diumenge, de març 29, 2009

NOSTÀLGIA/


NOSTÀLGIA

La porta és aclucada,
la mirada espia el cel
perseguint un raig de llum.
El vent vol entrar,
sedueix amb pol.lens i violes,
amb la malenconia
de la pluja a primavera.
Nostàlgia del passat
quan els brots
germinaven passions
i adornaven la vida.
Quan el cor commogut
trencava el silenci
com cant de rossinyol en l’aire.
Nostàlgia d’ahir
quan la porta estava esbatanada
i la mirada serena
es perdia com falcó en el sol.



NOSTALGIA

La porta è socchiusa,
lo sguardo sbircia il cielo
inseguendo un raggio di luce.
Il vento vuole entrare,
seduce con pollini e viole,
con la malinconia
della pioggia a primavera.
Nostalgia del passato
quando i germogli
fiorivano passioni
e adornavano la vita.
Quando il cuore commosso
rompeva il silenzio
come canto d’usignolo nell’aria.
Nostalgia di ieri
quando la porta era spalancata
e lo sguardo sereno
si stagliava come falco nel sole.



diumenge, de març 22, 2009

L'ALBA D'UN NOU DIA/L'ALBA D'UN NUOVO GIORNO


L’ALBA D’UN NOU DIA


En un moment de margor
amago les mies llàgrimes
cobrint la cara amb una coberta.
Colgada al llit
vaig buscant confort
dins la foscor que m’envolta.
Quin és el confí
entre viure i morir?
Afog les mies ansies dins les tenebres
allunyant-me de la resta del món.
Però,com la nit
anhela la llum de la lluna,
també los ulls
aguarden un somriure solar,
s’inebrien d’un raig lluent.
Só en aquí immòbil
a dos passos de l’olvidament,
 dins l'ombra d'una mata
amb la por de la flor
que sap d’anar perdent el sou color.
Si les mans s’acaricien
encara dins la penombra,
serà més suau tremolar
en lo vent d’un nou dia.


L’ALBA D’ UN NUOVO GIORNO



In un momento di amarezza
nascondo le mie lacrime
coprendo il volto con una coperta.
Sdraiata sul letto
provo a trovare conforto
nel buio che mi avvolge.
Qual è il confine
tra vivere e morire?
Affogo le mie ansie nelle tenebre
allontanandomi dal resto del mondo.
Ma ,come la notte
anela la luce della luna,
anche gli occhi
aspettano un sorriso solare,
s’inebriano di un raggio lucente.
Sono immobile qui
a due passi dall’oblio,
 nell’ombroso cespuglio,
con la paura del fiore
che sa di perdere il suo colore.
Se le mani si accarezzano
ancora nella penombra,
sarà più dolce rabbrividire
nella brezza di un nuovo giorno.

dissabte, de març 14, 2009

LOS DIES PERDUTS


LOS DIES PERDUTS
L’hivern mori lent sobre la mia pell
mentres que una altra estajó
pica a la mia porta.
Tot és restat  intacte
en aqueixa posento que nina la mia solitud,
que salvaguarda el nostro passat.
Lo temps s’és fermat
dins les fotos penjades a les parets,
amagat entre llençols de fred cotó,
sota cobertes que no són suficients a calentar lo cor.
Aguard un últim bas
sobre la fatxa  marcada per noves rugues.
Pica la primavera a la mia porta,
despentina los meus cabells
i riu entre los meus dents.
No tenc gana de color,
sóc cansada de volar.


I GIORNI PERDUTI
L’inverno muore lentamente sulla mia pelle
mentre un’altra stagione
bussa alla mia porta.
Tutto è rimasto intatto
in questa stanza che culla la mia solitudine,
che custodisce il nostro passato.
Il tempo si è fermato
nelle foto appese alle pareti,
nascosto tra lenzuola di freddo cotone,
sotto coperte che non bastano a scaldare il cuore.
Aspetto un ultimo bacio
sul volto segnato da nuove rughe.
Bussa la primavera alla mia porta,
spettina i miei capelli
e ride fra i miei denti.
Non ho voglia di colore,
sono stanca di volare.


dimecres, de març 04, 2009

A DIKKI




A DIKKI *

M’han dit:”Era només un animal”…
Com fragor de tro
ressonen aquestes paraules
dins el meu pit
i la pluja trist de març
baixa sobre el meu rostre
mentre es tanquen els teus ulls
desitjosos encara de vida i carícies.
S’ha apagat l’ombra fidel,
el so lleuger dels passos,
l’alegre fer salts,
el córrer frenètic.
Amorós, mòrbid i intel.ligent,
de tu no s’apagarà el record
imprimit a colors dins el meu cor
com un calendari dels dies frescos
de la nostra amistat.






