divendres, de setembre 30, 2022

UN NIU DE PAU

UN NIU DE PAU

La tua veu a lluny
és la mar calma i acollent dels dies millors,
carinyo de ondes palpitants que linguin la pell.
La mirada se perd a dintre de la tua
fixant la blava extensió d'aigua i cel.
Però passa lo temps inexorable,
les ondes que sospiraven de somnis i joventut
ara rapen prepotents la roca.
Estic cercant dins la calandrel•la del sol
l'habitació calenta dels tous braços, oh mare.
I munta com alta marea lo nu a la gola.
L'horitzont meu és amagat endrera el teu,
les tues paraules sufocades
pel torb dels dies més foscos.
Só creixida als boscos i tu
aconseguives entre los arbres
les mies risades de minyona enjogassada.
Lo tou abraç era una rúvura secular.
I puru ara estic cercant dins la mar
la tua imatge extensa i infinida,
plàcida i burrascosa,
fugitiva com regolfada d'ondes.
Lo meu cor bati sincronitzat a la tua veu,
té la percepció dels dies de llum,
dels cels cansats, de les tempestes de la nit.
Crea un pont que nos conjungeix
dins l'agitació que escotina
l'ànima buscant silencis.
Una energia que uneix cel i terra
dins l'atrotxada de les nostres mans.
Lo meu pensament viatja
a la recerca del buit de omplir
amb tot això que he perdut,
el murmuri de la mia terra
sempre més a lluny,
el ritme lent dels dies que vengueran,
aquell principi i aquella fi
i l'àtim preciós on
trobaré un niu de pau
dins el reflux de la tua veu.


UN NIDO DI PACE

La tua voce lontana
è il mare calmo ed accogliente dei giorni migliori,
carezza di onde tremolanti che lambiscono la pelle.
Il mio sguardo si perde nel tuo
fissando l'azzurra distesa d'acqua e cielo.
Ma passa il tempo inesorabile
e le onde che sospiravano di sogni e gioventù
ora graffiano prepotenti la roccia.
Cerco nel riflesso del sole
la dimora calda delle tue braccia, o madre.
E sale come alta marea il nodo in gola.
Il mio orizzonte è nascosto dietro il tuo,
le tue parole soffocate
dal torbido dei giorni più grigi.
Son cresciuta nei boschi dove tu,
tra gli arbusti, rincorrevi
le mie risate di bimba spensierata.
Il tuo abbraccio era un albero secolare.
Eppure ora cerco nel mare
la tua immagine ampia ed infinita,
placida e burrascosa,
sfuggente come risacca.
Il mio cuore batte sincronizzato alla tua voce,
avverte i giorni di luce,
i cieli stanchi, le tempeste della notte.
Crea un ponte tra di noi
nel tumulto che scuote
l'anima in cerca di silenzio.
Un'energia che unisce cielo e terra
nell'intreccio delle nostre mani.
Il mio pensiero viaggia
alla ricerca del vuoto
da colmare con tutto ciò che ho perduto,
il mormorio della mia terra
sempre più distante,
il ritmo lento dei giorni che verranno,
quell'inizio e quella fine
e l'attimo prezioso in cui
troverò un nido di pace
nel reflusso della tua voce.

3 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

La mare nostra, la mere francesa o la mamma italiana, totes tenen la frescor, encara dins de la vellea, que nos transporta a l'oasi de la joventut.
Comencem a morir, realment, quan el pare o la mare han mort.
Bellíssim poema, com són tots els teus, que fins els chicots el poden llegir, està fet ab l'ànima.

Un abraç Cinzia, des del barri de Russafa de la ciutat i Cap-i-Casal del Regne Valencia, Valéncia.

Vicent Adsuara i Rollan

Anònim ha dit...

Gràcies Vincent, és un poema dedicato a la mare (que és encara en vida però viu a lluny) i també a la mare terra i a la madre llengua. Un abrac. Cinzia

Haiden Hays ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.