dimecres, de desembre 21, 2011

NADAL/ NATALE


NADAL

En el meu pobre Nadal

és poca cosa això que puc donar.

Aquest capvespre negre

amb un estrip de cel vermell .

Un núvol de cristall

que flota dins

el murmuri del vent.

El meu turment

d’espines punyents i silenci.

La tebior d’una mà

sobre l’ala frustada per la gelor.

I una nit de vida

lluita i pregària,

paraules com flames…

el somriure mateix de les estrelles


NATALE

Nel mio povero Natale

è poca cosa ciò che posso donare.

Questo tramonto nero

con uno squarcio di rosso cielo

Una nuvola di cristallo

che galleggia nel

bisbiglio del vento.

Il mio tormento

di spine pungenti e silenzio.

Il tepore di una mano

sull’ala frustata dal gelo.

E una notte di vita

lotta e preghiera,

parole come fiamme…

il sorriso stesso delle stelle.

diumenge, de desembre 18, 2011

Dialogare col buio/ Dialogar amb la foscor


DIALOGARE COL BUIO
Membra dorate
di un giorno spento
bagliore fulmineo
della notte nera.
Gelo e grandine sul
corpo deserto.
Pupille di vetro
attraversano
suoni ed immagini.
Abbeverarsi nel pozzo del cuore
al riparo della tormenta.
Dialogare col buio.
DIALOGAR AMB LA FOSCOR
Membres daurats
d’un dia apagat
Lluor fulminant
dins la nit negre.
Gelor i granís
sobre el cos desert.
Pupil.les de vidre
travessen
sons i imatges.
Abeurar-se dins el pou del cor
a recer de la tempest.
Dialogar amb la foscor.

diumenge, de desembre 11, 2011

RUGGISCE IL CIELO RUGEIX EL CEL


RUGGISCE IL CIELO IN QUESTA NOTTE DAGLI UMIDI PENSIERI.
DI ROSSO BAGLIORE SI TINGE IL CAMPANILE NASCOSTO.
BREVE LA DURATA DEL FRAGORE CHE INONDA IL MIO PETTO.
BRANDELLI DI RICORDI ROSSEGGIANO NEI CUPI PENSIERI.
CORVI NERI SPAZIANO DALLA MIA MENTE AL CIELO.
LE MIE ALI, LA TUA OMBRA.

RUGEIX EL CEL EN AQUESTA NIT DE PENSAMENTS HUMITS.
DE VERMELL RESPLENDOR ES TENYEIX EL CAMPANAR AMAGAT.
BREU LA DURADA DEL FRAGOR QUE INUNDA EL MEU PIT.
ESQUINÇALLS DE RECORDS S’ENROGEIXEN DINS ELS FOSCOS PENSAMENTS.
CORBS NEGRES VOLETEGEN DES DE LA MEVA MENT AL CEL.
LES MEVES ALES, LA TEVA OMBRA.

divendres, de setembre 30, 2011

LO MEU SENTIR/ IL MIO SENTIRE




2° CLASSIFICADA AL PREMI RAFAEL SARI 2011

LO MEU SENTIR

Un crit trenca lo silenci.

Un cant de llibertat

d’una nova vida

que saluda la llum.

Un pèndol vacil.la

al ritme constant

d’una pena lenta

que mos amonesta.

Un batec cruel

de notes desentonades

viola lo fluir de l’existència.

Un, dos. tres…mil passos

de petites formigues

que conquesten el seu futur.

Vacil.lem, mos perdem

dins foscos recorreguts

per tornar a la il.lusió

d’una llum de redenció.

Mirades que s’envolen al cel,

perfectes i netes

com pura paraula,

com l’alè d’un nou respir…

primer vagit

esclau del prejudici.

IL MIO SENTIRE

Un grido rompe il silenzio.

Un canto di libertà

di una nuova vita

che saluta la luce.

Un pendolo oscilla

al ritmo costante

di una pena lenta

che ci ammonisce.

Un battito crudele

di note stonate

viola lo scorrere dell’esistenza.

Uno, due, tre…mille passi

di piccole formiche

che conquistano

il proprio futuro.

Vacilliamo, ci perdiamo

in oscuri meandri

per tornare alla illusione

di una luce di redenzione.

