LOS NOSTROS SOMRÍS

LOS NOSTROS SOMRÍS

Los  meus passos són musica sobre l’antic camí

que condueix al cel.

Ombres d’arbres seculars

dansen com un remolí de fantasmes lleugers

sobre carrers pintats de flors.

Munt ont los ulls brillen de sol

i ont lo  respir té el perfum del cel.

La pau envolta el meu cor

i m’emocioneig escoltant l’immens silenci.

Quan lo sol resplendeix, la quieta superfície

pareix una colada d’or fondit

i los sospirs són bufades de vent.

Res me fa més por

i vol segura com un falcó rei de l’espaci…

Tu davalles dins les profunditat  de la terra

amb la curiositat del sol

que a la colgada se cabossa dins el mar.

Vas gitant la tua mirada dins les entranyes de la terra,

allà on rugeix lo vent i la llum és torba.

La malenconia de l’ànima

resta suspesa dins la foscor com tendre ratapinyada

i lo respir se  fa profund

en el passatge entre tenebres i atzur.

La potència de la natura nos domineja i  vinci los nostrus sensos…

Com roques lluminoses conflueixen los nostrOs somrís

dins la tebiesa de l’aria,dins les borbotades d’un insecte,

dins lo bàlsam d’una flor.

I NOSTRI SORRISI

I miei passi son musica

sul sentiero antico che conduce al cielo.

Ombre di piante secolari danzano

come una ridda di fantasmi leggeri

su sentieri smaltati di fiori.

Salgo dove gli occhi brillano di sole

e dove il respiro ha il profumo del cielo.

La pace avvolge il mio cuore

e mi commuovo ascoltando l’immane silenzio.

Quando il sole splende, la quieta superficie

sembra una colata d’oro fuso

ed i sospiri son soffi di brezza.

Nulla mi fa più paura

e volo sicura come un falco re degli spazi…

Tu scendi negli anfratti della terra

con la curiosità del sole

che al tramonto si tuffa nel mare.

Lanci il tuo sguardo nelle viscere della terra,

la dove ruggisce il vento e la luce s’intorbida.

La malinconia dell’anima

resta sospesa nel buio come tenero pipistrello

ed il respiro diventa profondo

nel passaggio tra le tenebre e l’azzurro.

La potenza della natura ci domina e sconfigge i nostri sensi…

Come rocce scintillanti s’incontrano i nostri sorrisi

nel tepore dell’aria, nel ronzio di un insetto,

nel balsamo di un fiore.

L'OMBRA DEL PASSAT

L'OMBRA DEL PASSAT

S'aboquen dins el somni
les ombres del passat
i recorren el meu cos
com tremolor d'acer,
pesades com un vortex de pensaments,
fosques com núvols de soroll.
L'abans, l'avui i el demà,
estranyes imatges que
pinten la foscor.
Camins recorreguts,
emocions viscudes,
persones estimades.
Albes de color de rosa,
cels morats al capvespre,
nits de lluna o de lament.
I rius de paraules desmesurades,
sufocades a la gola.
Buscava la perfecció,
la flor delicada que perfuma de bo
que delecta la mirada.
Però,braços d'esbarzers
cobreixen el meu rostre,
envolten les meves mans
que mai més tu estrenyeràs...
els meus ulls no seran mai més els teus.
I espines, com claus sobre els llavis,
mossegaran les paraules que jo no t'he dit,
sucumbiran com la nostra història,
com el nostre passat.
En despertar-me bressaré
a poc a poc la meva vida
en un balanceig d'avenir i pols.

