dimarts, de febrer 27, 2007

A un amic...


A UN AMIC

SEGRESTAT EN ELS CAMINS DEL SILENCI
S'HA ADORMIT EN EL BES DE LA NIT.
GAUDIRAN LES ESTRELLES D'AQUESTA ÀNIMA NOBLE,
SOMRIURÀ LA LLUNA AMB EL SEU DOLç ESGUARD.
DINS LA SEVA CAMBRA COSES SENZILLES
PARLEN D'UN ÀNIM BO I GENERÓS,
D'UNA SINCERA AMISTAT I A POC A POC EMOCIONATS
CANVIEN ASPECTE I COLOR.
PERQUÈ CAL UN NO RES PER TRANFORMAR LES COSES.
HI HAVIA LA VIDA ABANS QUE
LA PORTA ES TANQUÉS.
ARA EL PERENNE SOMRIURE DEL DIVÍ AMOR .

dimarts, de febrer 20, 2007

Excursió al mont Timidone...




Apunts sobre l'excursió al Mont Timidone


11 DE FEBRER 2007-


Punt de trobada a la Plaça de la Pau a les deu.


Arribo sobre la meva Fiat UNO d'època, amb Valentina i Fabiana, puntual com un rellotge de Suïssa.
Paolo i Joaquim ens esperen escoltant els discursos d'en Pasquale, que ja de primera matinada parla a roda lliure. Després d'uns minuts, arriben tots els altres i sortim amb els cotxes fins al Parc Natural del Port del Compte.
A l'entrada, un guia ens explica en alguerès unes informacions sobre la fauna i la flora.
A dins del parc hi ha varietats d'ocells i porcs senglars, cavalls, ases, daines i també plantes espontànies de tota mena: cards, brucs, piteres, fenoll marí, canyafels, lleteres, murta, barretets, llentiscle, romaní, ruda, etc.
Arriben nens tot xisclant i dubtem que tinguin la força de pujar amb nosaltres. Ens endinsem pel camí' més curt, però més difícil i pugem, mentre la calor ens abraça a poc a poc, fins a fer vermelles les nostres cares.
De tant en tant, fem un descans, ens aturem per beure i per reposar el cos, mentrestant els nens no donen senyals de cansament, mostrant-nos un envejable vigor.
Donant la cara al camí, i l'esquena a la mar, arribem al cim del Mont Timidone.
Trobem l'acolliment del mestral, que ens dóna bufetades i un paisatge idíl·lic de veritat.
D'un cantó de la costa, podem veure l'Illa Plana, l'Illa Foradada, el Cap de la Caça i la ja per nosaltres conquerida Torre de la Penya.
De l'altre, la Badia del Port del Compte i l'àrea d'una antiga colònia penal, coronada per una rocosa escullera esquitxada de la blanca escuma de mar com aquella irlandesa.
L'esguard s'eixampla, l'ànima s'alimenta i el cos es recupera.
Una riquesa així, no té preu i mereix respecte.
Amb l'emoció al cor i un entrepà a la boca, davallem pel camí més llarg i, atabalats pels rius de paraules d'en Pasquale, arribem al cotxe, forts i contents com en les més belles faules.
Fins a la propera conquesta!

CINZIA

CANçÓ DE NIT....


CANçÓ DE NIT (la meva traducció de la cançó “Canzone di notte” de Francesco Guccini)