Sguardi che s’innalzano al cielo,

perfetti e immacolati

come pura parola,

come l’alito di un nuovo respiro…

primo vagito

schiavo del pregiudizio.


dijous, de setembre 01, 2011

FILS D'HERBA DINS LO COR


FILS D'HERBA DINS LO COR

Abramant el cel m'abandonava a damunt de l’herba,
dins la lleugera bufada de la primavera.
Precipitava sobre lo fresc tapet,
dins l’ombra incerta de les flors.
L’ull afogava dins el blau,
el blau afogava a la mia gola…
La boca oberta al cel
als insectes i a les il.lusions.
Un estrany cansament s'amaga avui dins de meu,
trossos de núvols
i lo cant d’una abella
sobre lo meu vestit a flors,
fils d’herba dins lo cor.


FILI D'ERBA NEL CUORE

Bramando il cielo m’abbandonavo sull’erba,
nel soffio lieve della primavera.
Precipitavo sul fresco tappeto,
nell’ombra incerta dei fiori.
L’occhio annegava nel blu,
il blu annegava in gola…
La bocca spalancata al cielo
agli insetti e alle illusioni.
Una strana stanchezza si nasconde oggi in me,
brandelli di nuvole
ed il canto di un’ape sul mio vestito a fiori,
fili d’erba nel cuore.



Le inquiete stanze/ Les inquietes habitacions


Le inquiete stanze

Nelle inquiete stanze della mia mente

si affollano spettri rumorosi

come un cavallo selvaggio scalpitante.

Nelle inquiete stanze della mia bocca

un ingorgo di soffici sogni

dal sapore di manna e albicocca

Nelle inquiete stanze del mio cuore

un subbuglio di sangue

lame di luce ed amore..


Les inquietes habitacions

Dins les inquietes habitacions de la meva ment

s’apleguen espectres sorollosos

com un cavall selvatge piafant.

Dins les inquietes habitacions de la meva boca

un embús de suaus somnis

amb el sabor de mannà i albercoc.

Dins les inquietes habitacions del meu cor

un aldarull de sang

llames de llum i amor.



dissabte, d’agost 20, 2011

Cràters de sal


Crateri di sale
sulla nostra via.
Il vento lambiva
i nostri silenzi.
Sospesi tra acqua e cielo
i nostri sguardi.

Cràters de sal
sobre el nostre camí.
El vent llepava
els nostres silencis.
Suspeses entre aigua i cel
les nostres mirades.

divendres, de juliol 22, 2011

conchiglia/ conquilla


Lo senti il canto del mare? –dissi.

Poi ti presi la mano

e la conficcai nel mio cuore.

Tu ed io anfratti di conchiglia.

L’onda restituì perle

ai nostri sogni.

Pots sentir el cant de la mar? vaig demanar.

Després et vaig prendre la mà

i la vaig clavar dins el cor.

Tu i jo gorges de conquilla.

L’ona va tornar perles

als nostres somnis.



diumenge, de juliol 17, 2011

LA TUA ASSENZA/ LA TEVA ABSÈNCIA


LA TUA ASSENZA

Cosa rimane

nel pugno

della sabbia rovente

che cogliemmo?

Dell’acqua che evapora

sulla pelle imperlata?

Cosa rimane negli occhi

dopo giochi di luce

e scie di gabbiani?

Dei fiori che brillavano

nei nostri sorrisi

e del bacio ch annunciava il silenzio?

La tua assenza si è fatta parola.

Ora sei luce, verbo, oro.


LA TEVA ABSÈNCIA

Què resta

dins el puny

De la sorra roent

que vam collir?

De l’aigua que evapora

sobre la pell emperlada?

Què resta dins els ulls

després jocs de llum

i deixants de gavines?

De les flors que brillaven

dins els nostres somriures

i del bes que anunciava el silenci?

La teva absència s’ha fet paraula.

Ara tu ets llum, verb, or.

ABBANDONARSI -LLIURAR-SE


ABBANDONARSI

Intreccio di mani

nell’abbraccio del maestrale,

ridono i brividi sulla pelle sudata,

l’onda salta su e giù,

avanza e si ritrae.

L’arena l’attende,

quasi impaziente

si lascia lambire,

prendere a morsi.

Di schiuma argentata

ricopre il suo letto di alghe.

Geme il gabbiano in fuga

tra pennellate di sole.


LLIURAR-SE

Trenat de mans

dins l’abraçada del mestral,

riuen els tremolors sobre la pell suada,

l’ona salta amunt i avall,

avança i es fa enrere.

L’arena l’espera,

quasi impacient,

es deixa llepar,

prendre a mossegades.