A DIKKI

Mi han detto: “Era solo un animale”.
Come fragore di tuono
rimbombano queste parole
nel mio petto
e la pioggia triste di marzo
scende sul mio volto
mentre si chiudono i tuoi occhi
vogliosi ancora di vita e di carezze.
Si è spenta l’ombra fedele,
il suono felpato dei passi,
l’allegro saltellare,
il correre frenetico.
Amorevole, morbido ed intelligente,
di te non si spegnerà il ricordo
impresso a colori nel mio cuore
come calendario dei giorni freschi
della nostra amicizia.


diumenge, de febrer 22, 2009

LO DIA QUE VA MORINT


LO DIA QUE VA MORINT


Esquirriar
sobre murs de nosa
i escales de tristesa
en l’acabar d’un
altre dia estrac.
Suspesa
sobre teranyines del passat
i floridures del present
vol sobre les mies pors,
ensopeg en les derrotes.
Nad amb fatiga
en aqueix cel fosc
perseguint l’onda
amb jocs, salts
i curses de minyona.
Si caic m’aixec,
si plor... després ric,
si fuig, retorn
immòbil al fons del pantà,
inútil com pedra de riu.
Esquirriar
sobre la imatge desformada
del dia que mori,
sobre la llum tènue
dels ulls de la malenconia.


IL GIORNO CHE MUORE


Scivolo su muri di noia
e scale di tristezza
sul finire di un
altro giorno stanco.
Sospesa
su ragnatele del passato
e muffe del presente
volo sulle mie paure,
inciampo nelle sconfitte.
Nuoto a fatica
in questo cielo scuro
inseguendo l’onda
con giochi, salti
e corse di bimba.
Se cado mi rialzo,
se piango ...poi rido
se fuggo, ritorno
immobile sul fondo del pantano,
inutile come pietra di fiume.
Scivolo
sull’immagine deformata
del giorno che muore,
sulla fioca luce
degli occhi della malinconia.


diumenge, de febrer 01, 2009

UN ABRAÇ DE PAU


UN ABRAÇ DE PAU



Sobre notes de silenci
l’hivern se n’anirà
desfent lo guiatxo
dels vostros cors.
Com branques enteterigades
braços de minyons
busquen el sol.
Ulls de braja fugin lo terror,
anhelen la color d’una flor.
Lo temps és de la mia part.
Puc encara esperar,
vull encara esperar
de cantar un abraç de pau.
Només l’amor poguerà vencir la sua guerra!


UN ABBRACCIO DI PACE


Su note di silenzio
l’inverno se ne andrà
sciogliendo il ghiaccio
dai vostri cuori.
Come rami intirizziti
braccia di bimbi
protese in cerca del sole.
Occhi di brace fuggono dal terrore,
anelano il colore di un fiore.
Il tempo è dalla mia parte.
Posso ancora sperare,
voglio ancora sperare
di cantare un abbraccio di pace.
Solo l’amore potrà vincere la sua guerra!


dissabte, de gener 10, 2009

LA CANÇÓ DE MARINELLA/ LA CANZONE DI MARINELLA




RECORDANT FABRIZIO DE ANDRÈ
18 febbraio 1940 / 11 gennaio 1999


Morire per delle idee va bene, ma di morte lenta.



Dai diamanti non nasce niente, dal letame nascono i fiori.



Meglio esserci lasciati che non esserci mai incontrati.


(fabrizio de andrè)


CANÇÓ DE MARINELLA

Aquesta de Marinella és la història vera
Que va relliscar dins el riu a la primavera
Però el vent que la va veure així bella
Del riu la va conduir sobre una estrella.

Sola sense el record d’un dolor
Vivies sense el somni d’un amor
Però un rei sense corona i sense escorta
Un dia va trucar tres vegades a la teva porta.