L'OMBRA DEL PASSATO

Si affacciano nel sonno
le ombre del passato
e percorrono il mio corpo
come brividi d'acciaio,
pesanti come un vortice di pensieri,
scure come nuvole di rumore.
L' ieri, l'oggi e il domani,
strane immagini
che colorano il buio.
Sentieri percorsi,
emozioni vissute,
persone amate.
Albe tinte di rosa,
cieli viola al tramonto,
notti di luna o di lamento.
E fiumi di parole smisurate
soffocano in gola.
Cercavo la perfezione,
il fiore che profuma di buono
che diletta lo sguardo.
Ma braccia di rovi
coprono il mio volto,
avvolgono le mie mani
che più non stringerai...
I miei occhi non saranno più i tuoi.
E spine, come chiodi sulle labbra,
morderanno le parole che non ti ho detto,
soccomberanno come la nostra storia,
come il nostro passato.
Al mio risveglio cullerò
pian piano la mia vita
in un dondolio di futuro e polvere.

LA PLENA

LA PLENA

Só navegant la mia vida
amb la furia dels dies
plens de goig i la estraquitud
dels moments pesants.
Abraç tot i tots
sense fer distinció.
No posa-te en pena
pel gris dels
meus ulls,
vengueran cels clars.
He engolit massa fang
i una moltitud de llàgrimes
ha jugat sobre la mia pell.
Dedintre sό tot un ferment...
insidiósa
arribaré a la meta
com un riu en plena

LA PIENA

Navigo la mia vita
con l'impeto dei giorni
felici e la lentezza
dei momenti pesanti.
Abbraccio tutto e tutti
senza far distinzioni.
Non darti pena
per il grigio dei miei occhi,
torneranno cieli sereni.
Ho ingoiato troppo fango
e una moltitudine di lacrime
ha giocato sulla mia pelle.
Dentro son tutto un fermento...
 insidiosa
arriverò alla meta
come un fiume in piena.

ANNA CINZIA PAOLUCCI

LLADRAR A LA LLUNA/ ABBAIARE ALLA LUNA

LLADRAR A LA LLUNA

Baixa la nit sobre meu
més freda que les teves paraules.
Blancs núvols, que un dia van acariciar les estrelles,
corren com il.lusions fugisseres.
Quin pes el teu esplendor
oh blanca lluna…
A dins meu hi ha només la foscor,
l’angoixa que em despulla del passat.
La teva llum fereix la meva fràgil nuesa,
dibuixa els passos sobre l’asfalt
on juguen estranyes ombres
de llàgrimes i ratapinyades

ABBAIARE ALLA LUNA

Scende la notte su di me
più fredda delle tue parole.
Bianche nuvole, che un giorno accarezzarono le stelle,
corrono come fuggevoli illusioni.
Quale peso il tuo splendore o bianca luna…
Dentro di me c’è solo il buio,
l’angoscia che mi spoglia del passato.
La tua luce ferisce la mia fragile nudità,
disegna i passi incerti sull’asfalto
dove giocano strane ombre
di lacrime e pipistrelli.

ESPERANT LA TARDOR/ ASPETTANDO L'AUTUNNO

ESPERANT LA TARDOR

La brisa pessigolleja les palmes
i de besos rients despentina
les blanques dunes de sorra.
Espurneja l’ona sota l’ala del cormorà.
A l’horitzó, placides barques de vela,
saluden ordenades la fi de l’estiu.
Petjades, dibuixen damunt l’arena
el traçat de la vida
que s’atura a descansar
sobre inermes catifes d’algues.
La mà podria fregar
aquella esfera de foc que baixa
a poc a poc plena de pau i calor.
Però resta àlgida i immòbil
com relicte abandonat dins el silenci lunar.

ASPETTANDO L’AUTUNNO

La brezza solletica le palme
e di baci ridenti scompiglia
le bianche dune di sabbia.
Scintilla l’onda sotto l’ala del cormorano.
All’orizzonte placide barche a vela
salutano ordinate la fine dell’estate.
Orme,disegnano sulla sabbia
il tracciato della vita
che si ferma a riposare
su inermi tappeti di alghe.
La mano potrebbe sfiorare
quel globo di fuoco che scende
pian piano carico di pace e calore.
Ma resta algida ed immobile
raccolta nella preghiera della sera
come relitto abbandonato nel silenzio lunare.