D’escuma argentada

recobreix el su llit d’algues.

Gemega la gavina en fuga

entre pinzellades de sol.

diumenge, de juliol 03, 2011

ÉS UNA TARDA


ÉS UNA TARDA…

Aqueixa és una tarda que irradia or al sou voltant,
als ulls tancats arroba los colors,
al corp vencit, tunxades i sospirs
i després vol les mans…
és una tarda que rasca los pensaments,
despentina los cabells,
arroba lo respir, desmunta los records…
pretén sanglots.
Aqueixa és una tarda que irradia tremolors al voltant,
a la boca tancada arroba silencis,
a la cara èbria, nobles somrisos 
i després vol el ventre…
és una tarda que pretén refugi,
despentina losdesitjos,
arroba carícies, desmunta emocions…
pretén el meu mar.
És una tarda que se cabossa dins el meu pit…

Ė UNA SERA…
Questa è una sera che spande oro d’intorno ,
agli occhi chiusi ruba i colori,
al corpo arreso, gemiti e sospiri
e poi vuole le mani …
è una sera che graffia i pensieri,
scompiglia i capelli,
ruba il respiro, scavalca ricordi…
pretende singhiozzi.
Questa è una sera che spande brividi d’intorno,
alla bocca chiusa ruba silenzi,
al volto inebriato ,nobili sorrisi
e poi vuole il ventre,
è una sera che pretende rifugio,
scompiglia i desideri,
ruba carezze, scavalca emozioni…
pretende il mio mare.
Ė una sera che si tuffa nel mio petto…

dijous, de juny 23, 2011

El silenci



El silenci

El silenci és d’or…
Si puc escoltar els batecs del teu cor
i la musica del teus ulls…
ara el teu silenci
és terra amarga
dins les meves mans.

Il silenzio

Il silenzio è d'oro...
Se posso ascoltare i battiti del tuo cuore
e la musica dei tuoi occhi...
ora il tuo silenzio
è terra amara
nelle mie mani.

dijous, de juny 02, 2011

DOV’Ė LA MIA MENTE?/ON ĖS LA MEVA MENT?


DOV’Ė LA MIA MENTE?

Dov’è la mia mente?
Nel pensiero di te che sei oltre il mare…
laggiù, avvinghiata a stracci di nuvole e brandelli di cielo.
Oscilla tra il sole lucente ed il torbido abisso.
Ė volata via sull’accordo di una chitarra
ed il lamento di un pianto…
L’io di oggi non è più quello di ieri e domani sarà altrove…
dentro il tuo sole, lontano dalla mia luna…
ma ora dov’è la mia mente?


ON ĖS LA MEVA MENT?

On és la meva ment?
Dins el pensament de tu que ets ennllà del mar.
Allà baix, agafada a draps de núvols I esquinçalls de cel.
Fluctua entre el sol brillant I el tèrbol abisme.
Ės volada d’aquí sobre l’acord d’una guitarra i el lament d’una aflicció.
El jo d’avui no és més aquell d’ahir i demà serà en un altre lloc…
a dins del teu sol, luny de la meva lluna,
però ara on és la meva ment?


LA NOTTE/ LA NIT


LA NOTTE

Mentre la notte scendeva placida sul mare in fermento,
ho chiuso gli occhi sussurrando il tuo nome alla luna.
Un battito d’ali ha rotto il silenzio
ed il mio corpo ha tremato come aria calda della sera.
Dolci brividi ci animavano tra i flutti delle onde
e sulle ali d’un sogno ecco l’incanto d’una lucciola
regalare luce al mio cuore.
Nel silenzio di un orizzonte lunare
per un interminabile istante ho scrutato il tuo viso
che ho visto spegnersi all’alba sulle mie gelide labbra.

LA NIT

Mentre la nit baixava plàcida sobre el mar agitat,
he tancat els ulls murmurant el teu nom a la lluna.
Un esbatec d’ales ha trencat el silenci
i el meu cos ha tremolat com aire calent a la tarda.
Suaus calfreds ens animaven entre les onades
i sobre les ales d’un somni vet aquí l’encant d’una lluerna
regalar llum al meu cor.
Dins el silenci d’un horitzó lunar
durant un instant interminable, he escrutat el teu rostre
que he vist apagar-se a l’alba sobre els meus gèlids llavis.