Blanc com la lluna el seu barret
Vermell com l’amor el seu mantell
Tu el vas seguir sense una raó
Com un jove segueix un estel

Hi havia el sol i tenies els ulls bells
Ell et va besar els llavis i els cabells
Hi havia la lluna i tenies els ulls cansats
Ell va posar les seves mans sobre els teus flancs

Van ser petons i van ser somriures
Després van ser només flors de lis
Que van veure amb els ulls de les estrelles
Fremir al vent i als petons la teva pell

Diuen que mentre retornaves
Dins el riu no es sap com relliscaves
I ell que no et va creure morta
Va trucar cent anys encara a la teva porta

Aquesta és la teva cançó Marinella
Que has volat al cel sobre una estrella
I com totes les coses més belles
Vas viure només un dia com les roses
I com totes les coses més belles
Vas viure només un dia com les roses

dijous, de gener 08, 2009

LO MEU CAMÍ




LO MEU CAMÍ

Los meus passos se desfaran
com neu al sol
quan la lluna
morira dins la mia mirada.

Les mies paraules se perderan
com pols al vent
quan la lluna
afogarà dins el meu últim respir.

No hi siguerà foscor
si regalaré un somriure
a cada estrella
i la mirada al cel.

No hi siguerà plor
si restarà calque gota de mi
sobre aqueix camí que així no s’atura mai.




LA MIA STRADA

I miei passi si scioglieranno
come neve al sole
quando la luna
morirà nel mio sguardo.

Le mie parole si perderanno
 come polvere nel vento
quando la luna
soffocherà nel mio ultimo respiro.

Non sarà buio
se regalerò un sorriso
a ogni stella
 e lo sguardo al cielo.

Non sarà pianto
se resterà qualche stilla di me
su questa strada che così non si ferma mai.





NON LASCIAMOLA SOLA

Sono qui per un appello: aiutiamo la madre di Nki, Ornella Gemini a far sentire la sua voce per chiedere giustizia per suo figlio. La storia molti di voi credo che la conoscano già (per chi invece non ne sapesse nulla vi rinvio qui: http://nikiaprilegatti.blogspot.com/2008/10/questo-sono-io-prima-del-19062008.html )ma cmq anche qui sotto troverete il link al suo blog dove racconta i fatti e gli sviluppi degli stessi ed il link alla videointervista rilasciata a Beppe Grillo.

Quello che vi chiediamo è di inviare una mail, il cui testo trovate qui sotto in fondo al post, a Santoro per chiedergli di occuparsi del caso della morte del figlio di Ornella.

Mi appello al vostro buon cuore, basta un piccolo copia-incolla ed un click.





IL TESTO DELLA MAIL da inviare da subito alla redazione annozero@rai.it


OGGETTO: Verità per Niki!


Stimatissimo signor Santoro,
chi le scrive è un comune cittadino che ha deciso di non rimanere più indifferente ai continui soprusi ai quali quotidianamente assiste in maniera inerme. Ho deciso di scriverle innanzitutto per porle l'augurio che continui con la sua trasmissione che considero un importante e vitale polmone di verità in mezzo a tanto degrado dell'informazione.
Le vorrei chiedere con grande convinzione che lei si occupasse di un fatto grave accaduto di recente. Qualche tempo fa ne parlò Grillo, alcuni giornali ne riportarono la notizia, ma poi più niente. Buio totale. E c'è una madre sofferente che invoca giustizia. Suo figlio, Niki Aprile Gatti, era stato arrestato preventivamente per truffa telefonica, lavorava
in una società di San Marino, fu trasferito direttamente nel carcere di super sicurezza a Sollicciano.
Dopo tre giorni fu ritrovato morto. Dicono suicidato. Ma la madre è convinta, anche grazie ad alcuni elementi, che il ragazzo sia stato ucciso.Perchè? Forse la verità andrebbe ricercata proprio nell'inchiesta, purtroppo volutamente bloccata, di de Magistris. Le chiedo, signor Santoro, di contattare la signora Ornella Gemini, madre di Niki, tramite il suo
indirizzo: mondadori.avezzano@gmail.com, ha aperto anche un blog: http://nikiaprilegatti.blogspot.com/ e la esorto a trattare l'argomento tramite la sua trasmissione.
Per maggiori dettagli qui c'è il racconto della signora http://nikiaprilegatti.blogspot.com/2008/10/questo-sono-io-prima-del-19062008.html e qui la video intervista http://www.beppegrillo.it/2008/11/niki_non_ce_piu/index.html

Con stima,
Segue firma nome cognome

dijous, de desembre 18, 2008

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833


Espero l'onatge,

bressol d'aigua i lluna.

