diumenge, de novembre 04, 2018

LA BOSSA DEL BOSC



LA BOSSA DEL BOSC


De minyona he respirat
la olor del músquio déspres la pluja benèfica,
la olor que emanen los bolets, solemnes tresors del sotabosc,
la olor de l'escorja centenària que dona reparo a la processió dels insectes,
la olor forta de llenya i rèsina que umpli l'ària de l'autunjo,
la olor de les fulles caigudes i fermentades durant un temps sobre camins amagats,
la olor de cristall dels maitins clars i rígids,
la olor dolça i delicada de les fraules selvàtiques,
la olor del pèl rujo del tendre matxoni,
la olor àcida del malagraciat porcrabo,
la olor intensa de misteriosos bàtits d'ales,
la olor metàl·lica de la mia por a la visió d'una pívera,
la olor blava del cel que s'obri entre les branques i la punta del nas,
la olor del sàlice que plegat plora sobre lo riu inquiet,
la olor dels meus pensaments destinats sols al vent,
la olor de les mies sèmides perdudes dins la neula de santandria,
la olor de la sang fresca sobre los genolls ferits pel rus,
la olor de les falgueres arrugades, húmides de rosada,
la olor de llevat dins les mans de los meus avis,
la olor de pa i vida dedins los sous abraços,
la olor de infinit dins los sous ulls,
la olor de vi i aiguardent dels dies més animats,
la olor de la casa de pedra ara coberta de mates.
He respirat l'espirit del bosc,
la universalitat dels sous colors...
les gemmes de los dies ple de goig,
lo negrefum de los dies més foscos,
la olor del temps bruts de clorofil·la,
la olor de la nit alhora de m'abandonar
al sols bàtit del meu cor...
la olor d'aqueixes paraules,
sobre un full massa buit,
massa blanc...
i jo...
jo en aquí al marge.


LA VALIGIA DEL BOSCO



Da bambina ho respirato
l'odore del muschio dopo la pioggia benefica,
l'odore che emanano i funghi, solenni tesori del sottobosco,
l'odore della corteccia centenaria che dona riparo al corteo degli insetti,
l'odore forte di legna e resina che impregna l'aria d'autunno,
l'odore delle foglie cadute e fermentate da tempo su sentieri nascosti,
l'odore di cristallo dei mattini tersi e rigidi,
l'odore dolce e delicato delle fragole selvatiche,
l'odore del manto fulvo della tenera volpe,
l'odore acre del goffo cinghiale,
l'odore intenso di misteriosi battiti d'ali,
l'odore metallico della mia paura alla vista di una vipera,
l'odore blu del cielo che si apre tra le fronde e la punta del naso,
l'odore del salice che chino piange sul rigagnolo inquieto,
l'odore dei miei pensieri destinati solo al vento,
l'odore delle mie orme perse nella nebbia di novembre,
l'odore del sangue fresco sulle ginocchia ferite dai rovi,
l'odore delle felci rugose, umide di rugiada,
l'odore di lievito nelle mani dei miei nonni,
l'odore di pane e vita nei loro abbracci,
l'odore d'infinito nei loro occhi,
l'odore di vino e grappa dei giorni più vivi,
l'odore della casa in pietra ora coperta di rovi.
Ho respirato lo spirito del bosco,
l'universalità dei suoi colori …
le gemme dei giorni spensierati,
la fuliggine dei giorni più neri,
l'odore del tempo macchiato di clorofilla,
l'odore della notte prima di abbandonarmi
al solo battito del mio cuore …
L'odore di queste parole,
su di un foglio troppo vuoto,
troppo bianco ...
e io ...
io qui al margine.




LES VINYES DE DIONISO



LES VINYES DE DIONISO

Dona'm la copa plena de notes blaves,
libero dins l'aire una fresca melodia.
Sobre el flauto argentat
se posa lentament la secanya de l'estiu,
la boca rebulli vermella de most.
Mans dansen, primer turmentades,
després amb gentilesa, sobre los perfums
de l'escumosa delícia.
Els braços de Dioniso,
vinyes rugints,
m'envolten de vi i música.
Els morros se destaquen de la copa,
humits ara de immortalitat.




