L'OMBRA DEL PASSAT
S'aboquen dins el somni
les ombres del passat
i recorren el meu cos
com tremolor d'acer,
pesades com un vortex de pensaments,
fosques com núvols de soroll.
L'abans, l'avui i el demà,
estranyes imatges que
pinten la foscor.
Camins recorreguts,
emocions viscudes,
persones estimades.
Albes de color de rosa,
cels morats al capvespre,
nits de lluna o de lament.
I rius de paraules desmesurades,
sufocades a la gola.
Buscava la perfecció,
la flor delicada que perfuma de bo
que delecta la mirada.
Però,braços d'esbarzers
cobreixen el meu rostre,
envolten les meves mans
que mai més tu estrenyeràs...
els meus ulls no seran mai més els teus.
I espines, com claus sobre els llavis,
mossegaran les paraules que jo no t'he dit,
sucumbiran com la nostra història,
com el nostre passat.
En despertar-me bressaré
a poc a poc la meva vida
en un balanceig d'avenir i pols.
L'OMBRA DEL PASSATO
Si affacciano nel sonno
le ombre del passato
e percorrono il mio corpo
come brividi d'acciaio,
pesanti come un vortice di pensieri,
scure come nuvole di rumore.
L' ieri, l'oggi e il domani,
strane immagini
che colorano il buio.
Sentieri percorsi,
emozioni vissute,
persone amate.
Albe tinte di rosa,
cieli viola al tramonto,
notti di luna o di lamento.
E fiumi di parole smisurate
soffocano in gola.
Cercavo la perfezione,
il fiore che profuma di buono
che diletta lo sguardo.
Ma braccia di rovi
coprono il mio volto,
avvolgono le mie mani
che più non stringerai...
I miei occhi non saranno più i tuoi.
E spine, come chiodi sulle labbra,
morderanno le parole che non ti ho detto,
soccomberanno come la nostra storia,
come il nostro passato.
Al mio risveglio cullerò
pian piano la mia vita
in un dondolio di futuro e polvere.
7 comentaris:
Poc a poc, la vida sempre torna...
Se't trobava a faltar.
Benvingudes Carme i Novesflors! :)
El pressent és...
El passat sempre
és un foc de cendra,
el seu caliu no
t’ha d’abraçar més,
i el seu fred tampoc...
La vida no té passat,
sempre germina endavant.
El sol d’ahir
ja no té ombra.
Només la lluna
continua bressolant
les marees i dansa
damunt la flama d’avui.
Ahir sempre és un
temps molt lluny,
una carícia que
es va perdre entre
la rosa dels vents,
uns llavis que esperen
en silenci, però
tot és absent...
El present és un lliri blanc...
Des del far en present.
onatge
Cara Lliri,
Una gran notícia que facis més posts al blog.
Et trobàvem a faltar com ja diuen altres bloggers. Compartirem tots els cels morats al capvespre.
Una abraçada!
Onatge..ets la llum del far! és una imatge preciosa: "El present és un lliri blanc..." moltes gràcies!:)
Henry the VIII soc aqui amb totes les meves penes i esperances...i soc feliç de sentir-me envoltada per les vostres abraçades! :)
Saps que m'agrada molt llegir-te, m'agraden tant els teus poemes, les imatges i la força que desprenen, però no desitjo que pateixis sinó que l'ombra s'extingeixi... un petonet! M'encanta que tornis!
Publica un comentari a l'entrada