Sospiren les estrelles.
Aspetto il moto ondoso
culla d'acqua e luna.
Sospirano le stelle


una proposta de relats conjunts:

dilluns, de desembre 15, 2008

LEGGENDA DI NATALE/LLEGENDA DE NADAL


Mi assenterò per un periodo di tempo per trascorrere le festività con la mia famiglia in Liguria
Auguro a tutti voi un mare di cose belle e soprattutto tanta serenità .Vi saluto con questa canzone singolare che ho tradotto per gli amici catalani.
Un sorriso e a presto!
M'absentaré per uns temps per passar les festes cap la meva familia a Liguria.
Us desitjo un mar de coses belles i sobretot molta serenitat. Us saludo amb aquesta canço' singular que he traduit pels amics catalans.
Un somriure i fins aviat!
Leggenda di Natale
( Fabrizio De Andrè)


Parlavi alla luna giocavi coi fiori
avevi l'età che non porta dolori
e il vento era un mago,
la rugiada una dea,
nel bosco incantato di ogni tua idea
nel bosco incantato di ogni tua idea.

E venne l'inverno che uccide il colore
e un babbo Natale che parlava d'amore
e d'oro e d'argento splendevano i doni
ma gli occhi eran freddi e non erano buoni
ma gli occhi eran freddi e non erano buoni.

Coprì le tue spalle d'argento e di lana
di pelle e smeraldi intrecciò una collana
e mentre incantata lo stavi a guardare
dai piedi ai capelli ti volle baciare
dai piedi ai capelli ti volle baciare.

E adesso che gli altri ti chiamano dea
l'incanto è svanito da ogni tua idea
ma ancora alla luna vorresti narrare
la storia d'un fiore appassito a Natale
la storia d'un fiore appassito a Natale








(la meva traduccio' de la canço'del cantautor Fabrizio De Andrè)

Llegenda de Nadal

Parlaves a la lluna,jugaves amb les flors
tenies l'edat que no comporta dolor
i el vent era un mag,
la rosada una deessa
en el bosc encantat de totes les teves idees
en el bosc encantat de totes les teves idees

I va arribar l'hivern que mata els colors
i un Pare Noel que parlava d'amor
i d'or i de plata brillaven els regals
però els ulls eren freds i no eren pas bons
però els ulls eren freds i no eren pas bons

va cobrir les teves espatlles de plata i de llana
de pell i d'esmeraldes va trenar un collaret
i mentre encantada l'estaves mirant
dels peus als cabells et va voler besar
dels peus als cabells et va voler besar

I ara que els altres et diuen deessa
l'encant de les teves idees s'és esvaït
però encara a la lluna voldries narrar
la història d'una flor pansida per Nadal
la història d'una flor pansida per Nadal








dissabte, de novembre 22, 2008

CANÇÓ DE BRESSOL/ NINNA NANNA


CANÇÓ DE BRESSOL

Cançó de bressol
per qui és sol.
Per qui darrera aquella porta
s’acarícia al mirall.
Busca calque furfuruja de somni
dins el reflex dels sous ulls.
Cançó de bressol
per qui és trist.
Per qui darrera aquella porta
no sap més cosa és un abraç.
Busca flames a dalt del cel
per se sentir encara viu.
Cançó de bressol
per qui plora.
Per qui darrera aquella porta
se turmenta dintre un llit .
Busca estrelles de plaer
que encenguin la nit.
Cançó de bressol
per qui s’és perdut.
Per qui darrera aquella porta
cusi trames de pecat.
Busca angels al cel
per se sentire més lleuger.
Cançó de bressol
també per a mi.
Perquè darrera als pensaments
en el silenci de la nit,
prenc argent a la lluna
i t’esparg de deliri.



