diumenge, de març 09, 2008

QUI SÓC JO?


QUI SÓC JO?
Al timó de la meva vida
condueixo i dirigeixo
emocions i sentiments.
Passen en sèrie
els meus pensaments,
memories del passat,
presagis del futur.
Però el present és un xiuxiueig,
un cristall de roca,
un fantasma lleuger.
Corren els núvols
sobre els meus pensaments,
amaguen històries viscudes,
batalles perdudes
i cascades de sol.
Són follets del passat,
són fades del futur.
Però el present és el cant rogallós
del cep que crema.
Passen en sèrie els meus pensaments,
els miro a distància,
quasi no els conec
envoltats per l’ombra……
són cos i esprit,
huracà i tendresa.
CHI SONO?

Al timone della mia vita
conduco e dirigo
emozioni e sentimenti.
Passano in serie
i miei pensieri,
memorie del passato,
presagi del futuro.
Ma il presente è un sussurro,
un cristallo di roccia,
un fantasma leggero.
Corrono le nuvole
sui miei pensieri,
nascondono storie vissute,
battaglie perse
e cascate di sole.
Sono folletti del passato,
sono fate del futuro.
Ma il presente è il canto roco
del ceppo che brucia.
Passano in serie i miei pensieri,
li osservo a distanza,
quasi non li riconosco
avvolti dall’ombra...
sono corpo e spirito,
uragano e tenerezza.

10 comentaris:

onatge ha dit...

De vegades donem
cop de timó
i el vent ens
ve de cara.

I sentiments
i emocions
pareixen una
tempesta...

Només el present
té la riquesa
de l'ara i aquí.

En el passat
només hi tenim
les arrels,
però no ens
donarà el
fruit d'avui, d'ara.

De vegades
esdevenim esclaus
de la nostra ment
que és molt
capriciosa.

Els fantasmes
només tenen
peus d'ombra,
no existeixen.

Tu ets la que respira,
la que viu, la que somriu,
la que plora, la que
queda xopa de rosada,
la que mescolta el silenci
i hi parla, la que cull
la flor de la solitud,
la que estima,
la que mira l'horitzó,
la que vola lleugera
sense sabates de plom...,
l'amiga de la lluna,
la que medita,
la que potser de vegades
et fas masses preguntes,
la que de vegades encara
té ferides vives...,
ets el lliri blanc
de la tendresa.

onatge

Lliri blanc ha dit...

Molt emotiu el teu comentari!Gràcies........

Has oblidat de dir que també soc massa complicada!

onatge ha dit...

Complicada ?
Complicat ho és tothom. Això no té perquè ser un defecte. La complicació també té la seva bellesa. De fet potser ja naixem d'una complicació i en tot cas va creixent així que traiem el nas al món. Has vist que en el moment de néixer ja ens donem una bofetada per veure si sabem plorar, no sé si és una mostra de normalitat social...?

Bé ja veus que jo, a més de complicat també sóc pesat.

Fins ara, onatge

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joan de Peiroton ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Joan de Peiroton ha dit...

Sobretot, no canviis, Cinzia !!! Que nosaltres t'estimem a tu, la que ets tu, tan complicada que puguis ser !!!

Anònim ha dit...

Només el poeta és capaç de sobreviure les contradiccions, fer d'elles una poètica, per que és el mon real. Que seria de nosaltres sense contradiccions? Un poema molt intens Cinzia, com potser és la vida.
Salut

Lliri blanc ha dit...

Per primer Onatge ,jo no penso que tu siguis pesat!Al contrari....

Gràcies Joan i Jacob em fa plaer que m'estimeu amb tot el meu bagatge de defectes, contradiccions i paranoies.
Un salut a tothom amb afecte!

Anònim ha dit...

Molt bonic el teu poema. No em sembla pas que expliqui cap complicació excessiva.
I qui no té follets del passat i qui no voldria fade s en el seu futur?

Huracà i tendresa

Un final preciós!

Lliri blanc ha dit...

Hola Carme, què tal?
gràcies pel teu dolç comentari.....