Caminem distraȉts,
la terra compacta sota els peus.
Los ulls,
unica cantonada de mirades efímeres.
Cada u torna en casa
amb la sabor amarga
dels dies perduts
i la sal de l'aigua marina al cor.
Una màscara per cobrir
les nostres pors,
les nostres paraules
i la calor del sol.
Però quan cau la pluja
i l'aroma del romaní s'aixeca,
les penes se redueixen
com en lo plor dellibrador d'un minyó.
IL PROFUMO DEL ROSMARINO
Camminiamo distratti,
la terra compatta sotto i piedi.
Gli occhi,
unico crocevia di sguardi sfuggenti.
Ognuno rincasa
con l'amaro gusto
dei giorni perduti
e la salsedine nel cuore.
Una maschera a coprire
le nostre paure,
le nostre parole,
il calore del sole.
Ma quando scende la pioggia
e sale il profumo del rosmarino,
s'alleggeriscono le pene
come nel pianto liberatorio d'un bambino.
4 comentaris:
La solitud dels dies de joia marcida estiuenca, ha de ser la pluja i l'aroma d'herba, de romaní, qui ens ajunte al Tot, a Déu.
Un abraç des de Valéncia, des del barri de Russafa.
Vicent Adsuara i Rollan
El desconcert d’una humanitat afligida i consternada, tímida, precipitada i distreta. Però l’olor de romaní, després de la pluja, torna a la terra compacta que suporta la trepitjada de tots aquells peus. I de manera inesperada, alleuja el dolor.
Un abraç des de L'Alguer.
A. Cinzia Paolucci
Gràcies, Cinzia.
Publica un comentari a l'entrada