LLADRAR A LA LLUNA
Baixa la nit sobre meu
més freda que les teves paraules.
Blancs núvols, que un dia van acariciar les estrelles,
corren com il.lusions fugisseres.
Quin pes el teu esplendor
oh blanca lluna…
A dins meu hi ha només la foscor,
l’angoixa que em despulla del passat.
La teva llum fereix la meva fràgil nuesa,
dibuixa els passos sobre l’asfalt
on juguen estranyes ombres
de llàgrimes i ratapinyades
ABBAIARE ALLA LUNA
Scende la notte su di me
più fredda delle tue parole.
Bianche nuvole, che un giorno accarezzarono le stelle,
corrono come fuggevoli illusioni.
Quale peso il tuo splendore o bianca luna…
Dentro di me c’è solo il buio,
l’angoscia che mi spoglia del passato.
La tua luce ferisce la mia fragile nudità,
disegna i passi incerti sull’asfalto
dove giocano strane ombre
di lacrime e pipistrelli.
Baixa la nit sobre meu
més freda que les teves paraules.
Blancs núvols, que un dia van acariciar les estrelles,
corren com il.lusions fugisseres.
Quin pes el teu esplendor
oh blanca lluna…
A dins meu hi ha només la foscor,
l’angoixa que em despulla del passat.
La teva llum fereix la meva fràgil nuesa,
dibuixa els passos sobre l’asfalt
on juguen estranyes ombres
de llàgrimes i ratapinyades
ABBAIARE ALLA LUNA
Scende la notte su di me
più fredda delle tue parole.
Bianche nuvole, che un giorno accarezzarono le stelle,
corrono come fuggevoli illusioni.
Quale peso il tuo splendore o bianca luna…
Dentro di me c’è solo il buio,
l’angoscia che mi spoglia del passato.
La tua luce ferisce la mia fragile nudità,
disegna i passi incerti sull’asfalto
dove giocano strane ombre
di lacrime e pipistrelli.
11 comentaris:
Avui nomes passo a deixar-te les meves salutacions.
Una abraçada.
Moltes gràcies Joan!
Et desitjo un bon diumenge. :)
Una abraçada
La lluna ens fa més petits, però il·lumina les nostres passes en la foscor.
Un poema trist, però molt bonic.
Preciós i intens! fas que ens arribi la fragilitat fins a dins de tot.
Hola Cinzia uns lladrucs...
Cada nit té el
seu caliu i el seu gel.
Potser avui hi ha núvols,
però les estrelles
sempre hi són.
La Lluna sempre
és la fornal que
dóna tremp a la
nostra vida.
El passat, passat està...
No deixis que res ni ningú
fereixi la teva nuesa.
Darrere de cada ombra
hi ha una llum...
Les llàgrimes són
roses cristal•litzades...
Des del far sense lladrucs de lluna.
onatge
Rafel, moltes gràcies.una pregunta. ès correct escriure els passos?
Novesflor...és el meu estat d'ànim. :(
Carme el sentiment de fragilitat arriba perquè és vertader...això és la nua realitat que es fa poesia...
Onatge aprecio molt els teus lladrucs, trobes sempre la paraula perfecta per cada ocasio'
Una abraçada a tots!
És perfectament correcte dir els passos quan es deixa la marca sobre la terra, la sorra o l'asfalt. Tot i que també es pot utilitzar la forma femenina.
Una abraçada
A mos veure
Quina bellesa la d'entrelligar llengües! I quina malenconia que se'n desprén. Una dolça salutació!
Bon Nadal Lliri, espero que a l'Alguer no tingueu el vent fred que estem tenint per aquí.
Una abraçada
BONES FESTES A TOTHOM!
Henry The VIII una abraçada molt forta!
Publica un comentari a l'entrada