DINS L’ÀNIMA

DINS L’ÀNIMA
( Al meu pare 10 de octubre 1996***)

Avui vull encara parlar amb tu,
home únic, preciós angel.
Etern amor que resisteix
a llunyania i temps.
El meu cor derrota el silenci
i batega fort també per a tu.
I tu desplega les ales blegades,
i fes-me encara volar en alt.
Com volava de nena
per refugiar-me dins els teus braços calents,
com volava ja dona
per afferrar-me als teus consells.
Aquell octubre que va privar-me del teu somriure,
torna cada any a presentar-se,
amarg amb els seus dolços colors,
tendre en els més dolorósos records.
Amb el seu most que riu en el sol evasiu
és tot un bullir de pensaments i emocions.
Ets la consolació de la lluna
en la fosca solitud,
ets la carícia dins l’ànima
en la nit més llarga.

http://www.youtube.com/watch?v=6hD0p4qtPP4

NELL’ANIMA
( A mio padre 10 ottobre 1996***)


Oggi voglio ancora parlare con te,
uomo unico, prezioso angelo.
Eterno amore che resiste
a lontananza e tempo.
Il mio cuore sconfigge il silenzio
e batte forte anche per te.
Tu dispiega le ali raccolte
e fammi ancora volare in alto.
Come volavo da bimba
per rifugiarmi nelle tue calde braccia,
come volavo già donna
per afferrarmi ai tuoi consigli.
Quell’ottobre che mi privò del tuo sorriso
si ripresenta ogni anno,
amaro nei suoi dolci colori,
tenero nei più dolorosi ricordi.
Col suo mosto che ride nel sole sfuggente
è tutto un ribollire di pensieri ed emozioni.
Sei la consolazione della luna
nella cupa solitudine.
Sei la carezza nell’anima
nella notte più lunga.

Un poema enviat d'en Onatge dedicat al seu pare:

Pare...

Els teus ulls

fa temps queno em miren

però jo encara et veig,

no has mort,el teu record va amb mi.

Sóc arrels de les teves arrels.

Recordo les teves mans

rudes pel dur treball,

encara sento el dringar del mall

a l’enclusa del ferrer de tall.

Recordo la festa major

passejant amb tu i la mare,

i anar a les roques a fer musclos,

i a buscar aigua i verdura

a les sínies que el progrés ha fet desaparèixer:

amb els anys hem anat perdent tots els veïns.

Els teus discos d’en Gardel

resten guardats i callats.

Les teves anades i vingudes amb la bicicleta...

Encara sento l’asma que no et deixava respirar...,

sempre pensaré que et va ofegar molt aviat.

No et vinc a dur flors,

ja saps que aquest teatre no m’agrada,

és més natural parlar una estona amb tu,

recordar el teu bon treball;

vida viscuda

.El teu bon tarannà el vas deixar sembrat.

Fins ara pare...