues.
“Cave
Canem” recita la targa a prop del portó.
Sobre
una rajola de màrbre al costat de l'entrada
lo
passat se remenda feliç,
després
s'amaga darrera tendines de pitzo descolorit.
Sobre
la paret reflexiona una hèdera de tristura,
al
coll l'ària sublim d'una antiga consolació.
CAVE
CANEM
Le
stelle feriscono la notte
e
filtrano nella giungla
umida
di ricordi.
Il
cancello arrugginito ammonisce
lo
sguardo inquisitore dei passanti.
Nella
ciotola abbandonata
giace
il pianto dell'ortica,
il
frastuono del passato.
S'ode
ancora nel cortile
il
vociare dei bimbi,
il
canto della massaia,
la
nenia della luna,
il
silenzio dei miei sogni.
Fugge
dall'oscurità
un
rampicante colorato,
occhi
smeraldini al cielo.
Il
tempo si è fermato su quei gradini
coperti
da danze improvvisate di foglie e formiche.
“Cave
Canem” recita la targa vicino al portone.
Su
una piastrella di marmo accanto all'ingresso
il
passato si rammenda felice,
poi
si nasconde dietro tendine di pizzo scolorito.
Sul
muro rimugina un'edera di tristezza,
sul
collo l'aria sublime di una antica consolazione.
Primera classificada al Premi de poesia sarda " A Pes de santu Padre
de Bortigali (NU)16/11/ 2019
4 comentaris:
La malenconia, eixa que ens fa omplir fulls amb molts colors i sabors, agredolços.
Hui l'anomenen depressió, però és més que això, és el passat, el Yesterday dels poetes, i d'ella es fan els versos, un passat amb la mare, el pare, la iaia, és quelcom màgic i si a més afegim una casa, tot roda perfecte, el sentiment més poètic, la nostàlgia o la malenconia.
Gràcies Zincia, bonic poema.
Vicent Adsuara i Rollan
Gràcies Cinzia.
Gràcies Vicent...has centrat l'objectivo...és a dir el spleen.
Aquesta casa no és la meva...però cada vegada que la veig em fa posar a somiar la meva infantesa i tornar amb la memòria a coses passades...es diu Villa Balata a L'Alguer
Publica un comentari a l'entrada