diumenge, de juliol 20, 2008

JO NO SÉ PARLAR D’AMOR


JO NO SÉ PARLAR D’AMOR

Perquè amor fas així mal?
Meta anhelada i temuda,
cremes l’ànima a qui fregues,
congeles els llavis
de qui vols fugir.
Meta somiada i renegada,
incendies els cossos dels destinats,
apagues la mirada
als allunyats.
Perquè fas així mal?
Sobres les cendres de la passió
gastada appressadament,
camines indiferent
i cants i plors i rialles i crits
et fan d’estela
en el joc cruel
del dir-se “Ti amo”

5 comentaris:

onatge ha dit...

Jo tampoc sé parlar d'amor.

L’amor verge duu somni,
quan ja despert, duu enyor i temps
i un ahir que es perd en el record.
La innocència de les primeres paraules, o no.
La primera tempesta generada
dins del propi cos.
Il•lusions glaçades a la pròpia pell.
El desig frustrat que només es cura
estimant en el temps.
No cal dur el cor en safata...,
compartir no és negar-se,
però sense compartir no hi ha res a dir.


Salut.
onatge

Anònim ha dit...

Sovint fem mal sense voler, perquè som víctimes dels nostres mals i no sabem fer una altra cosa. Tant de bo que ens ajudi a guarir les nostres ferides.

Striper ha dit...

Diuen Que la nostra capacitat d'estimar, es la mateixa que la de patir.

Cèlia ha dit...

Tremola la veu ferida.
Verins poderosos
corsequen l’ànima
del cos incendiat de l’amant nu
que l’amor desballesta
des de les arrels,
i el pes de l’enyor
ofega el panteix
del temps en passat.

Camina lentament
indiferent als cants enfosquits
i als plors anul•lats.
Intenses passions estripen
les venes,
i els deserts de la pols
anorreen la raó.
Tremola la veu ferida.

Henry The VIII ha dit...

Molt maco el poema Lliri. Però el problema no és mai l'amor. El problema són els monopolys (almenys aquí, no sé a Itàlia) com els farmacèutics, els notaris, o d'altres coses que passen. L'amor sempre està bé. O almenys això és el que s'ha de pensar. Bé, és una humil opinió. Sigui com sigui çada (abreviatura d'abraçada)