Hores confuses de la nit, la malenconia no és un estat d’ànim,
les vides dels altres s’han trencat i sembla que no esisteix més el teu pròxim,,
et vesteixis una mica de silenci, tens la suau il.lusio d’estar sol,
o són cotxes que passen o el vent o són els teus pensaments alçats en vol.
Els teus pensaments una mica borratxos dansant pels carrers s’allunyanen,
et són fugits des de la mà, i el dia sembla ara ja així llunyà
i el dia sembla ara ja així llunyà.
Matí o nit, has perdut el temps, la malenconia et sembla de tocar-la,
però potser és l’hora de l’avent i crides l’irònia per ajudar-la,
i potser hi ha algu' qui ara mor,
i potser hi ha algu qui ara neix
algú comple un crim d’honor, passegen al llarg dels vials les putes.
Putes són els teus records que entre cançons i vi et destorben,
que et molesten a poc a poc i el dia sembla ara ja així llunyà,
i el dia sembla ara ja així llunyà.
Matí o nit, no té importància, els dies són núvols distrets ,
tocarà l’hora a la teva porta i el rellotge és la teva sang que batega,
quan vindrà el temps de partir, l’hora tindrà el mateix color,
i sembla sempre una mica de morir, en el moment heroic de l’amor.
Si rius o plores és sempre igual, les coses en el record després s’esfumen,
el sagrat s’unirà al profà il el dia sembla ara ja així llunyà
i el dia sembla ara ja així llunyà.
Matí o nit dins o fora, ets segur o busques la consolació,
són blanc i negre o solament colors o cares ambigües de la teva presó,
busques sempre això que t’és llunyà, després dius”tot és relatiu”,
però l’irònia i el dolor diuen en va que ets segur només de ser viu.
Però hi ha encara temps per pensar, per maleїr i per vessar el vi,
per plorar, riure, jugar i el dia sembla ara ja aixÍ a prop, i el dia sembla ara ja aixÍ a prop…..
Ore confuse nella notte, la malinconia non è uno stato d' animo,
le vite altrui si sono rotte e sembra non esista più il tuo prossimo.
Ti vesti un poco di silenzio, hai la dolce illusione di esser solo,
son macchine che passano od è il vento,
o sono i tuoi pensieri alzati in volo.
I tuoi pensieri un po' ubriachi, danzando per le strade si allontanano,
ti son sfuggiti dalla mano e il giorno sembra ormai così lontano
e il giorno sembra ormai così lontano...
Mattino o notte, hai perso il tempo,
la malinconia ti sembra di toccarla,
ma forse è l'ora dell' avvento e chiami l' ironia per aiutarla.
E forse c'è qualcuno che ora muore,
e forse c'è qualcuno che ora nasce,
qualcuno compie un crimine d' onore,
passeggiano sui viali le bagasce.
Bagasce sono i tuoi ricordi che fra canzoni e vino ti disturbano,
che ti molestano pian piano e il giorno sembra ormai così lontano,
e il giorno sembra ormai così lontano....
Mattino o notte, cosa importa?
I giorni sono nuvole distratte.
Suonerò l'ora alla tua porta e l' orologio è il sangue tuo che batte.
Quando verrà il tempo di partire l' ora avrà il medesimo colore:
sembra sempre un poco di morire nel momento eroico dell'amore...
Se ridi o piangi è sempre uguale,
le cose nel ricordo poi si sfumano,
il sacro si unirà al profano e il giorno sembra ormai così lontano
e il giorno sembra ormai così lontano....
Mattino o notte, dentro e fuori,
sei certo o cerchi la consolazione?
Son bianco e nero sol colori, o facce ambigue della tua prigione?
Cerchi sempre ciò che ti è lontano, dopo dici:
"Tutto è relativo," ma l' ironia e il dolor dicono invano che sei certo solo di esser vivo.
Ma c'è ancor tempo per pensare,
per maledire e per versare il vino,
per pianger, ridere e giocare e il giorno sembra ormai così vicino,
e il giorno sembra ormai così vicino,
e il giorno sembra ormai così vicino,
e il giorno sembra ormai così vicino...


dimecres, de febrer 14, 2007

Sensacion d'aigua...


SENSACIONS D’ALGUA

TOCA’M COM TU SAPS…
COM EL DESIG CARINYA LA PELL
I EL VENT SONA L' ONDA DEL MAR.
COM UNA VEU SUAU
QUE FA VIBRAR LES CORDES DE L’ÀNIMA
I ESPROFUNDA EN PÈTALS D’OLVIDAMENT.
COM EL SOL QUE ENCEN LA LLUNA,
CREMA’M EN UN INCENDI D’ESTRELLES.
TOCA’M COM TU SAPS…
AMB UN SOSPIR…
UN TRÈMIT
UNA PLUJA BATENT QUE CANTA
SOBRE EL MEU COS.