LO IAIO / IL NONNO

LO IAIO

He vist lo somrís d’un minyó

abraçar l’arribada de lo iaio

com fa l’arc de San Martí

amb el gris del cel.

Acords de piano

jugaven sobre blancs dents petits

que de sols encenien

les pàl.lides galtes de l’home.

He tratés lo fiado

per sentir dins el cor

aquelles mirades i aquelles mans,

per respirar la malenconia del record

pintant un somrís

sobre la tela d’una posta del sol.

IL NONNO

Ho visto il sorriso di un bimbo

abbracciare l’arrivo del nonno

come fa l’arcobaleno

col grigio del cielo.

Accordi di piano

giocavano sui bianchi dentini

che di sole accendevano

le pallide gote dell’uomo.

Ho trattenuto il fiato

per sentire nel cuore

quegli sguardi e quelle mani,

per respirare la malinconia del ricordo

dipingendo un sorriso

sulla tela di un tramonto.

Pàgina blanca/ Pagina bianca

PÀGINA BLANCA

Só així cansada,
volgueria dir-te moltes paraules,
però deixaré que una pàgina blanca
enguli cada meu inútil temptativo
de parlar-te encara de mi.
A la fi
el blanc és més lleuger
del gris dels meus pensaments,
del negre de l'amargura mia,
del vermell de les mies culpes.
Si la mia ànima te pareix així fosca,
te restarà almanco aqueixa pàgina blanca.
 Pogueràs omplir-la amb l’il.lusió
d’això que no só.

PAGINA BIANCA

Sono così stanca,
vorrei dirti molte parole,
ma lascerò che una pagina bianca
ingoi ogni mio inutile tentativo
di parlarti ancora di me.
In fin dei conti
il bianco è più leggero
del grigio dei miei pensieri,
del nero della mia amarezza,
del rosso delle mie colpe.
Se la mia anima
ti sembra così scura,
ti resterà almeno questa pagina bianca.
Potrai colmarla con l’illusione
di ciò che non sono.

COM AQÜILONS

COM AQÜILONS

Com grans aqüilons colorats
fluctuem dins el vent
la dansa de la vida.
Sem estats lo groc del sol
dels dies serens.
Sem el gris de núvols
de llua i incertesa.
Serem el blau d’un cel desconfinat
ont se perdre o  se retrobar.

COME AQUILONI
Come grandi aquiloni colorati
fluttuiamo nel vento
la danza della vita.
Fummo il giallo del sole
dei giorni sereni.
Siamo il grigio di nubi
di tedio ed incertezza.
Saremo l’azzurro d’un cielo sconfinato
dove perdersi o ritrovarsi.

EMPARA DEL VENT

EMPARA DEL VENT

Empara del vent,
libera el corp estrac
dels vels de malenconia.
Empara del vent,
excava sotaveu la pedra
i afonda amb mans ràbioses l’ànima.
Empara del vent,
menja a petites mossegades la nit
que invadeix de silenci la vida.
Empara del vent,
bufa carícies sobre el corp apagat
besant les sues cicatrices.
Empara del vent,
espergina perfum dins l’aire
de fulles, cel, flors i desig.
Empara del vent,
desperta el corp en letargia
tatuant la paraula renaixença.
Empara del vent,
juga sobre dansadores d’olvidament
i terranynes de fol.lia.
Empara del vent,
volant planar com un gavinàs
que obri les ales a l’ombra d’un somrís.

IMPARA DAL VENTO

Impara dal vento,
libera il corpo stanco
da veli di malinconia.
Impara dal vento,
scava con sussurri la pietra
e affonda con mani rabbiose nell’anima.
Impara dal vento,
divora a piccoli morsi la notte
che invade di silenzio la vita.
Impara dal vento,
soffia carezze sul corpo spento
baciando le sue cicatrici.
Impara dal vento,
cospargi profumo nell’aria
di foglie,cielo, fiori e desiderio.
Impara dal vento,
sveglia le membra dal torpore
tatuando la parola rinascita.
Impara dal vento,
dondola su altalene d’oblio
e ragnatele di follia.
Impara dal vento,
volando planare come un gabbiano
che apre le ali sull’ombra d’un sorriso.

