L’ALBA D’UN NOU DIA

L’ALBA D’UN NOU DIA

En un moment d’amargor

amago les meves llàgrimes

cobrint la cara amb una manta.

Ajaguda al llit

intento buscar confort

dins la foscor que m’envolta.

Quin és el confí

entre viure i morir?

Ofego les meves ansies dins les tenebres

allunyant-me de la resta del món.

Però,com la nit

anhela la llum de la lluna,

també els ulls

esperen un somriure solar,

s’inebrien d’un raig lluent.

Sóc immòbil aquí

a dos passos de l’oblit,

celada dins la mata ombrívola

amb la por de la flor

que sa d’anar perdent el seu color.

Si les mans s’acaricien

encara dins la penombra,

serà més suau tremolar

en la brisa d’un nou dia

L’ALBA D’ UN NUOVO GIORNO

In un momento di amarezza

nascondo le mie lacrime

coprendo il volto con una coperta.

Sdraiata sul letto

provo a trovare conforto

nel buio che mi avvolge.

Qual è il confine

tra vivere e morire?

Affogo le mie ansie nelle tenebre

allontanandomi dal resto del mondo.

Ma,come la notte

anela la luce della luna,

anche gli occhi

aspettano un sorriso solare,

s’inebriano di un raggio lucente.

Sono immobile qui

a due passi dall’oblio,

celata nell’ombroso cespuglio,

con la paura del fiore

che sa di perdere il suo colore.

Se le mani si accarezzano

ancora nella penombra,

sarà più dolce rabbrividire

nella brezza di un nuovo giorno.