Una paraula...

Una paraula

El teu silenci és més profund que la nit,
la tristesa té la grisor del ciment.
Després de la foscor, torna la llum,
i sobre l’asfalt pot néixer una flor.
Cal només una paraula…

JOCS D’AIGUA...

JOCS D’AIGUA

A la claror del capvespre,
entre crestes escumoses i fragors d’aigua,
tu domines la rebel.lió
superba de la mar.
El vent es perd
dins els teus cabells,
mentre que solques les aigues
besat pel tímid sol.
Entre matisos de llum,
les ones vibren
al teu esguard calent,
en un joc de dansa.
Al misteri de la natura,
s’obre el teu resolt somriure,
i sota el cel ja morat,
una ona de tendresa
es difon pel cor.

L’ONDA...

L’ONDA

Volgueriva ésser l’onda impertinent,
que se rumpi amb ràbia sobre el teu cos,
i que ràpidament se retira,
deixant-te esquitxos de desig.
Tornaré,
quan no m’esperaràs més,
acariciant dolçament la tua pell,
esquirriant a poc a poc com perles de plaer.
Sobre la sorra calenta,
amb los ulls tancats,
sota el meu cor humit,
respiraràs profundament
noves emocions,
estrenyent dins els punys,
llàgrimes de joia i
fragments de conquilles.

L'ONDA

Vorrei essere l'onda impertinente,

che s'infrange con rabbia sul tuo corpo

e rapidamente si ritira,

lasciandoti schizzi di desiderio.

Tornerò,

quando non mi aspetterai più,

accarezzando dolcemente la tua pelle,

scivolando a poco a poco con perle di piacere.

Sulla sabbia calda,

ad occhi chiusi,

sotto il mio cuore umido,

respirerai profondamente nuove emozioni,

stringendo nei pugni

lacrime di gioia e

frammenti di conchiglie.

L’ABISME...

L’ABISME

Des del puig miro la mar,
en aparença així tranquilla,
es gronxa lentament
amb un ritme constant.
Ones lentes i ajegudes
Donen pau i oblit.
Cosa es amaga dins cada racó?
Quins misteris dins l’abisme!
Ferides que tornen al pit,
turments profunds dins les goles.
Vortexos de passions o
corrents de malenconia,
bombolles de tristesa o
nits d’embriaguesa.
Quin desastre la meva vida,
en l’aparença així perfecta!
Però, també la mar
com es gronxa tranquillaavui ,en superfície.

L’ESCENARI...

L’ESCENARI

Acaba la música,
baixa el teló
sobre los ulls,
lo fosc vela la cara,
un timid manes manetes
i…ix en silenci
de l’escenari de la
mia existència.

LO SCENARIO

Finisce la musica,

cala il sipario

sugli occhi,

il buio vela il volto,

un timido applauso

ed...esco in silenzio

dalla scenario della

mia esistenza.

HIMNE A UN BOLET...

HIMNE A UN BOLET



Sota la pluja
s’alça l’olor del músquio,
canta la natura
transparent i agitada.
Branques conviden a la dansa
en un concert d’ombres i llums.
Entre pedres, i cristalls d’algua
s’amaga entre les fulles un timid bolet,
un miratge pels ulls,
un himne a l' autunjo.

INNO AD UN FUNGO

Sotto la pioggia

s'alza il profumo del muschio,

canta la natura

trasparente ed agitata.

Rami invitano alla danza

in un concerto di ombre e luci.

Tra pietre e cristalli d'acqua

si nasconde tra le foglie un timido fungo,

un miraggio per gli occhi,

un inno all'autunno.

OCTUBRE...

OCTUBRE

Les ondes de la marina
lluiten amb el vent,
los núvols voguen
a damunt dels meus pensaments.
Gavines en goig,
vibrant les ales,
ignoren la mia tristesa.
Me deixo caure sobre la sorra
per assaborar l’últim calor
Al voltant, solament ullades grises del cel
i lo remor sord de l’algua.
I jo, com en un somni,
m'atur aquí
per arrobar
les últimes mirades segretes de or.

