TARDOR
El cor s’omple d’arbres i cel,
baixa la pluja des dels ulls
sobre catifes de fulles i records.
Una llum feble i refinada
juga sobre les ones tèrboles i fosques.
El vent bufa tristesa
dins l’últim anhelit de l’exausta vida.
Dins l’ombra de brunes coníferes
encadeno somnis del passat.
Aquesta sensació de fi
té sobre els llavis paraules
que mai t’he dit…
corren com núvols
cap crepuscles glacial.
AUTUNNO
Il cuore si riempie di alberi e cielo,
scende la pioggia dagli occhi
su tappeti di foglie e ricordi.
Una luce fioca e raffinata
gioca sulle onde torbide e cupe.
Il vento soffia tristezza
nell’ultimo anelito dell’esausta vita.
Nell’ombra di brune conifere
incateno sogni del passato.
Questo senso di fine
ha sulle labbra parole
che mai ti ho detto…
corrono come nuvole
verso crepuscoli glaciali.
8 comentaris:
Una visió molt lírica de la tardor. Preciós.
M'encanta aquest poema de tardor (la tardor m'agrada especialment, igual que la primavera).
El cor sempre s'omple... La pluja de llàgrimes germina les fulles caigudes... I en les tèrboles fosques sempre hi ha una flama que il·lumina. La tristesa quan ens arriba la podem posar en almívar així quan ens calgui i no en tinguem... Dins l'ombra sempre hi viu el passat... Als llavis sempre hi tenim paraules que mai no hem dit... Quan estem als núvols ja no recordo que és a baix ni què a dalt...
Visca la terra.
una abraçada de tardor.
onatge
Els colors de la tardor, inspiren!
Bonic!
Paraules mai dites les mes recordades.
Una tardor que convida a ser a la vora del foc, mentre fora el gèlid vent entapissa la natura cansada.
Bona tardor tinguis
Versi tristi, Lliri.
Un abbraccio.
Una sensació de deixar-se anar, fantàstica...
Publica un comentari a l'entrada