OMBRES...

OMBRES

-“Quina hora serà?”- Es preguntava Clara en silenci.
El temps passa tan lentament quan un té por.
-“Perquè hi ha foscor?” La nit m’aterroritza!”-
Clara estava al seu llit amagada sota les flassades. Des del llençol sortien uns ulls ben oberts que no podien agafar el son.
A fora plovia a bots i barrals i arribaven una multitud de sorolls. L’aigua batia el terra pertot arreu; sobre els vidres, rodolava per la façana de la casa, i de la teulada fluїa a la canal com un riu en crescuda.
De sobte un llamp il.luminava la cambra i el seu cor s’aturava per l’espant. Desprès tronava i el seu ànim tornava a batre fort.
-“Esperem que no es tanqui la llum!”- pensava suant.
Ella dormia sempre amb el llum encés i tenia, a més una llànti de seguretat sobre la qual posava la seva atenció.
Hauria mort de por si s’hagués retrobat sola aquella fosca nit!

Sort que la seva cambra era a prop d’aquella dels seus pares, que dormien tranquil.lament com a bons àngels custodis.
-“Preserveu-me del perill, preserveu-me de l’ignot!”- deia mentre s’agitava sobre el matalàs. De sobte s’adonà d’un rumor! Guaità des del llinçol, la porta estava oberta, volia mirar cap al passadís amb preocupació.
-“Calma Clara, calma!.”-“El vent haurà fet colpejar la finestra!”…..-“No hi ha ningú, és només el vent.”- intentava de tranquil.litzar-se. No-obstant això el seu cor corria més que mai i després un altre cop i el seu batec va encara mès acceleradament.
-“Ajut!”-cridà. –“Potser que hi hagi algú aquí a prop?”- Però esperava d’equivocar-se, i no podia tancar els ulls perquè la seva imaginació galopava.
-“ I si quan li obro em veig per davant un desconegut que vol matar-me?!”-

A fora continuava a ploure, i Clara protegida pels llençols esbufegava :-“Aquí sota m’estic ofegant! No puc sortir-me’n!”.-….-“Però..què hi ha allà? Si és una ombra de veritat.
Oh noooo, no és possible..Quina por!!!-
-“L’ombra es mou lentament i ve cap a mi. Qui sap a qui pertany!”- deia al seu pensament poruc.
-“Ja no tinc forces per a mirar”- pensà mentre que l’ombra s’apropava.
Aquella taca fosca l’atemoria.-“Potser ara no es mou perquè s’ha adonat de ser al centre de l’atenció!”- pensava.
-“Està esperant el moment just per fer-me una emboscada!”-deia contrabatent les dents.
-“Seria una imprudència tancar els ulls ara”-raonava quieta, sense respirar, ocultant la propia presència.
Estava però molt cansada, les parpelles es feien pesades, el cos era de gel i el cor era al punt d’esclatar.

El temporal no s’aplacava, més pluja, més vent, més soroll i ara més ombres en la cambra!
Clara estava per tornar-se boja: una figura avançava cap a ella amb una cosa a la mà, seguida d’un contorn de moltes ombres que voltejaven sobre els murs amb moviments salvatges, amenaçants.
No sabia on mirar, les seves pupil.les giraven amb velocitat.
Les ombres havien occupat tota la casa i ho havien fet la nit adequada.
-“Potser, que m’han vingut a prendre? Per on? Per part de qui? Tornaré un dia a casa si em deixeran viva?”-
L’única manera per no sucumbir era aixecar-se i controlar que no fos un malson, el fruit d’una por exagerada . Esperà un minuts, després relliscà des del llit sobre la catifa, arrosegà endavant i, amb un cop de coratge, es posà en peu. De seguida s’adonà que no feia ombra!
-“On està la meva ombra? Què és tot això?”- deia irritada—“És la meva i prou, ningú me la pot robar!”-Raonà per un instant, alhora que li rondinà una idea al cap:-“Ja ho he comprès, tot! La meva ombra ha organitzat tot..està contra de mi!Què he fet per fer-la enfadar? Potser s’ha sentit abandonada!?”-
Pensava i caminava avant i enrere fins que la mare,que s’havia despertat pels sorolls dels passos, li cridà:-“Clara! Què fas aixecada? Ves a dormir!”-
-“No puc, les ombres enemigues em volen capturar! Ja han robat la meva ombra. Mama ajut! Ja no la tinc, no la tinc!”-
-“Para de fer bromes, ara no és hora!”- i pensava en què podia passar pel cap de la filla. Ja sabia que tenia por de tot, però un comportament així mai no l’havia tingut.
Estava en aprensió i abans d’anar a controlar, sentí Clara que deia:-“He capturat la meva ombra, vine a veure!”-
-“Prou, Clara. No tinc gana de bromes a les quatre de la nit! Demà al matí m’he de despertar aviat. Sisplau!”-
El silenci regnà sobirà en la casa. També el temporal s’havia acabat. El vent se n’havia anat qui sap a quin lloc i cap ombra dansava per la cambra.

Al matí següent, la mare anà a despertar Clara que s’havia adormit sobre la catifa. Tenia a la mà una cosa obscura, tancada dins el puny clos.
S’acostà per veure què era aquella presència estranya que semblava una tela, però no.
Clara es despertà sentint la veu de la mare, alhora que obria la mà per aixecar-se allò negre relliscà al terra.
L’esguard de la mare baixà i va veure l’ombra de Clara subtil i fosca.
L’havia capturada de veritat?! O havia estat una al.lucinació?
Què havia estat allò?!