BAIXA LA TARDA/ SCENDE LA SERA

SCENDE LA SERA

Scende la sera sulla tela di un tramonto,

s'insinua nel silenzio il mormorio dell'onda

BAIXA LA TARDA

Baixa la tarda sobre la tela d'un capvespre,

s'insinua dins el silenci el murmuri de l'ona.

Lo viatge del Retrobament

Del 23 al 26 de juny de 2010, se celebra el 50 aniversari del "viatge del Retrobament". L’any 1960 un centenar de catalans, alguns d’ells reconeguts intel·lectuals i destacades personalitats de la societat civil, van decidir organitzar un vaixell per viatjar a la ciutat de l’Alguer, on feia poc que s’havia redescobert que s’hi parlava català. Al port de l'Alguer els esperava tota la ciutat, expectant, onejant banderes catalanes, per "retrobar-se" amb els germans de ponent. Un esdeveniment històric que enguany compleix 50 anys.L'Ajuntament de l'Alguer, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, ha organitzat una sèrie d'activitats culturals, lúdiques, acadèmiques, literàries, turístiques, gastronòmiques i festives amb l'objectiu de celebrar aquesta important data, que va obrir una nova etapa de relacions entre l’Alguer i Catalunya. Aquí podreu trobar una informació més detallada del programa, així com el pla de viatge adreçat a totes les persones interessades en participar en aquest "nou" viatge del Retrobament.

http://www.retrobamentalguer.cat/

TEMPORAL

TEMPORAL

Am la pluja

que arpegia dins l’aire

sobre acords de torbament.

Los núvols que

enguixen lo cel

amb esquitxos de fol·lia.

La veu aspre del vent

que regala la passió

del sou cant selvàtic.

La tempesta que turmenta

lo silenci de la monotonia.

El llamp que tenyeix

de vermell resplendor

lo cel deprimit.

I l’afan dins el pit

d’un respir curt

a l'espera de l’olvidament infernal…

després l’electro-xoc del tro.

TEMPORALE

Amo la pioggia
che arpeggia nell’aria
su accordi di inquietudine.
Le nuvole che
scarabocchiano il cielo
con schizzi di follia.
La voce rauca del vento
che regala la passione
del suo canto selvaggio.
La tempesta che tormenta
il silenzio della monotonia.
Il lampo che tinge di
rosso bagliore
il cielo depresso.
E l’affanno nel petto
d’un respiro corto
nell’attesa dell’oblio infernale…
poi l’elettroshock del tuono.

SOLITUD/ SOLITUDINE

SOLITUD
La brisa corre dins la tarda,
els meus pensaments són guspires dins la foscor.
Saborejo la solitud
com un fruit amb un nou gust,
dins els seus braços m’abandono.
Mastego il.lusions
i escolto la vida.
És estrany…brilla més que la lluna,
una llàgrima.

SOLITUDINE
La brezza corre nella sera,
i miei pensieri son scintille nel buio.
Assaporo la solitudine
come un frutto dal gusto nuovo
e nelle sue braccia m’abbandono.
Mastico illusioni
e ascolto la vita.
È strano…brilla più della luna,
una lacrima.

BON ANIVERSARI ANTONI CANU!

http://web.tiscali.it/antonicanu/

un poema d'Antoni Canu

L'altre cel

La falç talla les testes grogues

del forment.

Esverades

miren les sàvies rugues de la terra

i l'infinit.

Una bandera de calandries

s'agita en el cel,

vola sobre l'humiliada esperança

que vaga entre els rostolls

i el cruixir del sol.

En l'aire el fresc olor de la palla

pareix purificar les ànimes

que vanen vers l'altre cel

on no hi ha germà de matar,

on la secreta llum

ostenta tot el seu poder

a segellar la Veritaten el silenci.