LE VIGNE DI DIONISO

Porgimi il calice colmo di azzurre note,
libero nell'aria una nuova melodia.
Sul flauto argentato
s'adagia lentamente l'arsura di fine estate,
la bocca ribolle rosseggiante di mosto.
Mani danzano, dapprima tumultuose,
poi gentili, sui profumi
della schiumosa delizia.
Le braccia di Dioniso,
vigne ruggenti,
m'avvolgono di vino e musica.
Le labbra si separano dal calice,
umide ormai d'immortalità.


diumenge, de setembre 30, 2018




L'ARBRE DE NÈSPOLA


Raȉms d'or
sorprenen la mia malenconia,
nèspoles sucoses distenen la propia llum
en lo meu ànim trist.
És lo meu últim dia en aquesta casa fosca i buida.
Los meus ulls proven a cristal·litzar el temps,
capturar lo més possible de records…
agafar veus, paraules, sons, emocions...
a voltes humiliacions...
Les agrup totes i les pos com pols en una balija.
Lo vent fa moure una cortina
i crea jocs de llums i ombres en l'aposento.
Hi és una gata allongada a damunt del tapet del corridor
que condueix al jardí;
me mira, primer astuciada,
déspres s'acosta i se deixa carinyar.
És abastant així poc per distrair la malenconia?
En realitat no...
però la gata ha comprès, i se ferma en allí,
mòrbida,
a injectar la sua mirada en los meus ulls despagats.
El nu a la gola se fa més lleuger per calque àtim...
i vosaltres nèspoles del Japó,
suave regal de la primavera,
arrobeu rajos al sol
per placar los meus patiments.
Les branques s'incurven,
fan una reverència, un somrís
i fruits gentils arriben a maturació en lo meu cor.





IL NESPOLO DEL GIAPPONE


Grappoli d'oro
sorprendono la mia malinconia,
nespole succose protendono la loro luce
nel mio animo triste.
È il mio ultimo giorno in questa casa buia e vuota.
I miei occhi cercano di cristallizzare il tempo,
catturare più ricordi possibili...
afferrare voci, parole, suoni, emozioni...
talvolta umiliazioni...
le raduno tutte e le adagio come polvere in un bagaglio.
Il vento sposta una tendina
e crea giochi di luci e ombre nella stanza.
C'è un gatto sdraiato sul tappeto del balcone
che dà accesso al giardino;
mi guarda, dapprima furtivo,
poi si avvicina e si lascia accarezzare.
Basta così poco per distrarre la malinconia?
Direi di no...
ma lui ha capito, e resta lì,
morbido
a iniettare il suo sguardo nei miei occhi spenti.
Il nodo alla gola si distende per qualche istante...
e voi nespole del Giappone,
tenero regalo della primavera,
rubate raggi al sole
per alleggerire le mie pene.
I rami si incurvano,
si inchinano sorridenti
e frutti gentili maturano nel mio cuore.


Segona classificada a la 35^ edició del Premi Sari

dimarts, de juliol 31, 2018


(Alda Merini)

(...) Riottosa a ogni tipo di amore
sei entrato tu a invadere il mio silenzio
e non so dove tu abbia visto le mie carni
per desiderarle tanto.
E non so perché tu abbia avuto il mio corpo
per poi andartene
con il grido dell'ultima morte.
Se mi avessi strappato il cuore
o tolto l'unico arto che mi fa male
o scollato le mie giunture
non avrei sofferto tanto
come quando tu un giorno insperato
mi hai tolto la pelle dell'anima.







