CAP EL NO RES
Aquesta nit durant el somni,
has vingut a trobar-me
en el meu llit de flors.
Entre petals de apunts,
reflexions i records,
jeies immòbil
sense dirigir-me la mirada.
La meva mare era contenta del teu retorn…….
Entre pètals d’orgull,
rancúnia i silenci,
jeies immobil
mirant fixament el sostre.
La meva mare era contenta del teu retorn……
Entre pètals de tintes
més clares i més fosques,
jeies immobil,
sense tocar el meu cos.
La meva mare era contenta del teu retorn…..
Entre pètals d’ansietat,
por i incertesa,
el dia s’ha despertat acariciant
la meva solitud i les meves espines.
La meva mare era contenta del teu retorn…..
Jo, en canvi no he pogut
compartir la seva felicitat
i continuo peregrinant
cap el no res.
has vingut a trobar-me
en el meu llit de flors.
Entre petals de apunts,
reflexions i records,
jeies immòbil
sense dirigir-me la mirada.
La meva mare era contenta del teu retorn…….
Entre pètals d’orgull,
rancúnia i silenci,
jeies immobil
mirant fixament el sostre.
La meva mare era contenta del teu retorn……
Entre pètals de tintes
més clares i més fosques,
jeies immobil,
sense tocar el meu cos.
La meva mare era contenta del teu retorn…..
Entre pètals d’ansietat,
por i incertesa,
el dia s’ha despertat acariciant
la meva solitud i les meves espines.
La meva mare era contenta del teu retorn…..
Jo, en canvi no he pogut
compartir la seva felicitat
i continuo peregrinant
cap el no res.
8 comentaris:
Hola Cinzia, m'has fet pensar amb una poetessa, que va escriure un recull de poemas en castellà, que titulava "Donde todo termina abre las alas"". Es deia Blanca Varela. No sé perquè. Peró t'ho havia de dir.
Gràcies pel teu interes i per fer-me coneixer aquesta poetessa...llàstima que però no compremc el castellà!
El no res...
El no res
és un núvol
sense pluja,
no hi ha set,
és terra amb
cendra a les arrels,
i a la pomera
del desig
cada poma
té una mossegada,
la lluna
és el sol
al coixí de marbre.
Al no res
la mirada
sempre és profunda
pel forat dels ulls
buit fins el pou
del no res.
Al no res
cap ferida
no queda oberta,
ja que tot
és una ferida.
No hi ha camí
perquè tot és
com un vol d’estel.
Hi podrem fer
petar la xerrada,
només ens mancarà
un bon cafè.
Navegarem
pel mar sense barca,
cada gavina
farà voleiar
un poema.
Al no res
no hi ha enveja,
ni antipàtics,
i la ràbia
es petrifica
als morros
del rabiüt...
Les flors hi tenen
pètals de silenci
i pol•len de soledat.
Somiar és un
somni d’eternitat.
Al no res
la carícia
és una brisa
que fa onejar
les cendres...
Sempre ens trobarem
a la brúixola
dels nords,
a la rosa
dels vents.
Ens reconeixerem
pel caminar efímer...
( de tota manera Cinzia, ara estàs al camí del TOT que és ara i aquí, gaudeix del seu pol·len i la rosada
de cada dia. )
salut, onatge
Si a cada meu humil poema arriva sempre la eco de les teves precioses paraules...podria escriure per l'eternitat!
Gràcies.
Encara que no sempre et deixe missatges sí que et llegesc sempre.
M'agraden especialment les metàfores que utilitzes en aquest poema.
Salut!
Gràcies Novesflors..ets sempre la benvinguda!
Torno als blogs i torno allegir-te. Poemes sempre preciosos, imatges molt boniques.
Publica un comentari a l'entrada