QUEEN OF RAIN
La mirada es perd
dins la familiar malenconia.
Carícies de pluja sobre la pell,
esquitxos de fang sobre el cor.
Corren els núvols dins la meva opaca fantasia,
riu el vent dins els ulls,
crida la lluna en el meu crani
amb un fragor de trons.
Vindrà la quietud després de la tempesta?
Espero aquell raig de sol
que es trenca sobre placides ones,
que es posa com bes daurat
sobre la meva front.
10 comentaris:
Moltes vegades la lluna també crida dins del meu crani. Esperem el raig de sol...
Uff, Roxette m'ha portat molts anys enrera, ara em semblem més dolents.
El sol i la pluja s'alternen en els nostres dies, afortunadament
Per sort la nostra fantasia no és opaca sinó ben transparenti la lluna ens guia en nits sense estels.
Una abraçada.
Novesflors ...esperem però aquesta primavera és estranya!
Zenit que t'ha passat amb els Roxette?
Jesus...primer benvingut...per sort que s'alternen...però em sembla que hi ha més dies dolents que assolellats!
Cèlia...ja sé que la lluna ens guaita..però crec que ultimament la meva fantasia sigui envoltada per la boira.
Una abraçada a tothom
Sovint dels instants més opacs és d'on en surt una claror del tot inesperada...
Salutacions, Lliri, tu sempre incombustible i post rera post.
Segueix així!
...la claror serà la benvinguda, com tu Gripaublau.
incombustible?! gràcies Henry...un adjectiu de més...fins ara
Sempre en la foscor pot sortir una petita espurna que marqui un cami de llum.
Estriper...m'has dibuixat un precios quadre nocturn!
Publica un comentari a l'entrada