NINNA NANNA
Ninna nanna
per chi è solo.
Per chi dietro quella porta
si accarezza allo specchio.
Cerca briciole di sogno
nel riflesso dei suoi occhi.
Ninna nanna
per chi è triste.
Per chi dietro quella porta
non sa più cos’è un abbraccio.
Cerca fiamme sopra il cielo
per sentirsi ancora vivo.
Ninna nanna
per chi piange.
Per chi dietro quella porta
si tormenta dentro un letto.
Cerca stelle di piacere
che riaccendano la notte.
Ninna nanna
per chi s’è perduto.
Per chi dietro quella porta
cuce trame di peccato.
Cerca angeli nel cielo
per sentirsi più leggero.
Ninna nanna
anche per me.
Perché dietro ai pensieri
nel silenzio della notte,
rubo argento alla luna
e ti cospargo di delirio.


dissabte, de novembre 15, 2008

LA CASA DINS LA NEULA


http://www.youtube.com/watch?v=8JNYVdhFci0
LA CASA DINS LA NEULA

Amb passos atutits de gata refaç lo camí
que condueix a la mia casa.
M'encanta del cel
lo somrís de l’arc llunar,
la fantasia d’una esquinquida de llum.
Ont vaig la nit és encara més fosca,
lo plor és encara més margant.
Lo méu nom és ningú i
la mia casa és dins la neula.
Sense remor los méus passos,
sense veu les mies paraules,
sense fils la mia vida.
Recorr lo vent amb la mirada
ballant lleugera sobre l’ànsia de la tarda.
La neula s’imprimeix
com silenci a la mia pell,
m’envolta entre los sous braços freds.
Me despulla dels colors,
me priva del respir.
Me distenc en un bressol eteri
i dins lo somni me’n vol.
A fora lo vent tunxa,
lo món plora.







LA CASA NELLA NEBBIACon passi felpati di gatto
riprendo il cammino
che conduce alla mia casa.
Mi delizia dal cielo
il sorriso dell’arco lunare,
la fantasia di un burattino di luce.
Dove vado la notte è ancora più buia,
il pianto è ancora più amaro.
Il mio nome è nessuno e
la mia casa è nella nebbia.
Senza rumore i miei passi,
senza voce le mie parole,
senza fili la mia vita.
Percorro il vento con lo sguardo
ballando leggera sull’ansia della sera.
La nebbia s’imprime come
silenzio sulla mia pelle,
mi avvolge tra le sue fredde braccia.
Mi spoglia dei colori,
mi priva del respiro.
Mi adagia in una culla eterea
e nel sonno volo via.
Fuori il vento geme,
il mondo piange.



Enviat d'Onatge:
Refarem el camí,
però els arbres
huaran canviat la fulla,
flors noves i pètals caiguts,
les pedres, estaran
al mateix lloc...
En la nit fosca
beurem aigua de lluna
i la vida se'ns farà clara...
El teu món ets tu
i la veu del teu eco.
L'abraçada de la boira
fa viu el nostre caliu.
Donem poemes al vent
i obren ales
com ocells i viatgen
als cors més bells.
En silenci escrivim el poema,
en la soledat l'accentuem,
i amb una mirada
el parim des de
la nostra profunditat.

divendres, de novembre 07, 2008

ROSA DE NOVEMBRE


ROSA DE NOVEMBRE

La profunda i trist
melodia de novembre
pinta quadres en blanc i negre
de veus tendres i febles
i núvols de gris vestits.
Boires vaguen per tot el paisatge.
S’adormen sobre arbres immòbils
els pensaments esllanguits
i les penes aplacades.
El mar obre el cor
a la pluja dansant.
Una èxtasi suau es difon
sobre la tela tardorenca.
Una nota desentonada
trenca la quietud.
Rosa de novembre,
sarcàstica i indiferent
a la vellesa de l’any,
desenfunda pètals de joventut
sobre un décolleté de vellut vermell.
Una bufetada de vida
al cel fosc.