OTTOBRE

Le onde del mare

lottano con il vento,

le nuvole vogano

sopra i miei pensieri.

Gabbiani spensierati,

vibrando le ali,

ignorano la mia tristezza.

Mi abbandono sulla sabbia

per gustarne l'ultimo tepore.

D'intorno soltanto  occhiate grige del cielo

e il rumore sordo dell'acqua.

Ed io, come in un sogno,
mi fermo qui
per rubare

 gli ultimi sguardi furtivi  di oro.

RES ÉS PER CASUALITAT

RES ÉS PER CASUALITAT

Estimat oncle Dino,et vas morir.


Fa més de seixanta anys que vas anar-te’n en la tristesa profunda d’ una postguerra que havia de significar renaixement, I és difícil acceptar la mort, quan s’és jove, fort i ple de belles esperances. Tenies vint anys, Dino, i en lloc de partir cap a Rússia, des d’on pensaves que no podries retornar a la pàtria, vas escollir d’embarcar-te cap a Sardenya. Tu eres un “fante” de l’exèrcit utilitzat en les obres de bonificació de la nostra bella illa.El més gran de cinc fills, tu eres de família pobra, però noble de sentiments. Tenies molts somnis i projectaves el teu futur: estudiar, treballar, crear la teva família. Qui sap quantes noies hauràs encantat amb aquells ulls profunds i magnètics, contornats d’ un encarnat pàl-lid ,com la cara d’un àngel, amb aquell cos prim i esvelt perdut dins els pantalons amples de llana. Com a mi, t’agradava molt escriure i tenies una escriptura precisa i elegant, tant que col-laboraves amb el personal de l’ajuntament del teu poble, escrivint als registres civils….


Miro l’àlbum on pacientement has col-leccionat plantes i flors seques,recollides dins la nostra terra, i l’estrenyo gelosament contra el meu cor imaginant-te a l’obra, en el complir aquells gestos tan delicats.I després et veig amb uniforme militar mentre portes el fusell que et fa por, que em fa por,que fa por….


La lluna és ben alta al cel,ja dorm la mar en el bes de la nit, i la xibeca canta immergida en un gran somni: també nosaltres anem a poc a poc, com en un somni. Les teves paraules en aquell llit d’hospital esdevenen lentes, la malària les fa cada vegada més febles, i a Sàsser el somni s’esvaeix. En va van esperar-te els teus familiars, en va, van envocar el teu nom i la teva cara amb els lineaments gentils, perquè només va restar un record en els cors de les noies.


Temps difícils, aquells de la postguerra, i la meva àvia encara jove però vídua i amb moltes boques que atipar, acceptà que fos sepultat més enllà de la mar, amb la pena de no poder plorar sobre la teva tomba. I tu ara, desprès molts anys, ets aqui davant de mi, immòbil .perdut darrere aquesta llosa de marbre, que conserva això que resta visibile de tu: un nom i un cognom. Aquest nom que amb tanta gràcia traçaves amb les mans, quan escrivies lletres plenes d’afecte als teus estimats. Miro estranyament aquell nom i em sembla inexplicable que tot sigui veritat, així al de fora de cada possibilitat humana que el destí m’hagi guiat aquí a Sardenya i ens hagi fet retrobar. Amb el silenci del cementeri militar, on ningú t’ha plorat durant decennis,penso en l’esforç de tots aquells joves,pensant en reconstruir moralment i materialment la pròpia patria.Quantes vides s’hauran estingit per devoció a l’ideal de justícia!He signat emocionada,el registre dels visitadors amb la convicció que “res és per casualitat ”.


El dia en què, després de diverses i inútils recerques, vaig presentar-me al conserge del cementeri de Sàsser per poder consultar els registres dels soldats morts. Recordo que corria com enfollida entre les làpides, per sota d’ una pluja densa que m’ofuscava la vista, quan, heus aquí el teu nom posant-se sobre els meus ulls, sobre el meu cor, travessant el meu cos amb un llarg i calent tremolor.