diumenge, de maig 29, 2011

LOS NOSTROS SOMRÍS



LOS NOSTROS SOMRÍS

Los  meus passos són musica sobre l’antic camí
que condueix al cel.
Ombres d’arbres seculars
dansen com un remolí de fantasmes lleugers
sobre carrers pintats de flors.
Munt ont los ulls brillen de sol
i ont lo  respir té el perfum del cel.
La pau envolta el meu cor
i m’emocioneig escoltant l’immens silenci.
Quan lo sol resplendeix, la quieta superfície
pareix una colada d’or fondit
i los sospirs són bufades de vent.
Res me fa més por
i vol segura com un falcó rei de l’espaci…
Tu davalles dins les profunditat  de la terra
amb la curiositat del sol
que a la colgada se cabossa dins el mar.
Vas gitant la tua mirada dins les entranyes de la terra,
allà on rugeix lo vent i la llum és torba.
La malenconia de l’ànima
resta suspesa dins la foscor com tendre ratapinyada
i lo respir se  fa profund
en el passatge entre tenebres i atzur.
La potència de la natura nos domineja i  vinci los nostrus sensos…
Com roques lluminoses conflueixen los nostrOs somrís
dins la tebiesa de l’aria,dins les borbotades d’un insecte,
dins lo bàlsam d’una flor.




I NOSTRI SORRISI


I miei passi son musica
sul sentiero antico che conduce al cielo.
Ombre di piante secolari danzano
come una ridda di fantasmi leggeri
su sentieri smaltati di fiori.
Salgo dove gli occhi brillano di sole
e dove il respiro ha il profumo del cielo.
La pace avvolge il mio cuore
e mi commuovo ascoltando l’immane silenzio.
Quando il sole splende, la quieta superficie
sembra una colata d’oro fuso
ed i sospiri son soffi di brezza.
Nulla mi fa più paura
e volo sicura come un falco re degli spazi…
Tu scendi negli anfratti della terra
con la curiosità del sole
che al tramonto si tuffa nel mare.
Lanci il tuo sguardo nelle viscere della terra,
la dove ruggisce il vento e la luce s’intorbida.
La malinconia dell’anima
resta sospesa nel buio come tenero pipistrello
ed il respiro diventa profondo
nel passaggio tra le tenebre e l’azzurro.
La potenza della natura ci domina e sconfigge i nostri sensi…
Come rocce scintillanti s’incontrano i nostri sorrisi
nel tepore dell’aria, nel ronzio di un insetto,
nel balsamo di un fiore.



diumenge, de gener 30, 2011

L'OMBRA DEL PASSAT



L'OMBRA DEL PASSAT


S'aboquen dins el somni
les ombres del passat
i recorren el meu cos
com tremolor d'acer,
pesades com un vortex de pensaments,
fosques com núvols de soroll.
L'abans, l'avui i el demà,
estranyes imatges que
pinten la foscor.
Camins recorreguts,
emocions viscudes,
persones estimades.
Albes de color de rosa,
cels morats al capvespre,
nits de lluna o de lament.
I rius de paraules desmesurades,
sufocades a la gola.
Buscava la perfecció,
la flor delicada que perfuma de bo
que delecta la mirada.
Però,braços d'esbarzers
cobreixen el meu rostre,
envolten les meves mans
que mai més tu estrenyeràs...
els meus ulls no seran mai més els teus.
I espines, com claus sobre els llavis,
mossegaran les paraules que jo no t'he dit,
sucumbiran com la nostra història,
com el nostre passat.
En despertar-me bressaré
a poc a poc la meva vida
en un balanceig d'avenir i pols.



L'OMBRA DEL PASSATO


Si affacciano nel sonno
le ombre del passato
e percorrono il mio corpo
come brividi d'acciaio,
pesanti come un vortice di pensieri,
scure come nuvole di rumore.
L' ieri, l'oggi e il domani,
strane immagini
che colorano il buio.
Sentieri percorsi,
emozioni vissute,
persone amate.
Albe tinte di rosa,
cieli viola al tramonto,
notti di luna o di lamento.
E fiumi di parole smisurate
soffocano in gola.
Cercavo la perfezione,
il fiore che profuma di buono
che diletta lo sguardo.
Ma braccia di rovi
coprono il mio volto,
avvolgono le mie mani
che più non stringerai...
I miei occhi non saranno più i tuoi.
E spine, come chiodi sulle labbra,
morderanno le parole che non ti ho detto,
soccomberanno come la nostra storia,
come il nostro passato.
Al mio risveglio cullerò
pian piano la mia vita
in un dondolio di futuro e polvere.