L'amor pansit

L’AMOR PANSIT

Pau, un home d’uns trenta anys, ateu, treballador i una mica bleda, va arribar al poble on havia de fer-se càrrec d’un nou treball.
El caràcter salvatge del jove rossenc , limitava les seves relacions socials. Tenia orígens nobles però havia assecat tota la limfa del patrimoni heretat dels avis. Durant el recorregut accidentat de la joventut, no havia estat mai capaç de cap sentiment. Con un paràsit s’havia aprofitat dels amics i parents, com una heura que s’enrama pertot arreu.No s’havia preguntat mai el motiu que l’allunyava de les persones que l’estimaven. En el seu cor germinava la indiferència i l’arrogància.
La gent d’aquest poble però era diferent, regalimava alegria i simplicitat. Pau va quedar-se sorprès en veure com sempre hi havia solidaritat entre els pagesos. Ells li donaven atenció encara que ell els rebutgés.
Passava les tardes a prop del foc ballant i cantant sota el cel estrellat.
La fotosíntesi dels elements va fer que s’enamorés de la Rosa, una flor de noia que però estava compromesa amb Joan Roure.
La Rosa començà a jugar amb ell per tastar quelcom de nou. Pau no havia vist mai tanta candor i no havia olorat mai un perfum tan suau.Tenia el cap als núvols pensant en els besos robats dins el vell graner.
Cada abraçada era una tortura, cada adéu una espina dins el cor.
Essent un amor impossible, ell va enfrontar-se amb la frustració de no poder cultivar cap il.lusió i despullat de totes les esperances , decideix anar-se’n a treballar a lluny.
Després d’un temps va tornar al poble mantenint la seva pena per l’amor no correspost.
Aquest sofriment constant va degastar la seva moral i el seu ànim.
A l’horta dels seus somnis van trobar-lo pansit amb un punxó d’abella dins el cor.

excursió a Punta Catirina

La darrera excursió del centre escursionista de l’Alguer va ser diumenge passat al Mont Albo al centre de l’illa de Sardenya a prop del poble de Lula (Nu).
Vam pujar des d’una alçaria de 600 mt fins a Punta Catirina 1127 mt. al llarg d’un recorregut que pareixia un paisatge llunar.Llàstima que a dalt hi fos la boira que ens va amagar l’espectacle del mirador de la sencera cadena muntanyenca. A la tornada vam agafar un camí colorat per les flors que ens va conduir a un altre paisatge més vert i selvatge com un’ oasi encantadora al mig d’un desert.
Vam consumar els nostres entrepans sobre pedres gigants amb el gust de saborejar també el nostre voltant de roques càlcaries sota un cel que a poc a poc va desdevenir blau.
Durant el recorregut vam veure també unes Pinnette ( cases dels pastors) i moltes cabres. En aquesta zona hi viuen els mufloni o cabres selvatges i la rara àguila del Bonelli.
Vam acabar l’excursió amb la visita a l’antic santuari de S.Francesc a la falda del mont on al setembre s’hi festeja nostra Senyora del miracle.

TOTES LES SORTIDES DIGNES

HAVIA COMENçAT AIXI:

JESUS TIBAU ens convida a"Una sortida digna"
Jesus Tibau,ens convida a escriure poemes per fer un nou recull amb el titol "Una sortida digna"Ens explica això:"Una de les iniciatives de més èxit que vaig tenir l'any passat i que es va compartir amb més il·lusió fou l'edició del llibre Totes les baranes dels teus dits. Per tant, enguany hi torno i us convido a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", el títol del meu darrer recull de contes. Entre tothom que participi sortejaré un exemplar del llibre homònim i, sobretot, el recull de poemes s'editarà gràcies a Petròpolis, de forma que el llibre es podrà llegir o baixar l'arxiu de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en paper a preu de cost.O sigui que poseu-vos a la feina, i envieu-me els versos abans del 14 de febrer. Evidentment, si teniu un blog, us proposo que difongueu la idea i que hi aneu penjant els poemes.El primer poema del llibre no podrà ser altre que el del músic Jesús Fusté, que es titula precisament així, que va musicar al seu primer disc i que m'ha cedit com a títol del meu recull de contes i del blog http://unasortidadigna.blogspot.com/ Més informació a : http://jmtibau.blogspot.com/2010/01/versant-una-sortida-digna.html

jO VAIG ENVIAR AQUEST POEMA:

EL DIA DE LA MEMÓRIA

Des del cel negre

plouen gotes d’aigua fosca

com llàgrimes centenàries

que troben desfogament

en una sortida digna.