T’he retrobat per mi mateixa, ningú més enllà de la mar sabia on reposaves. Et creien en un ossera comuna del sud de l’illa i en canvi tu eres a prop de l’Alguer, al meu costat, i ara aleteges al meu voltant en un aire de confort. També jo, que visc lluny dels meus estimats, tinc una tomba sobre la qual plorar, sobre la qual portar una flor, d’enfront a la qual els afanys, les preocupacions i els problemes de la vida quotidiàna, semblen mesquins i insignificants. Per això ara vull donar-te honor, per a tu que en el teu breu camí, has oferit un gran tribut que t’ha fet immortal. Per allunyar els núvols de foscos pensaments, les flors de gessamí que avui t’he portat, comencen a exhalar un perfum suau: és, poster, l’alè d’un angel adormit.I el sol d’allà dalt em llança un somriure tebi.

NO PUC VOLAR MÉS

NO PUC VOLAR MÉS


No puc volar més,
miro per la finestra i el buit em confon,
m’aboco per robar un raïm d’amor,
però un fred vent d’indiferència em rebutja.
Es mouen les passes en la pols,
la solitud troba camí entre les flor i les espines
i es posa bella amb els raigs del sol.
No puc volar més,
miro en el món i no en distingeixo els colors,
m’aboco per buscar un ram de pau,
però un vent d’odi gela el meu cor.
Es mouen les divises en la pols,
el dolor troba camí en els camps minats
i escampa sang i mort en les roges postes del sol.
No puc volar més,
miro dins el meu cor per provar de comprendre,
m’aboco per aferrar l’engany dels somnis,
però el sospir de la meva ànima l’empenta fora.
Es broda al voltant un trenat de pols,
les llàgrimes troben cami en el fil espinat,
i la llibertat es fon en l’encant de la nit.

NON POSSO PIù VOLARE

Non posso più volare,
guardo dalla finestra ed il vuoto mi confonde,
mi sporgo per rubare un grappolo d'amore,
ma un vento freddo d'indifferenza mi respinge .
Si muovono i passi nella polvere,
la solitudine si fa strada tra i fiori e le spine
e si fa bella con i raggi del sole.
Non posso più volare,
guardo il mondo e non ne distinguo i colori,
mi sporgo per cercare un ramo di pace,
ma un vento d'odio gela il mio cuore.
Si muovono le divise nella polvere,
il dolore trova il percorso nei campi minati
e sparge sangue e morte nei rossi tramonti.
Non posso più volare,
guardo nel mio cuore per cercare di capire,
mi sporgo per afferrare l'inganno dei sogni,
ma il sospiro della mia anima lo spinge fuori.
Si ricama intorno un intreccio di polvere,
le lacrime si fanno strada nel filo spinato
e la libertà si fonde nell'incanto della notte.

ÉS ACABAT LO TEMPS

ÉS ACABAT LO TEMPS

És acabat el nostre temps juntament.

Ara venguerà el moment

de tornar a nàixer com flor del desert

que endiusa una gota de rosada

obrint el seu color al cel nou.

O venguerà el moment de morir,

amb el desig de llibertat

afogat en les llàgrimes margantes

de l'estany de la nostra vida.

 È TERMINATO IL TEMPO

Terminato il nostro tempo insieme.

Ora verrà il momento

di rinascere come fiore del deserto

che anela una goccia di rugiada

aprendo il suo colore al cielo nuovo,

o verrà il momento di morire,

con il desiderio di libertà

affogato nelle lacrime amare

dello stagno della nostra vita.

la meva Pasqua.

LA MEVA PASQUA

Al so de les campanes que

es propaga en l'aire,

tremolen els préssecs i

les ametlles en flor.

El so festejant arriba afligit

a la meva drecera deserta

i trenada d'espines.

La llum pàl.lida,no dóna treva a les tenebres.

Massa obstacles durant el camí cap a la llum.

Moltes ombres dins el sepulcre de la meva vida.

LA MIA PASQUA

Al suono delle campane che

si propaga nell'aria,

tremano i peschi ed i mandorli in fiore.

