EL DIA DE LA MEMÓRIA
Des del cel negre
plouen gotes d’aigua fosca
com llàgrimes centenàries
que troben desfogament
en una sortida digna.
Els homes necessiten
d’un món nou…
de sortir del gel de la solitud,
de la foscor de la indiferència.
Baixa des del cel
el plor que fa soroll…s’aplaca, sanglota.
Moviments llargs i lents
bressolen veus sobre veus
del mateix timbre i color.
Al costat del foc, un vell narra
els horrors del passat.
Dins l’espetec de la flama
ressona la seva veu feble.
Paraules que tremolen en l’aire,
que mouen la consciència.
El nen que escolta en silenci
ajupit als seus peus
dibuixa sobre un full blanc
l’esperança d’un demà millor.
Des del cel negre
plouen gotes d’aigua fosca
com llàgrimes centenàries
que troben desfogament
en una sortida digna.
Els homes necessiten
d’un món nou…
de sortir del gel de la solitud,
de la foscor de la indiferència.
Baixa des del cel
el plor que fa soroll…s’aplaca, sanglota.
Moviments llargs i lents
bressolen veus sobre veus
del mateix timbre i color.
Al costat del foc, un vell narra
els horrors del passat.
Dins l’espetec de la flama
ressona la seva veu feble.
Paraules que tremolen en l’aire,
que mouen la consciència.
El nen que escolta en silenci
ajupit als seus peus
dibuixa sobre un full blanc
l’esperança d’un demà millor.
IL GIORNO DELLA MEMORIA
Dal cielo nero
piovono gocce d’acqua scura
come lacrime centenarie
che trovano sfogo
in un’uscita degna.
Gli uomini hanno bisogno
di un mondo nuovo…
di uscire dal gelo della solitudine,
dal buio dell’indifferenza.
Scende dal cielo il pianto
che scroscia…rallenta,singhiozza.
Movimenti lunghi e lenti
che cullano voci su voci
d’uguale timbro e colore.
Accanto al fuoco, un vecchio narra
gli orrori del passato.
Nel crepitio della fiamma
riecheggia la sua flebile voce.
Parole che tremano nell’aria
e scuotono la coscienza.
Il bimbo che ascolta in silenzio
accovacciato ai suoi piedi,
disegna su di un foglio bianco
la speranza di un domani migliore.
Dal cielo nero
piovono gocce d’acqua scura
come lacrime centenarie
che trovano sfogo
in un’uscita degna.
Gli uomini hanno bisogno
di un mondo nuovo…
di uscire dal gelo della solitudine,
dal buio dell’indifferenza.
Scende dal cielo il pianto
che scroscia…rallenta,singhiozza.
Movimenti lunghi e lenti
che cullano voci su voci
d’uguale timbro e colore.
Accanto al fuoco, un vecchio narra
gli orrori del passato.
Nel crepitio della fiamma
riecheggia la sua flebile voce.
Parole che tremano nell’aria
e scuotono la coscienza.
Il bimbo che ascolta in silenzio
accovacciato ai suoi piedi,
disegna su di un foglio bianco
la speranza di un domani migliore.
9 comentaris:
Ara mateix estic fent el meu. el teu precios.
Dins del plor sempre hi ha la llavor de l'esperança, igual com en els teus poemes sempre hi ha la bellesa... encara m'hi he de posar, però espero que ens trobem en aquest recull.
Una abraçada.
Hola Cinzia, els teus sentiments han tingut una molt bona sortida digna...
Et desitjo que el full blanc sigui molt GRAN perquè hi capiga tot l'amor i comprensió que el món necessita...
Una abraçada sense memòria...
onatge
Intens.
Necessitem un món nou i molts fulls en blanc! Molt bonic!
Un poema molt bo ! poesia de la bona!
Gràcies a tots! No serà que aquests compliments depenen del fet que m'heu vist amb la falç a les mans en les darreres fotos de l'excursio? jajajajaaja
Una abraçada!
Arrossega i porta la carrega del temps, i dels errors comesos i repetits. Molt bon poema. :)
...sortir del gel de la solitud...
Preciosa la imatge poètica, preciós el poema!
Una abraçada, Cinzia!
Publica un comentari a l'entrada