…Rebel a qualsevol  tipo d’amor
sés entrat a invadir el meu silenci
i no sé on tu has vist les mies carns
per desitjar-les tant.
I no sé perquè has tingut el meu cos
i després anar-te’n
amb el tiquirriu de l’última mort.
Si m’havessis estripat el cor
o tret l’únic membre que em dol
o separat les mies juntures
no hauria patit tant
com quan tu un dia inesperat
m'has tret la pell de l’ànima.

ALDA MERINI
(traducció d’ Anna Cinzia Paolucci)

dilluns, de juliol 30, 2018

EXCURSIÓ COSTA PARADISO-ISOLA ROSSA



EXCURSIÓ COSTA PARADISO-ISOLA ROSSA

Hem començat la nostra marxa dominical surtint de “Costa Paradiso” un naixent centre balneari situat sobre una costa minuciosament accidentada amb esculleres i cales de roca vermella que posa en ressalt el blau de la mar. Durant l’itinerari hem descobert la cabana d’un ermità amagada pels arbres i he pensat que m’hauria agradat quedar-me en aquell lloc de faula (en bona companya naturalment!)
Caminant a un recorregut pintats per moltes varietats de flors com lliris blancs,ginestes grogues, ciclamens vermell viu, plantes greixoses amb grans flors rosa, hem arribats a “L’isola rossa” característica platja amb una torre castellana que s’eleva sobre una punta frontera.
Aquí el vent fa de padró i els arbusts són corbats com signe de respecte.
La meva reverència a aquest paisatge suggestiu!

PERFUM D'ETERNITAT



PERFUM D'ETERNITAT

Una estranya llum dorada
enxanga la posento quan me desperto...
la pluja davalla subtil i lenta
cobrint de fang qualsevol cosa.
Respiro i umpl los plumonis
d'aqueixa ària groga i sobrenatural.
L'atzur despagat dels meus ulls
se colora de dorat silenci.
Llestrament al corridor
una fresia vermella apareix a l'horitzont.
Balla sublim en lo vent de xaloc,
té moviments orientals,
la color de l'esperança,
la reflexió d'un miracle,
lo perfum de l'eternitat.



PROFUMO D'ETERNITÀ

Una strana luce dorata
invade la stanza al mio risveglio...
la pioggia scende sottile e lenta
coprendo di fango ogni cosa.
Respiro e riempio i polmoni
di quest'aria gialla e surreale.
L'azzurro spento dei miei occhi
si tinge di aureo silenzio.
All'improvviso sul balcone
una rossa fresia fa capolino all'orizzonte.
Danza sublime nel vento di scirocco,
ha movenze orientali,
il colore della speranza,
il riflesso d'un miracolo,
il profumo dell'eternità.



diumenge, d’octubre 01, 2017

LO RESSÒ DELS PÀMPOLS

LO RESSÒ DELS PÀMPOLS

UNA MULTITUD DE PARDALS ALEGRES
ENTRA EN EL CONFÍ HÚMIT DE LA NIT,
EN LA BAVA DE LA SON.
TU IAIO, TREBALLES EN SILENCI
EN UN ÀNGUL DE LA MIA MENT.
CONSTRUEIXES LA TANCA PER ENGUIRIAR L' HORT,
LES PARRES DE LA VINYA I AQUELLOS DE L'AMOR.
VAIG AVANT I ENDRERA AMB LA DANSADORA
LLIGADA A L'ARBRE DE CRABOFIGO,
SOBRE LES BARDISSES TESTIMONIS DEL NOSTRE PASSAT.
FLORS D'ARBRE DE CARIASA
EN EL DESERT DELS MEUS ULLS.
LLÀGRIMES
DURANT EL VOL TOQUEN EL CEL.
DANSO AMB LA BELLA DE DIA PÚRPURA
ENTRE LES CASETES DE LES ABELLES I L'OMBRA DE L' ENCENS TOU,
TU ME MIRES I SOMRIUS DEMENTRES LLAURES LA TERRA.
PERFUMA DE MEL I GRAPA EL NIU DELS RECORDS.
M'ENVOLTA UNA ESSÈNCIA DE CERA,
SUAVE, HERBÀCIA...
TE CERCO EN UN BODRONI DE RAÏM, EN UNA FLOR DE CAMAMILLA,
EN LA CALENTA OLOR DE LA TERRA,
AQUELLA FORTA I ASPRA DEL MOST,
ENTRE LA IL.LUSIÓ DELS PÀMPOLS
I L'ALEGRIA DEL VI.
INFINITS CAMINS DE TENDRESA,
LES TUES MANS, ENDURIDES COM ESCORJA DE NOU
FERMEN A DINTRE DEL REPARO CARNÓS .