Il suono festoso arriva afflitto

al mio sentiero deserto

ed intrecciato di spine.

La luce fioca, non dona tregua alle tenebre.

Molti ostacoli durante il cammino verso la luce.

Molte ombre nel sepolcro della mia vita.

el cami.

EL CAMÍ

Al llarg del camí dels nius d’aranya,
passa la història d’un home jove,
passa l’opció de qui se’n va anar
a les muntanyes per la resistència.
Eren els mesos després setembre,
quan el rei va fugir en vaixell,
foren anys de dol i sofriment,
de coratge i de patiments.

Quants són els carrers
que surten dels nius d’aranya,
quin ha estat el preu pagat
per qui ha escollit d’anar a lluitar.
Porta’m encara allà, on el vent
és a punt de bufar,
a trobar cada pas perdut
al llarg del camí dels nius d’aranya.

Home contra home,
el furor que creix dins el cor,
el món es divideix,
i la Guerra no deixa paraules.
Italo somnia un futur
On no caldrà més disparar,
però mentrestant, assegut al sofà,
amb els companys neteja el fusell.

Quants són els carrers
que surten dels nius d’aranya,
quin ha estat el preu pagat,
per qui ha escollit d’anar a lluitar?
Porta’m encara allà, on el vent
és a punt de bufar,
a trobar cada pas perdut
al llarg del camí dels nius d’aranya.

Al llarg del camí dels nius d’aranya,
neix la història d’aquest país,
naix del foc de la revolta,
i del somni de qui no es va rendir.

( La meva traducció de la cançó “IL SENTIERO” treta de l’àlbum “APPUNTI PARTIGIANI” de la banda italiana “MODENA CITY RAMBLERS”.

LA MIRADA FERIDA

És el títol del llibre de l’escriptora Mireia Companys Tena.
Conta la història d’en Goran, un nen de deu anys que, a Sarajevo,
durant la guerra, va perdre la seva família.
Després, va passar dies difícils al camp de refugiats;
sense poder marxar enlloc i entristit,
es va sentir més presoner que mai.
Els seus somnis són plens d’odi i desig de venjança.
La guerra li ha robat tot,
li ha deixat ferides dins el cor que no es poden ensenyar.
Qui són els lladres de vides,
i on el portarà el viatge cap a l’esperança?
Obriu les pagines d’aquest llibre,
molt fàcil de llegir i agradable, i ho sabreu!!

LES VERGIES

LES VERGIES

Les vergies són tornades!

Canten per nos diure que és primavera,

que el cel és seré, l'ària perfumada.

No olviden mai aqueixa estajó,

la recorrin d'un cap a l'altre de la terra,

volen i viuen per ella.

I la mia fantasia de minyona,

corr i vola amb elles,

  dins  gemes de flors,

 respirant la terra generosa
 lo seu fervor,
los seus colors,

la sua eterna novetat.