ROSA DI NOVEMBRE

La profonda e triste
melodia di novembre
dipinge quadri in bianco e nero
di voci tenere e fioche
e nuvole di grigio vestite.
Nebbie vagano per il paesaggio.
Si addormentano su alberi immoti
i pensieri sbiaditi e gli affanni placati.
Il mare apre il cuore
alla pioggia danzante.
Un’estasi soave si diffonde
sulla tela autunnale.
Una nota stonata
rompe la quiete.
Rosa di novembre
beffarda ed incurante
della vecchiaia dell’anno,
sfodera petali di giovinezza
su un décolleté di velluto rosso.
Uno schiaffo di vita
al cielo scuro.
Enviat d'en Onatge:
Novembre no és trist
potser ho és la nostra mirada,
els nostres ulls que
no arriben a l'horitzó.
Les boires embolcallen
alegries i tristeses
.Els pensaments
sempre reneixen.
El mar sempre és
la gran abraçada,
la companya fidel
que sempre ens escolta.
De la Rosa de novembre
només en quedarà
les espines, els seus
pètals aniran davallant
plens de vida,però el vent els
sembrarà en un
altre novembre...
Sota el celen rebem tantes
de bofetades,potser són per
estimular-nos i fer-nos
saber que estem vius,.
que som i serem
un renec de vida
fins que l'eco ens acalli...
Enviat del Rockpoeta Daniele Verzetti:
NOVEMBRE
Novembre ha i colori del tempo che muore
Ma non è in bianco e nero.
Novembre manca di poesia
Il Bianco e Nero invece
Accende quella nostalgia dolce come uva
E malinconie di ricordi allo zenzero.
Novembre racchiude solo colori spenti
I miei colori.
Enviat de Juan Cairos:
Tú eres un lirio y una rosa;
¡De flores que son flores!
De algún dolor que por amores,
en este jardín hallaron su fosa.
Noviembre sufre,
porque todos quisieron verlo triste...
Pero la rosa de noviembre;
¡Es un verso que resiste!
Enviat de Lluis:
comentari, amb molt d'afecte, a:
Rosa de novembre
From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory

(Sonnet I)W. Shakespeare


Passat i present en un sol dels teus pètals
són presents
i encara el futur hi és
i tot el temps és eternament present en tu
d'allò que la tardor anuncia el final
tu t'entossudeixes a reviure
ara que l'any es va descolorint
i torna el novembre desmemoriat
a arrencar les fulles de la fageda
ara tu portes el més bonic regal
ressonen passos llunyans en la meva memòria:
aquella abraçada fugaç
resisteix la pols dels dies
però quan travesso la reixa del jardí
no voldria triar
-mai no podria-
entre la blancor del lliri
o l'esclat sanguini del roser.

diumenge, de novembre 02, 2008

MAREJADA


MAREJADA

Onades rabioses
engulin l’arena.
Brilla al vent
l'ull  demoníac d’aigua i sal.
Goles insaciables d’escuma
engulin la platja.
Una barca a la deriva
descompareix a l’horitzont.
Crineres fluents d’alga
eixuguen sobre llits d'arena,
sota el cel net propens a la quietud.
Arbres doblegats a la voluntat del temps
dansen l’oda del vent,
Fantasmes de ruïnes  d’un naufragi desvaporen en llunyania.
Tresors fins ara amagats,
regalats a la terra,
bril.len i s’emmirallen en el sol.





MAREGGIATA

Onde rabbiose
divorano l’arena.
Brilla al vento
l'occhio demoniaco d’acqua e sale.
Fauci insaziabili di schiuma
inghiottono la spiaggia.
Una barca alla deriva
sparisce all’orizzonte.
Chiome fluenti d’alga
asciugano su letti di sabbia
sotto il cielo terso propenso alla quiete.
Alberi piegati al volere del tempo,
danzano l’ode del vento.
Fantasmi di relitti svaporano in lontananza.
Tesori finora nascosti, regalati alla terra,
scintillano e si specchiano nel sole.



Enviat d'en Onatge:
Som fràgils molt fràgils
a la força dels elements.
Les promeses a la sorra
són esborrades per
un cop de mar
.Som una fulla de vida
als llavis del vent...
Ens fem ninetes d'horitzó
perquè la tempesta
ha desfet el dibuix.
A la deriva una
barca sense rems...
Esdevenim allò que som:s
om petits petits
a la força trempada de la vida.
Després del gran silenci
obrim els ulls i mirem,
i anem apagant el gran
forat que se'ns ha obert endins.

dissabte, de novembre 01, 2008

CAMP SANT


CAMP SANT


Silenci al llarg
 del camí solitari
sota arbres alts i foscos.
Noms i dades sobre
lastres de marbre,
estatues i creus
esparginades
a la terra nua.
Ranyes que tixin la tela,
petits ocells amagats
 entre les branques,
presències de vida
dins el gel de la mort.
I flors a profusió que coloren el silenci donen veu a les paraules sense veu,
perfumen visions que vaig buscant  amb els ulls de la ment.
I vos veig als dies plens de goig, somriures que pareixen carícies,
paraules
 llums
 plors
 pluja.
Dins les flors los colors
d' esfumadures
de malinconia,
perfums de records.
Un tebiu raig de sol
fugi a l’ombra dels pins
i pega beat
 al meu cor
mentres
bas i pos
la mia flor.




