L' AUTUNJO DINS LO COR
La plaja desolada
és flagellada pel mar mogut.
Contemplo la mia vida
dins el gris horitzont
a través les barres del
record de tu que m’empresona.
Estim l' autunjo que
confundi llàgrimes i pluja,
cel i mar,
amor i dolor.
L’ímpetu estivo s’aplaca
en lo músquio moll
dins l’ombra del bosc
ont lo riu espargina lo so argentí.
S’aplaca en el cor
guardat dins la tana
protegit del llamp i del tro.
En letargia per no pensar,
per no sentir lo temps que passa
i m’allunya de tu.
De tu que ets solitud sobre la pell,
gust de nèspola selvàtica sobre los morros,
neula envoltant que abraça lo meu corp,
aquell velari de malenconia dins la mirada.
Ignars, los teus passos lleugers
van perseguint lo camí
sobre tapets de fulles dorades.
El tou somrís és lo vespre més bell pintat al cor.
L’AUTUNNO NEL CUORE
La spiaggia desolata
è flagellata dal mare agitato.
Contemplo la mia vita
nel grigio orizzonte,
attraverso le sbarre del
ricordo di te che m’imprigiona.
Amo l’autunno che
confonde lacrime e pioggia,
cielo e mare,
amore e dolore.
L’impeto estivo si placa
nel soffice muschio
all’ombra del bosco
dove il rio disperde
il suono argentino.
Si placa nel cuore racchiuso nel covo
al riparo dal lampo e dal tuono.
In letargo per non pensare,
per non sentire il tempo che scorre
e mi allontana da te.
Da te che sei solitudine sulla pelle,
sapore di nespola selvatica sulle labbra,
nebbia avvolgente che abbraccia il mio corpo,
quel velario di malinconia nello sguardo.
Ignari, i tuoi passi leggeri
proseguono il cammino
su tappeti di foglie dorate.
Il tuo sorriso è il tramonto più bello dipinto nel cuore.
6 comentaris:
Bressol d’enyor...
Tota desolació
té la seva platja i mar.
Els records de plom
els has de deixar
ran de camí, sinó
no podràs volar.
La tardor només
és un temps d’espera
i cada llàgrima vesada
dintre teu florirà...
El foc de l’estiu
és fa flama i caliu
al cos de l’hivern...
El temps sempre passa,
per això hem de respirar amb ell.
De tot el que Ell era
te’n queda la besada amarga,
el gel de l’absència,
en les ninetes no hi
pots veure el sol de l’ara.
Si la vesprada du somriure,
la nit serà bressol d’enyor...
Una abraçada de primavera.
onatge
Crec nota certa tristessa al poema espero que nomessigui al poema i no al teu cor.
Tot i això la tardor atrau...
Preciosos versos, com sempre... Records des de Roma!
Llàgrimes i pluja? L'olor de la terra ens porta una nova naixença.
La tardor ens torna la màgia de la natura i les persones.
Que la malenconia t'ajudi a sembrar síl·labes, però que no et fermi els peus a terra.
Una abraçada tardoral
"El teu somriure és el capvespre més bell pintat al cor."
Gran poema i un final apoteòsic.
Una abraçada Lliri-blogger!
Publica un comentari a l'entrada