Excursió a la Torre de la Penya

I Excursió per la llengua catalana de l'Alguer 2 d’abril de 2006

Nosaltres, estudiants de català, tenim la cita a les 9.30, a la plaça de la pau. Tot comença allà, amb la música llatinoamericana que prové del cotxe d’en Paolo, que no ens permet de poder continuar dormint amb els ulls oberts, i un vent fresc de mestral, que ens despentina les idees.Partença a les 10 cap el parc natural “Arca de Noè” de Port del Comte.
L’entrada és lliure, però regulada, cal deixar un document vàlid al conserge, que ens dóna totes les recomanacions possibles, tant per començar!
Aparquem els cotxes i anem tot de sobte a veure la “ Cala de la barca”. L’espectacle és impressionant: de front, en el blau de la marina, hi ha l’Illa Plana, em sembla l’illa de les gavines, perquè n’hi ha moltes que a distància fan un gran soroll. Comencem a fer fotos, semblem tots més bells en aquell paisatge idíl.lic. En el cel, el sol és ja massa calent, i decidim de començar la pujada. Paolo puja al costat de la marina amb dos homes de l’Alguer, jo i la resta del grup, s’enfilem en els matolls entre les espines i les pedres i pugem, pugem, pugem……..:però no havia de ser una passejada? Sempre ho dic que la vida és dura! Millor és caminar en el silenci de la natura, sense mirar la meta llunyana: la torre envoltada en la boira, que d’allà a dalt ens mira rient amb befa.
El silenci és interromput per les queixes de les noies, no acostumades a aquests esforços, i que de tant en tant, rodolen per terra. L’aire també rep bufetades dels raonaments, discussions, i cançons d’en Pasquale, el simpàtic personatge de la diada. Jo continuo a pujar, i de tant en tant, m’aturo per contemplar el paisatge, les flors que hi ha pel camí: el groc de la rama (lleterassa), el blanc del lliri de mar, el rosa de l’asfòdel, el vermell de la quessa (llentiscle), el verd de l’espàrrec, de l’orella de frare (umbilicus rupestris), el blau de la flor de romaní, el marro…… Ah! no perdoneu, però aquesta no és vegetació, sinó fem dels animals del lloc!!
Finalment Paolo puja sobre la torre amb la bandera catalana, i nosaltres orgullosos, mirem el nostre lloc de conquesta.
Mosseguem de pressa un entrepà, bevem un glop d’aigua, no deixem escombraries perquè el conserge està amagat en els nostres pensaments a guaitar en posa de prohibició, com si fóssim uns incivils certificats! Després la boira baixa i m'adono que puc tocar els núvols amb els dits de la mà, la meva pell té el sabor de la marina, els meus ulls el color del cel. Si no fos pel fred que condueix el vent, que destrueix l'encant, podria restar allà a dalt durant llarg temps.
Decidim de davallar i després, fem una copa al Cap de la Caça. De seguida anem a prop de la Gruta Verda que està tancada, però no té res d'envejar a les Coves de Neptú: ara tothom es troba cansat, i retornem a l'Alguer i a Sàsser amb el bagatge d'una nova experiència i nous amics.

Fins a la propera vegada!
Cinzia

Comentari sobre les meves poesies del meu amic català Lluis

GRàCIES Lluis

Ciao, Cinzia come stai?
lamento no tenir gaire temps per escriure, aquests dies estic molt enfeinat...he entrat al teu blog i he vist que està canviat respecte dies enrera, trobo a faltar algun poema com ara "Al meu país" i després hi ha coses noves:no sabia que t'interessessin les plantes medicinalscom que feia dies que no em connectava al teu blog, he pogut llegir poesiesnoves...et devia un comentari sobre el que escrius:avaiam, trobo diferents els dos poemes escrits en alguerès 'L'Alguer' i'Llumeres i ombres' de tota la restano és només una qüestió semàntica, tot i que la sonoritat d'aquests dos poemesés diferent de la de la resta, sinó que em semblen els dos més treballats, tant de concepte com el text...(és la meva opinió) respecte als altres, un sentiment plana pel damunt de tots ells: tristor, peròno és res en sentit negatiu...així és com et senties quan els vas escriure i això és el que transmets... ésuna emoció que arriba sense dificultat a qui ho llegeix'Perdó' té un ritme molt bo i és un bon exemple del que deia'Pensament ' i 'Pregunta' m'agraden especialment, semblen haikus (hoconeixes?) però per acabar d'arrodonir-los crec que haurien de ser encara méscurts, més concentrats;estaria bé que provessis algun més en aquesta líniam'agrada 'La teva il·lusió': és molt "rodó"; no entenc 'Desengany': crec quehi barreges conceptes i no em sembla adequat l'inici amb infinitius (altravegada, la meva opinió)explica'm això de les plantes, com és aquest interès per la botànica?adjunto el teu primer text amb correccions ortotipogràfiques (si et serveixen,no em fa res corregir la resta...)apa, siaulluís

