CALA LLUNA...

CALA LLUNA

Cala Lluna es troba a la badia d’Orosei al municipi de Dorgali.
S’hi arriba amb nombrosos vaixells que fan servei al llarg de la costa, o a peu mitjançant la “Codula de Lluna” des de Teletottes o de Cala Fuili al llarg d’un recorregut costaner.
Probablement la més famosa i celebrada caleta de l’illa de Sardenya, segons alguns la més bella del Mediterrani: 700 metres de platja i una mar amb reflexos de color verd.
A l’esquena un bosc d’oleandres i un petit llac d’aigua dolça.
A la paret calcària , al nord de la platja, hi ha sis coves grans que s’obren vers la mar.
A breu distància, però assolible només des de la mar és possible visitar la cova del “Bue Marino” (foca caputxina).
D’aquest escenari, quatre membres del C.E.A.i jo en v am poder gaudir diumenge sis de maig.
Vam sortir de l’Alguer molt aviat amb un temps que amenaçava pluja.
Durant el viatge en cotxe, com canviava el panorama, sol, núvols i pluja, s’alternaven contantment.
A causa del temps, vam decidir de fer el recorregut més breu des de Cala Fuili, però més difícil.
A més de Cala Fuili, vam explorar la Cala Oddoana i la cova homònima .
Paolo i Joaquim corrien sobre les pedres com si fossin cabres i Basilio com un senyor ens esperava a Letizia i a mi que duiem un pas més lent per a poder gaudir del paisatge , i estàvem cansades per la calor.
Arribats a Cala Lluna, ens vam adonar que per a poder arribar a la platja, s’havia de travessar un llac (que s’havia alçat per la pluja) o passant dins l’aigua o per damunt de les roques .
Ens decidim per la segona alternativa bastant difícil i a mig recorregut ens adonem que en Joaquim estava travessant el llac perquè tenia por de penjar-se a les roques! Imagineu Paolo que li cridava :“ quina vergonya! “ La seva veu feia eco en aquella Cala així com els nostres crits per la por de caure des de les roques dins l’aigua!
Una vegada a la platja, havíem decidit de capbussar-nos dins aquella aigua cristal.lina. Però el temps ens va jugar una mala passada. El cel es va omplir de núvols negres i amenaçants. Vam anar a dins d’una de les sis grutes per menjar, al costat d’altres turistes i sota les estalactites vam esmorzar. Mentrestant esperàvem un canvi del temps, i el canvi va arribar però en negatiu. El cel ens va descarregar a sobre tota l’aigua a bots i barrals, i això mentre intentàvem de travessar de nou les roques per tornar enrere. Només jo, que cridava com un corb, i en Paolo vam travessar. Una vegada de l’altra part del llac vam descobrir que s’havia de tornar enrere per no repetir (causa el temporal) el recorregut de Cala Fuili i que s’havia d’agafar un vaixell .
Per no passar sobre les roques, que per la plutja semblaven gel i podien ser perilloses, vam prendre el patí de l’home que feia els bitllets pel vaixell. Aquest oscil.lava sobre aquella aigua pantanosa i això em va fer venir el pànic de caure-hi dins. Jo estava abundantment mullada, ningú havia previst de fer un bany d’aigua dolça a Cala Lluna!
Vam prendre el vaixell amb molts altres turists, especialment alemanys que tots elegants sortien de la Cova del Bue Marino i ens miraven estranyats per les nostres condicions espantoses. Jo tenia els cabells com els d’un espantaocells!
El vaixell feia etapa només a Cala Gonone i des d’allà, a peu, vam tornar al cotxe fent un recorregut de 4,5 km.
El sol va sortir dels núvols per eixugar els nostres cossos i nosaltres vam poder gaudir d’un altre paisatge molt agradable.
Aquesta excursió va ser una mica complicada, però no podré mai més oblidar-me d’una aventura així i ho escric a veu alta perquè la meva veu, com que m’he refredat, se n’ha anat completament!!