L'ECO DEI PAMPINI

UNA MOLTITUDINE DI UCCELLI FESTANTI
IRROMPE NEL CONFINE UMIDO DELLA NOTTE,
NELLA BAVA DELSONNO.
TU NONNO, LAVORI IN SILENZIO
IN UN ANGOLO DELLA MIA MENTE.
COSTRUISCI LO STECCATO PER RECINTARE L'ORTO,
I FILARI DELLA VITE E QUELLI DELL'AMORE.
DONDOLO SU E GIÙ SULL'ALTALENA
APPESA ALL'ALBERO DI FICO SELVATICO,
SUI ROVI TESTIMONI DEL NOSTRO PASSATO.
FIORI DI CILIEGIO
NEL DESERTO DEI MIEI OCCHI.
LACRIME
NEL VOLO SFIORANO IL CIELO.
BALLO COL VILUCCHIO PORPORA
TRA LE CASETTE DELLE API E L'OMBRA DEL TUO INCENSO,
TU MI GUARDI E SORRIDI MENTRE ARI LE ZOLLE.
PROFUMA DI MIELE E GRAPPA IL NIDO DEI RICORDI.
MI AVVOLGE UN SENTORE DI CERA,
MORBIDO, ERBACEO...
TI CERCO IN UN GRAPPOLO D'UVA, UN FIORE DI CAMOMILLA,
NELL'ODORE CALDO DELLA TERRA,
QUELLO FORTE E ASPRO DEL MOSTO,
TRA L'ILLUSIONE DEI PAMPINI
E L'ALLEGRIA DEL VINO.
INFINITI SENTIERI DI TENEREZZA,
LE TUE MANI, INDURITE COME GUSCI DI NOCE
TRATTENGONO NEL CARNOSO MALLO


A. Cinzia Paolucci


tercer premi ex aequo amb Enzo Sogos

al Premi de Poesia i Prosa Rafael Sari XXIV EDICIO'
L'Alguer 28/09/17


dissabte, de gener 21, 2017

LES TUES MANS

LES TUES MANS

Tot era al propi lloc, salvo que tu.
Era l'estiu i lo froment onejava lleuger en els camps,
lo gra dorat era prompt per ésser posat al reparo.
Les arbres regalaven fruits,
l'hort en flor reposava sota l'ombra del llorer perfumat.

Tu reposaves a l'hospital,
me demenaves dels tous estimats, de los fruits de la morera,
si les pomates eren madures.
Jo te dieva de la nostra casa a la muntanyeta,
pobre, tendre cor malalt...

Tot era al propi lloc, salvo que mi mateixa.
Era l'atunjo i el bosc era una eufòria de colors,
les castanyes eren a terra, ulls marrons oberts al cel.
Les ginestres regalaven grogues poesies,
l'hort no emprat, reposava sota les branques despullades de la pomera.

Tu no has vist més los meus ulls, los tous estimats,
ni manco les pomates vermelles, les mores,
de les tues roses han restat solament les espines.
L'octubre t'ha empresonat als núvols,
en els colors del bosc.

Tot era al propri lloc, salvo que nosaltres.
De l'hospital sem baixats al país al mig de la vall
en un sèguit dens com riu de llàgrimes.
Les tues mans regalaven fruits a la mia vida,
ara en los meus ulls solament somnis de paper.