Ruda

Quessa

LA RUDA (RUTA CHALEPENSIS L.)
Rutacee


És una planta perenne amb la base llenyosa, que es troba en lloc secs i assolellats. Les fulles són carnoses i dividides en porcions el-liptiques, que desprenen com tota la planta, una forta sentor caracteristica. Les flors són grogues i els fruits tenen la forma d’una càpsula. La ruda és rica en olis essencials, utilitzats en perfumeria i en medicina. Donat que és una planta irritant, cal posar-ne només un bocinet ben petit a l’aigua en cas d’espasmes nerviosos, per banys locals, contra la tinya i els paràsits. La ruda és una planta amb la que cal anar en compte, i no abusar-ne perquè té també propietats avortives, per això les dones embarassades no l’han d’usar mai, ni en ús intern, ni en l’extern. En la cultura popular d’algunes regions de Catalunya i també en la tradicio sarda, pren el nom d' “herba de bruixes”, perquè s’usava per fer maleficis i ritus de màgia.
A l’Alguer es troba anomenada en un goig popular del 800, una oració dedicada a S. Sebastià.



QUESSA (PISTACIA LENTISCUS L.)
Anacardiaceae


És un arbret d’aroma resinosa i acida, amb fulles d’un verd lluent, dividides en segments lanceolats i lleugerement arrodonits. Fa penjolls de flors petitíssimes i fruits rodonets de color vermell, que quan són madurs, canvien en negre. És frequent en el territori de la Mediterrania. Produeix una résina utilitzada pels odontolegs per preparar ciment per les dents. Dels fruits s’extreu un oli per produir sabons, de la fusta un colorant groc.
El vi de” llentrisca” preparat fent bullir vi, amb un grapat de fulles de la planta, és un gran calmant del mal de queixal.

UN MIRATGE

UN MIRATGE

Tu em mires i veus

només això que vols veure.

M'escoltes i ressonen

només paraules que vols sentir.

Mira'm, però no existeixo:

sóc només un miratge,

el fantasma de la mIa vida,

l'ombra del meu destí.

Sóc la tua il.lusió,

i tu no existeixes!

UN MIRAGGIO

Tu mi guardi e vedi

solo ciò che vuoi vedere.

Mi ascolti e risuonano

soltanto parole che vuoi sentire.

Guardami, ma non esisto:

sono soltanto un miraggio,

il fantasma della mia vita,

l'ombra del mio destino.

Sono la tua illusione

e tu non esisti!

DESENGANY

No acabar mai de somniar!

No permetre a les turbulències

de la vida d'esborrar les teves fantasies.

La teva sensibilitat s'emociona

damunt el pujol solitari,

revestit de vinya prodigiosa.

Tu ets l'arrel que alimenta la planta,

la fulla que genera oxigen,

la flor que alegra l'abella.

Dins el bosc que murmura un poema etern,

les teves branques oscil.len nuesen el vent lleuger.

La vida s'agita i polsa dins el misteri

d'una alzina seglar que té fam d'amor.

Aviat, una papallona multicolors

es posarà sobre tu,

a recordar-te que ha tornat la primavera.

LA COLGADA DEL SOL

LA COLGADA DEL SOL

Sóc l’arbre de l'autunjo,
que ha plorat les sues fulles,
la pal.lida flor húmida de pluja.
Sóc el vial solitari,
sense meta i sense somnis,
el sol que no crema i declina a l’horitzont.
Sóc l’ombra amenaçant
que s’allonga en el cel,
l’onda de misteri que envolta la vida.
Sóc el fragor d’un llamp
o la paraula que no escoltaràs mai més,
una bufada deliciósa de tristesa:la nostalgia de la vida.

TRAMONTO

Sono l'albero dell'autunno

che ha pianto le sue foglie,

il pallido fiore umido di pioggia.

Sono il viale solitario

senza meta e senza sogni,

il sole che non brucia all'orizzonte.

Sono l'ombra minacciosa

che si allarga all'orizzonte,

l'onda di mistero che avvolge la vita.

Sono il fragore di un tuono

o la parola che non ascolterai mai più,

un soffio delizioso di tristezza: la nostalgia della vita.