SENSAZIONI D'ACQUA

TOCCAMI COME SAI...
COME IL DESIDERIO ACCAREZZA LA PELLE
E IL VENTO SUONA L' ONDA DEL MARE.
COME UNA DOLCE VOCE
CHE FA VIBRARE  LE CORDE DELL' ANIMA
E SPROFONDA IN PETALI D'OBLIO.
COME IL SOLE CHE INFIAMMA LA LUNA
BRUCIAMI IN UN INCENDIO DI STELLE.
TOCCAMI COME SAI...
CON UN SOSPIRO...
UN TREMITO...
UNA PIOGGIA BATTENTE CHE CANTA
SOPRA IL MIO CORPO.

dimecres, de febrer 07, 2007

Ore stregate...


ORE STREGATE (SOPA DE CABRA)

Mille movimenti distanti,
tutto sta cambiando
di colore ,forma ed espressione.

Perduto sto cambiando.
Voli di storni che strillano,
disegnati nell’aria.

Dipingendo il cielo, con tonalità di blu, giallo e verde,
la controluce, con ossido e rosso.

Con vecchie nuvole e begli uccelli.
Sempre presente intenso
Attraversando il tempo.

Il sole se ne va, la luna viene a prendermi
ed usciamo insieme da casa.
Nello specchio, riflessa senza immagine, la notte scendendo mi sorprende.

Mi risveglio senza fiato, pallido.
Il polso lento,quasi gelido.
Cercando risposte ai perché.

Sotto un satellite guasto
Girando senza orbita
caleidoscopico il mio capo.

Gli astri sono sterili.
Il sistema sta crollando.
L’amore è un mistero che non conosce libertà.

Diffuso, miscelo ingegno e suoni
Fiammelle e marmo
Silenzio e sensazioni.

Il sole se ne va, la luna viene a prendermi
Ed usciamo insieme da casa.
Nello specchio, riflessa senza immagine la notte scendendo mi abbraccia.

E ora la morte non avrà alcun dominio
Confusi tutti con l’aria ed il vento.
Avremo stelle intorno ai piedi ed ai gomiti
Sorgeremo nuovamente se ci dovessimo inabissare.
Se gli amanti si perdono,
non si perderà l’amore,
se anche dovessimo impazzire avremmo pur sempre un po’di senno.
Confusi tutti con l’aria ed il vento,
ora la morte non avrà alcun dominio
non avrà alcun dominio,alcun dominio.

Il sole se ne va, la luna viene a prendermi ed usciamo insieme da casa.
Nello specchio, riflessa senza immagine
La notte mi stringe e mi abbraccia.
Il sole verrà, la luna partirà e tornerà a casa.
Nello specchio, riflessa senza immagine la notte fugge via.


La mia traduzione della canzone Hores Bruixes.
Omaggio a Gerard Quintana.

Hores bruixes....


Sopa De Cabra - Hores Bruixes

Mil moviments distants,tot va canviant,de color i forma, d'expresivitat.
Perdut vaig variant.Vol d'estornells xisclant,Dibuixats en l'aire.
Pintant el cel,amb balus, amb grocs i amb verds,a contrallum, amb òxids i vermells.
Amb núvols vells, amb bells ocells.Sempre en present intens.Tot travessant el temps.
El sol se'n va, la lluna em ve a buscar i sortim junts de casa.En el mirall, reflexa sense imatge, la nit caient m'atrapa.
Desperto sense alè, ben blanc.Perdent el pols, ben fred.Buscant respostes als perquès.
Sota un satèl.lit espatllat.Sense òrbita girant.Calidoscòpic el meu cap.
Els astres sento estèrils.El sistema es va enfonsant.L'amor és un misteri, no enten de llibertat.
Difós vaig barrejant ingeni amb sons.Caliu amb Marbre.Silenci amb sensacions.
El sol se'n va, la lluna em ve a buscar i sortim junts de casa.En el mirall, reflexa sense imatge, la nit caient m'abraça.
I ja la mort no tindrà cap domini,confosos tots amb l'aire i el vent.Tindrem estrelles vora els peus i els colces,sogirem de nou si ens enfonsem.Si els amants es perden, no es perdrà l'amori encara que enfollíssim tindrem seny.Confosos tots amb l'aire i el venti ja la mort no tindrà cap domini,no tindrà cap domini, cap domini.
El sol se'n va, la lluna em ve a buscar i sortim junts de casa.En el mirall, reflexa sense imatge, la nit em té i m'abraça.
I el sol vindrà, la lluna marxarà i tornarà a casa.En el mirall, reflexa sense imatge, la nit se'n va, s'escapa.

diumenge, de febrer 04, 2007

MORT D’UN POETA...


