dimecres, juliol 23, 2008
diumenge, juliol 20, 2008
JO NO SÉ PARLAR D’AMOR

JO NO SÉ PARLAR D’AMOR
Perquè amor fas així mal?
Meta anhelada i temuda,
cremes l’ànima a qui fregues,
congeles els llavis
de qui vols fugir.
Meta somiada i renegada,
incendies els cossos dels destinats,
apagues la mirada
als allunyats.
Perquè fas així mal?
Sobres les cendres de la passió
gastada appressadament,
camines indiferent
i cants i plors i rialles i crits
et fan d’estela
en el joc cruel
del dir-se “Ti amo”
Perquè amor fas així mal?
Meta anhelada i temuda,
cremes l’ànima a qui fregues,
congeles els llavis
de qui vols fugir.
Meta somiada i renegada,
incendies els cossos dels destinats,
apagues la mirada
als allunyats.
Perquè fas així mal?
Sobres les cendres de la passió
gastada appressadament,
camines indiferent
i cants i plors i rialles i crits
et fan d’estela
en el joc cruel
del dir-se “Ti amo”
dijous, juliol 10, 2008
DAVALLAREM JUNTS

Podeu llegir aquest poema també al blog Personatges itinerants de Carme Rosanas.
Forma part d'una roda poetica d'uns blocaires catalans
http://personatgesitinerants.blogspot.com/
Forma part d'una roda poetica d'uns blocaires catalans
http://personatgesitinerants.blogspot.com/
DAVALLAREM JUNTS
Davallarem junts,
anirem a lluny
més enllà d’aquells monts blavosos
que limiten l’horitzó.
Veurem l’alternar-se
de sols i llunes,
travesserem la nit
per saborejar la dolçor del dia que naix.
Les mans sempre unides,
les estacions diferents
com el color de la nostra pell,
així com la nostra terra.
Davallarem junts,
anirem a lluny
més enllà del mur del plor,
més enllà del llit de joia.
Les mans unides
els rostres diferents,
transfigurats en arrugues
de somni i nostàlgia.
Desitgerem de sobreviure al viscut
excavant tombes a l’enyor.
Remors d’ones dins les orelles,
fulgor de llum dins els ulls.
Sospirarem i davallarem sempre junts…
Davallarem junts,
anirem a lluny
més enllà d’aquells monts blavosos
que limiten l’horitzó.
Veurem l’alternar-se
de sols i llunes,
travesserem la nit
per saborejar la dolçor del dia que naix.
Les mans sempre unides,
les estacions diferents
com el color de la nostra pell,
així com la nostra terra.
Davallarem junts,
anirem a lluny
més enllà del mur del plor,
més enllà del llit de joia.
Les mans unides
els rostres diferents,
transfigurats en arrugues
de somni i nostàlgia.
Desitgerem de sobreviure al viscut
excavant tombes a l’enyor.
Remors d’ones dins les orelles,
fulgor de llum dins els ulls.
Sospirarem i davallarem sempre junts…
dissabte, juliol 05, 2008
PELS CAMPS A LA TARDA

PELS CAMPS A LA TARDA
Pels camps a la tarda
Pels camps a la tarda
sota el cel viola
es difon la pau.
Canten els grills entre els meus cabells
dins l’hora beata del silenci.
Quina dolcesa el trepig
de les fulles sobre el cor…
la brisa que frega la pell
després d’haver esfullat pètals de flors.
Perles de suor dins la humitat de l’aire
fan pessigolles al meu esperit
i cauen gota a gota
tocant fils d’herba.
Pels camps a la tarda
es calma la terra inflamada,
la nit escampa els seus perfums
i encen la lluna dins els meus ulls.
es difon la pau.
Canten els grills entre els meus cabells
dins l’hora beata del silenci.
Quina dolcesa el trepig
de les fulles sobre el cor…
la brisa que frega la pell
després d’haver esfullat pètals de flors.
Perles de suor dins la humitat de l’aire
fan pessigolles al meu esperit
i cauen gota a gota
tocant fils d’herba.
Pels camps a la tarda
es calma la terra inflamada,
la nit escampa els seus perfums
i encen la lluna dins els meus ulls.
diumenge, juny 22, 2008
SOMNIS