CAMPOSANTO

Silenzio lungo
il viale solitario,
sotto alberi alti e cupi.
Nomi e date su
lastre di  marmo,
statue e croci
 sparse
 nella terra nuda.
Ragni che tessono la tela,
uccellini nascosti
 fra le fronde,
presenze di vita
nel gelo ella morte.
E fiori a profusione che colorano il silenzio, danno voce alle parole senza voce,
profumano visioni che cerco con gli occhi della mente.
E vi vedo nei giorni più lieti, sorrisi che sembrano carezze,
parole
luci
 pianti
 pioggia.
Nei fiori  sfumature di malinconia,
profumo di ricordi.
Un tiepido raggio di sole
sfugge all’ombra dei pini
e batte beato
sul mio cuore
mentre
bacio e depongo
il mio fiore.

Enviat d'en Onatge:
El xiprer que m'espera
no té pressa, jo tampoc.
Ell sap que tard o d'hora
faré el seu camí
i creixeran les meves arrels
a la mateixa terra.
M'agradaria que el vent
tombés el xipreri en lloc d'assenyalar
el cel assenyalés la mar...
Després de l'orgasme
del foc vull viatjar per mar
el far em guiarà...
Però ara tot no és més
que un pensament
no tinc projecte
ni faig equipatge,
només tincel passatge segur.
Ara m'embriago
d'olor de jardí,
tinc el poema
a les mans del sol.
Ara només sóc el mortal
que encara no ha caducat...

dimecres, d’octubre 29, 2008

DERROTA/SCONFITTA



DERROTA

Plouen ulls sobre la terra
ja humida de derrota.
El cel és tancat i boirós,
fusells ressonen dins la vall
i parlen de tardor.
Ànimes salvatges s’uneixen
Dins l’abraçada del bosc.
La derrota atemoreix,
la sensació d’impotència trasbalsa
i la tristor senyala
l’avançada de l’enemic.
Proejctils travessen el cor,
paraules trencan els somnis,
tiràns capturen respirs.
Vindrà l’hivern que congelarà el dolor,
sereu miserables i despullats com la terra.
Oblidarem les joies desil.lusionades
quan sobre els vostres passos pesats
tornaran a créixer les flors.




SCONFITTA

Piovono occhi sulla terra
già umida di sconfitta.
Il cielo è chiuso e nebbioso,
fucili risuonano nella valle
e parlano d’autunno.
Anime selvagge si uniscono
nell’abbraccio del bosco.
La sconfitta intimorisce,
il senso di impotenza sbigottisce,
la tristezza scandisce
l’incedere del nemico.
Proiettili attraversano il cuore,
parole spezzano i sogni,
tiranni catturano respiri.
Verrà l’inverno che congelerà il dolore,
sarete squallidi e nudi come la terra.
Oblieremo le deluse gioie
quando sui vostri passi pesanti
cresceranno nuovamente i fiori.
Enviat d'en Onatge :
De la derrota en naixerà
la llavor de l'esperança
d'una nova vida,
una nova il·lusió.
Els fusells sempre
són una mala aixada
només caven tombes de mort...
Totes les ànimes bones
faran una gran abraçada
i encerclaran a l'enemic.
Després de l'hivern
vindrà la nostra primavera
fondrà neus i freds.
Serem veu i clam
sembrat en terra bona.
La tristesa també
tindrà la seva tardor.
Serem flama del mateix foc...
Enviat de Cèlia:
de l'esperança nascuda
s'uniran les cordes
contra els miserables.
Cels enfosquits
cridaran noves ànimes
hivernals i solitàries
fins que arribi,de nou,
seguint el seu cicle,
la primavera,el sol,la pluja,
l'amor,la solitud,la pluja.
De nou, els projectils
capturaran l'angoixa- oprimida
encara-dels vostres cors.
I una flor vermella
s'obrirà de cop.
Enviat del Rockpoeta:
CORAZONES DE TRAPO
No hay Esperanza
Derrota y muerte
Com en corazones de trapo
No hay esperanza
E ti preleveranno dal nulla
Senza potersi voltare indietro.
E senza più poter alzare lo sguardo
Verso il futuro.
Un soffio
Il Buio.
DANIELE VERZETTI, ROCKPOETA