MORT D’UN POETA

Si caigués en el profund de l’infern dins un riu negre com la tinta,
rodolés perdut entre piles de brutícia en un precipici sense retorn,
si desaparegués pels labirints de la terra sense veure mai més la llum del dia,
però només és la mateixa vella història de sempre
i ningú ho entendrà.

Però deixeu-me aquí en el meu bocí de cel
ofegar els records dolents
Pels carrers de Nova York el poeta està sol i ningú el salvarà.

En el districte 19 la vida transcorre ràpida entre els palaus i boulevards de París,
els emigrants que dansen ritmes gitanos es mamen les negres i les verdes,
el desdentat perseguia les estrangeres vestides amb capells i vestits lleugers,
però només és la mateixa vella història de sempre
i ningu ho entendrà!

Però deixeu-me aquí en el meu bocí de cel
ofegar els records dolents
pels carrers de París ell poeta està sol i ningú el salvarà.

Vella i bruta Dublin per un fill que torna ets una mare que espera al cap vespre,
amb l’olor d’alcohol als petons i cançons de qui va ser empresonat lluny,
hi ha una bomba i una pistola, un anglès per pelar i una uniforme verd de l’exèrcit,
però només és la mateixa vella història de sempre
i ningú ho entendrà.

Però deixeu-me aquí en el meu bocí de cel
ofegar els records dolents
pels carrers de Dublin el poeta està sol i ningú el salvarà.

(la meva traducció de la Cançó “MORTE DI UN POETA” de la banda italiàna “MODENA CITY RAMBLERS”)

dijous, de febrer 01, 2007

LLIRI BLANC...


LLIRI BLANC
Cal paciència per llegir en els ulls,
escoltar un silenziós missatge
confús en pètals de vellut.
En la màgia de la blancor,
hi ha un mon misteriós.
Llum, calor, sals i amor
donen la vida,mentre
llàgrimes d’aigua dorada
velen les galtes.
La terra mira la flor reclinada,
i gaudeix d’aquest cos elegant.
En l’aparent immòbilesa,
pulsa un cor amb la raresa
d’una imperceptible passió.
Timidament sobreviu
al tacte ostil i a l’aridesa de la gent,
al vent de crues paraules,
a la sang que amenaça la puresa.


GIGLIO BIANCO
Ci vuole pazienza per leggere negli occhi,
ascoltare un silenzioso messaggio
confuso in petali di velluto.
Nella magia del candore
c’è un mondo misterioso.
Luce, calore, sali e amore
donano la vita,mentre
lacrime d’acqua dorata velano le gote.
La terra guarda il fiore reclinato,
e gode di questo corpo elegante.
Nell’apparente immobilità
pulsa un cuore con la rarità
d’una impercettibile passione.
Timidamente sopravvive
al tatto ostile e all’aridità della gente,
al vento di crude parole,
al sangue che minaccia la purezza.

DES DEL MEU TROS DE CEL NEGRE...


 DEL MEU TROS DE CEL NEGRENo tenguis por!
T’estimaré encara més
 del meu tros de cel negre.

Te miraré a distància
amagada pels núvols
com un gran ull de foc.

En el perfum del silenci
escoltaré amb atenció
els teus íntims desigs.

Ja ho sé que no puc
llançar-te les mies mans
i besar los tous morros…

Però no tenguis por!
T’estimaré sempre
 del meu tros de cel negre!




DAL MIO PEZZO DI CIELO NERO

Non aver paura!
Ti amerò ancor di più
dal mio pezzo di cielo nero.

Ti guarderò a distanza,
nascosta dalle nuvole
come un grande occhio di fuoco.

Nel profumo del silenzio,
ascolterò con attenzione
i tuoi intimi desideri.

Lo so che non posso
lanciarti le mie mani
e baciare le tue labbra...

Però, non aver paura!
Ti amerò sempre

dal mio pezzo di cielo nero.