SOMNIS
Saludo la nit envoltada
dins frescos llençols.
Apago la llum i…
hi veig encara.
Imatges desenfocades en la cursa
dels meus pensaments que abusen
del cos ara ja cansat.
Silenci sobre la pell,
desig d’estrelles dins els ulls.
Notes flèbils d’un violí
com laments brollen des del cor.
Contesten els gemecs d’una flauta
als dits savis que juguen
amb l’harmonia d’un piano.
És fosc, però jo puc encara veure,
el pensament s’obre el camí
entre les tenebres,
es bressa dins la simfonia nocturna,
mentre que el cel s’ha gemat de robins:
somnis preciosos fugits al meu control.
Saludo la nit envoltada
dins frescos llençols.
Apago la llum i…
hi veig encara.
Imatges desenfocades en la cursa
dels meus pensaments que abusen
del cos ara ja cansat.
Silenci sobre la pell,
desig d’estrelles dins els ulls.
Notes flèbils d’un violí
com laments brollen des del cor.
Contesten els gemecs d’una flauta
als dits savis que juguen
amb l’harmonia d’un piano.
És fosc, però jo puc encara veure,
el pensament s’obre el camí
entre les tenebres,
es bressa dins la simfonia nocturna,
mentre que el cel s’ha gemat de robins:
somnis preciosos fugits al meu control.
diumenge, juny 15, 2008
LE PASSANTI /LES PASSANTS

http://it.youtube.com/watch?v=XFT29VuKLkw
LE PASSANTI
Io dedico questa canzone
ad ogni donna pensata come amore
in un attimo di libertà
A quella conosciuta appena
non c'era tempo e valeva la pena
di perderci un secolo in più
A quella quasi da immaginare
tanto di fretta l'hai vista passare
dal balcone a un segreto più in la
E ti piace ricordarne il sorriso
che non ti ha fattoe che tu le hai deciso
in un vuoto di felicità
Alla compagna di viaggio
i suoi occhi il più bel paesaggio
fan sembrare più corto il cammino
E magari sei l'unico a capirla
e la fai scenderesenza seguirla
senza averle sfiorato la mano
A quelle che sono già prese
e che vivendo delle ore deluse
con un uomo ormai troppo cambiato
ti hanno lasciato inutile pazzia
vedere il fondo della malinconia
di un avvenire disperato
Immagini care per qualche istante
sarete presto una folla distante
scavalcate da un ricordo più vicino
Per poco che la felicità ritorni
è molto raro che ci si ricordi
degli episodi del cammino
Ma se la vita smette di aiutarti
è più difficile dimenticarsi
di quelle felicità intraviste
Dei baci che non si è osato dare
delle occasioni lasciate ad aspettare
degli occhi mai più rivisti
Allora nei momenti di solitudine
quando il rimpianto diventa abitudine
una maniera di viversi insieme
Si piangono le labbra assenti
di tutte le belle passanti
che non siamo riusciti a trattenere
LA MEVA TRADUCCIÓ DE LA CANçÓ DE FABRIZIO DE ANDRÈ
“LES PASSANTS”
Jo dedico aquesta cançó
A cada dona pensada com amor
En un instant de llibertat
A aquella coneguda fa poc
No hi havia temps i no valia la pena
Perdre-s’hi un segle de més.
A aquella quasi d’imaginar
Així de pressa l’has vista passar
Del balcó a un secret més enllà
I t’agrada recordar-ne el somriure
Que no t’ha fet i que tu li has decidit
En un buit de felicitat.
A la companya de viatge
Els seus ulls el més bo paisatge
Fan semblar més curt el camí
I tan de bo ets l’únic a comprender-la
I la fas baixar sense seguir-la
Sense haver-li fregat la mà.
A aquelles que ja són preses
I que vivint de les hores desillusionades
Amb un home ara massa canviat
T’han deixat, inútil bogeria,
veure al fons de la malenconia
d’un futur desesperat.
Imatges estimades per pocs instants
Sereu aviat una gentada distant
Descavalcada d’un record més a prop
Per poc que la felicitat se’n torni
És molt rar que s’hi recordi
Dels episodis del camí.
Però si la vida acaba d’ajudar-te
És més difícil oblidar-te
D’aquelles felicitats entrevistes
Dels petons que no s’ha gosat donar
De les ocasions deixades a esperar
Dels ulls mai més vistos.
Aleshores en els moments de solitud
Quan l’enyorança desdevé habitud,
una manera de viure’s junts,
es ploren els llavis absents
de totes les belles passants
que no hem pogut entretenir
.
divendres, juny 13, 2008
EL COR D'OR

EL COR D’OR
Buscava el cor d’or
en un gest senzill,
dins la carícia de la tarda.
Aquell llevat que serveix per panificar,
aquell tió que escalfa la llar.
Buscava el cor d’or
aquella llavor
que germina la terra,
en un batec d’ales,
dins uns dels astres
que d’allà a dalt ens queden a mirar.
Buscava el cor d’or
dins el dolor i l’angoixa,
en l’ardiment de pensar
si viure és un poc com morir.
Buscava el cor d’or,
he col.lecionat
llàgrimes i pedres.
Buscava el cor d’or
en un gest senzill,
dins la carícia de la tarda.
Aquell llevat que serveix per panificar,
aquell tió que escalfa la llar.
Buscava el cor d’or
aquella llavor
que germina la terra,
en un batec d’ales,
dins uns dels astres
que d’allà a dalt ens queden a mirar.
Buscava el cor d’or
dins el dolor i l’angoixa,
en l’ardiment de pensar
si viure és un poc com morir.
Buscava el cor d’or,
he col.lecionat
llàgrimes i pedres.