Tot és al propi lloc pare meu,
són passats tants anys d'aquell dia,
octubre me regala encara los tous somriures en les postes del sol,
trèmits a l'esquena i demés les espines en el cor
d'una rosa en l'hort en pregària.

LE TUE MANI

Tutto era al proprio posto, tranne tu.
Era d'estate e il frumento ondeggiava leggero nei campi,
il grano dorato era pronto per essere messo al riparo.
Gli alberi regalavano frutti,
l'orto in fiore riposava sotto l'ombra dell'alloro profumato.

Tu riposavi in ospedale,
mi chiedevi dei tuoi cari, delle more di gelso,
se i pomodori erano maturi.
Ti parlavo della casa in collina,
povero, tenero cuore malato...

Tutto era al proprio posto, tranne io.
Era d'autunno e il bosco era una tavolozza di colori,
le castagne erano a terra, occhi marroni aperti al cielo.
Le ginestre regalavano gialle poesie,
l'orto riposava incolto sotto i rami spogli del melo.

Non vedesti più i miei occhi, i tuoi cari,
né i pomodori rossi, le more di gelso,
delle tue rose rimasero soltanto le spine.
Ottobre ti ha imprigionato nelle sue nuvole,
nei colori del bosco.

Tutto era al proprio posto, tranne noi.
Dall'ospedale in collina scendemmo al paese nella valle
in un corteo denso come fiume di lacrime.
Le tue mani regalavano frutti alla mia vita
ora nei miei occhi solo sogni di carta.

Tutto è a posto padre mio,
sono trascorsi molti anni da allora,
ottobre mi regala ancora i tuoi sorrisi nei tramonti della sera,
brividi lungo la schiena e le spine nel cuore
di una rosa nell'orto in preghiera.

ANNA CINZIA PAOLUCCI
1° CLASSIFICATA AL PREMIO DI POESIA PIETRO CASU DI BERCHIDDA 20/01/2017




dimecres, de setembre 28, 2016

HE DANSAT AMB LA NIT


ATESTAT DE FINALISTA AL XXXIII
PREMI DE POESIA I PROSA RAFAEL SARI
PER LA POESIA "He dançat amb a nit"





HE DANSAT AMB LA NIT


SOBRE L'ASFALT RIUEN ELS MEUS PASSOS
AL RITME D'UN SEMÀFOR INTERMITENT.
EL CALOR D'UNA DANÇA GITANA
TRENCA LA MALENCONIA D' UNA TARDA PLUJOSA.
LO FOSC SAP QUE TENC POR DE LA FELICITAT,
M'ALLONGA LA MÀ OLTRA ELS SEUS CONFÍNS
I ME CONVIDA A BALLAR.
COM FULLA DESGOTANT
INCURVO L'ESQUENA EN EL VENT,
VAIG PER L'ÀRIA OBERTA COM UN REVIRO DE CORRENTA,
CRISTALL PLE DE INCONSCIÈNCIA.
ALS ULLS DE L' OBSCURITAT DONO ELS MEUS,
VELATS DE VAPOR.
DINS LES SUES OMBRES ABANDONO EL MEU COS
SEMPRE ADEMÉS LLEUGER.
AMB ELS PEUS NUNS ESTIC DANÇANT AMB LA NIT
DINS EL CAMÍ BOSCÓS DELS MEUS PENSAMENTS.




HO DANZATO CON LA NOTTE



Sull'asfalto ridono i miei passi al ritmo d'un semaforo lampeggiante.
Nella sera piovosa il calore di una salsa cubana rompe la malinconia.
Il buio lo sa che ho paura della felicità, mi tende la mano oltre i suoi confini, mi invita a danzare.
Come foglia sgocciolante inarco la schiena nel vento,
Volteggio come turbine sereno, cristallo traboccante di incoscienza.
Agli occhi della notte, affido i miei,
Velati di condensa.
Nelle sue ombre abbandono il mio corpo sempre più leggero.
A piedi nudi ho danzato con la notte






ANNA CINZIA PAOLUCCI