Els homes necessiten

d’un món nou…

de sortir del gel de la solitud,

de la foscor de la indiferència.

Baixa des del cel

el plor que fa soroll…

s’aplaca, sanglota.

Moviments llargs i lents

bressolen veus sobre veus

del mateix timbre i color.

Al costat del foc, un vell narra

els horrors del passat.

Dins l’espetec de la flama

ressona la seva veu feble.

Paraules que tremolen en l’aire,

que mouen la consciència.

El nen que escolta en silenci

ajupit als seus peus

dibuixa sobre un full blanc

l’esperança d’un demà millor.

IL GIORNO DELLA MEMORIA

Dal cielo nero

piovono gocce d’acqua scura

come lacrime centenarie

che trovano sfogo

in un’uscita degna.

Gli uomini hanno bisogno

di un mondo nuovo…

di uscire dal gelo della solitudine,

dal buio dell’indifferenza.

Scende dal cielo il pianto

che scroscia…rallenta,singhiozza.

Movimenti lunghi e lenti

che cullano voci su voci

d’uguale timbro e colore.

Accanto al fuoco, un vecchio narra

gli orrori del passato.

Nel crepitio della fiamma

riecheggia la sua flebile voce.

Parole che tremano nell’aria

e scuotono la coscienza.

Il bimbo che ascolta in silenzio

accovacciato ai suoi piedi,

disegna su di un foglio bianco

la speranza di un domani migliore.

ara s'ha publicat el llibre TOTES LES SORTIDES DIGNES,

un recull de poemes enviats mitjançant internet.

Ahir, obrint un link he trobat un regal que m'ha fet gràcia...

vull compartir la meva joia amb vosaltres amics:

http://www.basar.cat/

L’ALBA D’UN NOU DIA

L’ALBA D’UN NOU DIA

En un moment d’amargor

amago les meves llàgrimes

cobrint la cara amb una manta.

Ajaguda al llit

intento buscar confort

dins la foscor que m’envolta.

Quin és el confí

entre viure i morir?

Ofego les meves ansies dins les tenebres

allunyant-me de la resta del món.

Però,com la nit

anhela la llum de la lluna,

també els ulls

esperen un somriure solar,

s’inebrien d’un raig lluent.

Sóc immòbil aquí

a dos passos de l’oblit,

celada dins la mata ombrívola

amb la por de la flor

que sa d’anar perdent el seu color.

Si les mans s’acaricien

encara dins la penombra,

serà més suau tremolar

en la brisa d’un nou dia

L’ALBA D’ UN NUOVO GIORNO

In un momento di amarezza

nascondo le mie lacrime

coprendo il volto con una coperta.

Sdraiata sul letto

provo a trovare conforto

nel buio che mi avvolge.

Qual è il confine

tra vivere e morire?

Affogo le mie ansie nelle tenebre

allontanandomi dal resto del mondo.

Ma,come la notte

anela la luce della luna,

anche gli occhi

aspettano un sorriso solare,

s’inebriano di un raggio lucente.

Sono immobile qui

a due passi dall’oblio,

celata nell’ombroso cespuglio,

con la paura del fiore

che sa di perdere il suo colore.

Se le mani si accarezzano

ancora nella penombra,

sarà più dolce rabbrividire

nella brezza di un nuovo giorno.

TERME DI MESUMUNDU/ SILIGO

http://it.wikipedia.org/wiki/Mesumundu

ESGLESIA DE S.LUCIA MORES

http://www.comune.mores.ss.it/?modulo=contenuti&id=8