LA PLENA



LA PLENA


Só navegant la mia vida
amb la furia dels dies
plens de goig i la estraquitud
dels moments pesants.
Abraç tot i tots
sense fer distinció.
No posa-te en pena
pel gris dels
meus ulls,
vengueran cels clars.
He engolit massa fang
i una moltitud de llàgrimes
ha jugat sobre la mia pell.
Dedintre sό tot un ferment...
insidiósa
arribaré a la meta
com un riu en plena



LA PIENA


Navigo la mia vita
con l'impeto dei giorni
felici e la lentezza
dei momenti pesanti.
Abbraccio tutto e tutti
senza far distinzioni.
Non darti pena
per il grigio dei miei occhi,
torneranno cieli sereni.
Ho ingoiato troppo fango
e una moltitudine di lacrime
ha giocato sulla mia pelle.
Dentro son tutto un fermento...
 insidiosa
arriverò alla meta
come un fiume in piena.

ANNA CINZIA PAOLUCCI

diumenge, d’octubre 24, 2010

LLADRAR A LA LLUNA/ ABBAIARE ALLA LUNA


LLADRAR A LA LLUNA

Baixa la nit sobre meu
més freda que les teves paraules.
Blancs núvols, que un dia van acariciar les estrelles,
corren com il.lusions fugisseres.
Quin pes el teu esplendor
oh blanca lluna…
A dins meu hi ha només la foscor,
l’angoixa que em despulla del passat.
La teva llum fereix la meva fràgil nuesa,
dibuixa els passos sobre l’asfalt
on juguen estranyes ombres
de llàgrimes i ratapinyades

ABBAIARE ALLA LUNA

Scende la notte su di me
più fredda delle tue parole.
Bianche nuvole, che un giorno accarezzarono le stelle,
corrono come fuggevoli illusioni.
Quale peso il tuo splendore o bianca luna…
Dentro di me c’è solo il buio,
l’angoscia che mi spoglia del passato.
La tua luce ferisce la mia fragile nudità,
disegna i passi incerti sull’asfalto
dove giocano strane ombre
di lacrime e pipistrelli.

dimecres, de setembre 15, 2010

ESPERANT LA TARDOR/ ASPETTANDO L'AUTUNNO


ESPERANT LA TARDOR

La brisa pessigolleja les palmes
i de besos rients despentina
les blanques dunes de sorra.
Espurneja l’ona sota l’ala del cormorà.
A l’horitzó, placides barques de vela,
saluden ordenades la fi de l’estiu.
Petjades, dibuixen damunt l’arena
el traçat de la vida
que s’atura a descansar
sobre inermes catifes d’algues.
La mà podria fregar
aquella esfera de foc que baixa
a poc a poc plena de pau i calor.
Però resta àlgida i immòbil
com relicte abandonat dins el silenci lunar.


ASPETTANDO L’AUTUNNO

La brezza solletica le palme
e di baci ridenti scompiglia
le bianche dune di sabbia.
Scintilla l’onda sotto l’ala del cormorano.
All’orizzonte placide barche a vela
salutano ordinate la fine dell’estate.
Orme,disegnano sulla sabbia
il tracciato della vita
che si ferma a riposare
su inermi tappeti di alghe.
La mano potrebbe sfiorare
quel globo di fuoco che scende
pian piano carico di pace e calore.
Ma resta algida ed immobile
raccolta nella preghiera della sera
come relitto abbandonato nel silenzio lunare.

diumenge, de setembre 05, 2010

LO IAIO / IL NONNO



LO IAIO

He vist lo somrís d’un minyó
abraçar l’arribada de lo iaio
com fa l’arc de San Martí
amb el gris del cel.
Acords de piano
jugaven sobre blancs dents petits
que de sols encenien
les pàl.lides galtes de l’home.
He tratés lo fiado
per sentir dins el cor
aquelles mirades i aquelles mans,
per respirar la malenconia del record
pintant un somrís
sobre la tela d’una posta del sol.




IL NONNO

Ho visto il sorriso di un bimbo
abbracciare l’arrivo del nonno
come fa l’arcobaleno
col grigio del cielo.
Accordi di piano
giocavano sui bianchi dentini
che di sole accendevano
le pallide gote dell’uomo.
Ho trattenuto il fiato
per sentire nel cuore
quegli sguardi e quelle mani,
per respirare la malinconia del ricordo
dipingendo un sorriso
sulla tela di un tramonto.